Los compañeros y compañeras de Pensament Socialista, poco después del pésimo resultado para las y los socialistas en Italia en las elecciones de finales de 2022, elaboraban esta reseña recomendando la lectura de diferentes aportaciones al debate sobre las causas y las consecuencias para la izquierda y, en especial, para el Partido Democrático y su necesidad de decidir su rumbo.
Les recents eleccions italianes han deixat un regust molt amarg a tots els demòcrates. Certament, la ultradretana Gloria Meloni les ha guanyat i el resultat de l’esquerra (en general i amb el PD al capdavant) ha estat el pitjor des de 1948, però diversos factors matisen molt aquesta victòria reaccionària.
El primer és el de la baixa participació (molt especialment al sud del país, al mezzogiorno), que ha estat 10 punts per sota de l’última convocatòria a les urnes, assolint només el 63,5% del cens al conjunt del país.
El segon és el del nou sistema electoral italià, anomenat Rosatellum bis, que per la seva naturalesa fortament majoritària prima molt el primer partit en el nombre d’escons assignats i força l’establiment de coalicions per arribar al capdavant. Així, Fratelli di Itàlia (el partit de Meloni), amb el 26%, va obtenir a la Cambra de Diputats 119 escons (69 per la part proporcional i 50 més per la part majoritària) mentre el Partito Democratico, segon partit amb el 19%, va obtenir-ne 69 (57 a la part proporcional i només 12 més a la part majoritària).
El tercer és el del vot absolut perquè la suma dels vots de tots els partits de la coalició guanyadora de dreta i ultradreta només arriba a 12,3 milions mentre la de les altres tres coalicions juntes la sobrepassen en 1,5 milions.
La conclusió és que la victòria o com a mínim l’accés de Meloni al poder s’hagués pogut evitar si el PD hagués aconseguit mobilitzar part dels abstencionistes i esdevenir el primer partit o, si més no, organitzar una gran coalició des del centre fins a l’esquerra (incloent-hi els antics dissidents del partit agrupats al Tercer Pol i el Moviment 5 Estrelles que només fa quatre anys havia escombrat i ara ha tret el 15%). Per això, aquestes eleccions italianes tenen aquest fons de recança que s’afegeix a la decepció.
I és en aquest context i en la seva doble condició de partit derrotat i alhora de primer partit de l’oposició durant la legislatura que comença (una legislatura que pot ser tan curta com moltes de les de la democràcia italiana) que el PD afronta un amplíssim debat intern i l’atenció de bona part de la societat italiana, en el marc del Congrés “constituent” que acaba de convocar després de la renúncia del seu secretari, Enrico Letta, a continuar liderant el partit. Un Congrés que serà llarg (des del 7 de novembre de 2022, fins al 12 de març de 2023) i complex (amb primàries a la Secretaria prèvia presentació de candidats associats a mocions programàtiques, antic estil PSF) en el que realment es posarà en joc l’essència (continuar amb el liberal-socialisme de centreesquerra o apostar definitivament per la socialdemocràcia) i l’estratègia (configurar un gran partit programàtic o ser el pal de paller d’una confederació de sigles) de l’organització més important de la política italiana.
El dossier especial sobre el PD que ens proposa Il Mulino analitza totes aquestes qüestions i vol formar part d’aquest debat amb la idea d’ajudar, impulsant una reflexió tranquil·la però rigorosa, a dibuixar el millor camí de futur per a l’esquerra italiana.
C.M.
Luca DEMONTIS, Michele SALVATI, Andrea RUGGERI, Piero IGNAZI, Antonio FLORIDIA, Paolo POMBERI, entre altres intel·lectuals i analistes polítics de diferents generacions i diferents posicionaments d’esquerra, signen els articles que formen el monogràfic.
Speciali Partito Democratico – AA. DD. (Il Mulino, Octubre 2022)