Sílvia Paneque és la consellera de Transició Ecològica del Govern Alternatiu de Catalunya

Un de cada quatre municipis de Catalunya, 683.000 persones, el 9% de la població, suporta restriccions d’aigua. La sequera és persistent i els embassaments de les conques internes estan per sota del 40%, la meitat de la capacitat mitjana de reserves d’aigua dels últims deu anys.

Durant el 2022, el Govern ha emès set resolucions vinculades a la sequera -la primera, el mes de gener- i les dessaladores han funcionat al 90%, la qual cosa ha evitat una caiguda de sis punts a les reserves. El decret de sequera és necessari, però no suficient i cal planificar les accions necessàries per assegurar els recursos hídrics a Catalunya. I en aquest entorn, hem de tenir present que la darrera gran inversió pública en infraestructures vinculades a la gestió de l’aigua és del 2009.

La sequera no afecta el país de manera homogènia. Les conques interiors pateixen més que les de la zona costanera. No és una situació conjuntural perquè el canvi climàtic ha variat els patrons de precipitació, que ara són més imprevisibles i violents, i l’alça de les temperatures, que ha accelerat l’evaporació, ha alterat el cicle de l’aigua. La Mediterrània s’escalfa un 20% més ràpid que la resta del món i malgrat que afecta tot Europa, el canvi a Catalunya és més sever que en altres indrets.

La consciència d’estalvi d’aigua a Catalunya està consolidada. El 2018 el consum mitjà de les llars va ser de 123 litres per habitant i dia. L’estalvi ajuda, però només en part perquè es considera que un consum per sota de 100 litres per persona i dia pot estimular que apareguin  problemes sanitaris. Per tant, la reducció de consum d’aigua domèstica no és una opció definitiva. Tampoc ho és a nivell industrial, perquè la indústria a Catalunya, que era molt intensiva, s’ha reconvertit cap a sectors de baix consum.  Les dades globals donen poc marge de maniobra.

Hi ha països menys plujosos que tenen una gestió del cicle de l’aigua més eficient i resilient. Com ho fan? Aplicant tecnologies per transformar aigües residuals en recursos hídrics aptes per a la indústria o l’agricultura.

El Pla especial d’actuació en situació d’alerta i sequera eventual, aprovat pel Govern el gener de 2020, conté un sistema d’indicadors per diferents escenaris, les regles d’explotació dels sistemes i mesures que afecten la utilització del domini públic hidràulic en cada escenari. Avui la gravetat del context ha superat el Pla especial. Les pluges no han millorat des del 2009 i la solució no és guanyar temps en espera que tornin. Es tracta d’oferir solucions pel segle XXI, assegurar l’abastiment d’aigua als cinc milions de persones que depenen del sistema Ter-Llobregat i recuperar el cabal ecològic del Ter -tal com ens vàrem comprometre amb el seguiment de l’Acord de la Taula del Ter- de manera que pel 2028 el transvasament cap a Barcelona no superi el 30% del cabal del riu.

Cal desplegar amb urgència i continuïtat noves fonts d’aigua desvinculades de la climatologia i del cicle natural. És a dir, calen accions que redueixin el dèficit hídric que patim, que disminueixi el transvasament de les aigües del riu Ter i que es despleguin recursos alternatius de proximitat. Segons les dades del Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya 2022- 2027, que es troba a exposició pública, l’ACA no preveu inversions per la gestió dels aqüífers i els cabals del Llobregat; tampoc per les millores necessàries a les ETAP (Estació de Tractament d’Aigua Potable) del Besòs i Sant Joan Despí. En canvi, sí que preveu millores a les dessaladores de la Tordera i el Llobregat i algunes actuacions a la conca del Foix. L’ACA fa una aposta única per la dessalinització, però no contempla altres inversions més avançades i sostenibles com la regeneració i la reutilització.

El Govern s’equivoca apostant només a favor de les dessaladores. Hem de tenir en compte, com deia, que alguns punts com la depuradora del Besòs tracten cada any de l’ordre de 120 hectòmetres cúbics d’aigua que s’aboca al mar sense aprofitar-la. És el volum d’aigua que donaria resposta a un 30% de la demanda de l’àrea metropolitana de Barcelona i asseguraria el cabal ecològic del riu Ter.

Per dir-ho d’una altra manera, l’aigua que va al mar seria com una aixeta oberta al Besòs que perdés un milió de litres cada cinc minuts; o una piscina olímpica plena d’aigua abocada al mar sense cap aprofitament cada deu minuts. No ens ho podem permetre i per això és determinant impulsar projectes per aprofitar tota aquesta aigua que es malbarata i ajustar-nos a les prioritats marcades per les institucions europees a través dels Fons Next Generation.

La crisi hídrica és un dels principals reptes que tenim actualment a Catalunya, per aquest motiu, la Fundació Rafel Campalans, juntament amb la secretaria de Transició Ecològica del PSC, va organitzar el passat mes de març, la jornada “Propostes per a la gestió de la sequera a Catalunya” (https://fcampalans.cat/activitats_detall.php?idact=1512), mentre que el Govern Alternatiu ha aprovat dos documents amb propostes: https://www.socialistes.cat/actualitat/politiques-per-combatre-la-sequera/ i https://www.socialistes.cat/actualitat/estat-de-la-sequera-i-propostes-dactuacio/

Catalunya s’hi juga molt en tots els àmbits, en termes d’oportunitats, de qualitat de vida i de preservació de les condicions de la vida favorables per a tothom, especialment per als més vulnerables.