Lídia Guinart és diputada socialista al Congrés, portaveu a la Comissió de seguiment i avaluació dels Acords del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere i vocal a la Comissió d’Igualtat.

 

La Llei de Garantia de la Llibertat Sexual, coneguda com a la “Llei del Només Sí és Sí”, veurà al Congrés dels Diputats una necessària reforma, a iniciativa del grup parlamentari socialista. És aquesta una norma que va néixer com a resposta del govern de coalició a un clamor popular, arran del cas de la violació múltiple d’una noia a Pamplona l’any 2016 i d’una sentència posterior prou polèmica. El fet que la víctima hagués de demostrar una fefaent resistència, com a prova de la manca de consentiment en la relació, és com a mínim anacrònic en ple segle XXI. Per aquest motiu, la llei que va entrar en vigor el passat mes d’octubre posa l’accent en el consentiment. Tot el que no sigui consentiment clar i explícit és constitutiu de delicte d’agressió sexual. Queda enrere, doncs, la revictimització de les dones que han patit aquesta horrible situació i que, fins fa ben poc, s’exposaven a no ser cregudes o a què es minimitzessin el delicte i la pena amb la consideració d’abús sexual en comptes d’agressió, en no haver-se resistit.

La llei, a més a més, dota d’un seguit de drets a les víctimes, molt semblants als contemplats a la llei integral contra la violència de gènere de 2004, i de recursos als quals poden acudir, com els centres d’atenció 24 hores que es desplegaran ben aviat per totes les províncies. És, doncs, una bona llei, una norma capdavantera en el marc internacional, fins al punt que països com Itàlia ja estan en vies d’impulsar una regulació en termes semblants. Però això no obsta perquè, com tot, sigui millorable. La prova del cotó fluix ha evidenciat que hi ha una part de la llei, la que fa referència a la forquilla de penes resultant de la fusió de dos delictes, abús i agressió, que no funciona bé. No és la primera ni serà la darrera vegada que una llei s’ha de modificar, a vegades més d’un cop, perquè s’aconsegueixi de manera ajustada la voluntat del legislador. No passa res, si cal, es fa.

Bé és cert que un sistema prou garantista com l’espanyol atorga a les persones condemnades la possibilitat d’acollir-se al benefici de la norma que els és més favorable. D’aquí la rebaixa de penes en part dels casos que s’han revisat i que ha estat al centre del conflicte durant els darrers mesos. Tant ha estat així que s’ha creat una veritable alarma social de la qual els mitjans de comunicació han fet de caixa de ressonància.

Els i les socialistes no podíem romandre impassibles davant d’aquesta alarma i, sobretot, davant d’una clara disfunció de la norma. És prou evident que a la intenció del Legislatiu i de l’Executiu no estava que rebaixessin condemnes de violadors. Però ha passat i és urgent corregir-ho, per tal que les sentències que es produeixin d’ara endavant s’ajustin més a l’esperit de la norma.

Aquesta és una llei que no mereix passar a la història com un error i no ho farà perquè és una bona norma, dotada de molts articles que protegeixen les dones davant de les agressions sexuals, que faciliten que siguin ateses des del primer moment dels fets, que es recullin mostres i altres evidències perquè, si decideixen denunciar, hi hagi proves. Una llei que promou la prevenció i que instaura el dret a l’assistència integral i a la reparació de les víctimes de violència sexual. La reforma que impulsa la proposició de llei socialista la farà encara millor, en introduir ajustos de caràcter tècnic per evitar efectes indesitjats quan es revisin condemnes. I en cap moment, ni de cap manera, es toca el consentiment com a nucli central.

Rectificar és de persones sàvies. Romandre instaurat en la negació o veure fantasmes on no n’hi ha, no resol el problema, ben al contrari: l’agreuja. perquè fa créixer l’alarma i la desconfiança de la ciutadania en una llei que, en realitat, se suma a la llarga llista de les que impulsen els drets de les dones i que sempre duen l’empremta socialista. Per això i en això estem.