Carmen García és militant socialista, compromesa amb les polítiques d’esquerra, el feminisme, l’ecologia i la justícia social.
L’altre dia, amb molta emoció, vaig veure el vídeo que inaugura la sèrie de podcast de formació política de la Xavier Soto, l’escola de formació del PSC (https://www.youtube.com/watch?v=zoIhCQt26d0). Com no podia ser d’una altra manera, es va organitzar una tertúlia al voltant de la figura d’en Xavier Soto, amb qui vaig tenir la fortuna de compartir espais polítics i vivències personals inoblidables.
Olivier Bayón moderant. En prenen part la meva amiga i companya Anna Terrón, i els meus amics i companys Ricardo Castro i Quico Trilles. Ells, com en Xavier Soto, i molts d’altres companyes i companys, formen part de la meva vida política i també personal des de que vaig començar a militar a la JSC, crec que a l’any 82, amb 16 anys.
Van ser referents meus d’aquella època, com ho va ser també el nostre estimat José Ignacio Urenda. En José Ignacio, des de la seva posició a l’AMB, als anys 80, va identificar una qüestió emergent en aquell context de crisi, que estava afectant greument als joves del baby bom dels barris suburbials. L’ Urenda deia que els joves havien pagat la pau social que havia permès la transició democràtica a Espanya. Es sustentava en què l’atur juvenil era el preu que van pagar les persones joves, per garantir l’estabilitat laboral i salarial de les persones treballadores adultes.
Els i les joves dels barris obrers tenien moltes dificultats. Per exemple, una molt important era que, a casa, no disposaven d’un espai ni un ambient d’estudi en aquells pisos de 50-60 m2. Aquesta i altres mancances s’han tornat a visibilitzar ara fa poc, en pandèmia. I la nova ciutadania és l’hereva d’aquells pisos petits, sense condicions, tampoc d’estudi per als joves.
En Xavier Soto, sensibilitzat per aquella realitat social als barris suburbials dels pobles de Catalunya, i apassionat per l’activitat política, va construir un espai lliure, amable, atractiu, a on hi cabíem totes i tots. Era la nova Joventut Socialista de Catalunya (JSC), un espai divers, en el que compartíem les nostres realitats i apreníem. El Soto era una persona molt sensible al que li agradava escoltar. Ell normalitzava totes les situacions, perquè tothom cabia en aquest espai d’obertura de les joventuts. Tothom s’havia de sentir a gust, encara que hi confluïen mons molt diferents. Gràcies a això vam aprendre molt de la Catalunya real i del món.
La clau era la INCLUSIÓ, per conèixer la gent i el país, que d’altra manera no l’haguéssim conegut. Vèiem les coses que passaven al nostre entorn, les compartíem i això ens feia estar sempre fortament lligats a la realitat d’aquells anys 80, de crisi, de paternalisme polític i de pujolisme a tots els nivells, també entre els joves. Sempre ens va moure la curiositat d’aprendre i la convicció que volíem estar presents, perquè estàvem a fora.
Les companyes i els companys d’aquella generació són referents de la meva adolescència i joventut, de la descoberta del món, de la política i de la vida. Són el meu ancoratge al PSC i em fa recordar perquè he sentit que el PSC es casa meva i perquè, encara que de vegades m’allunyi una mica, sempre acabo tornant, sabent que torno a casa.
No estàvem en política per ser càrrecs polítics, sinó per fer coses que ressolessin els problemes. Aquesta era l’acció del Soto i de les JSC que ell va capitanejar. Ell era un visionari. Diria que érem visionaris, perquè va/vam veure venir la problemàtica que acompanyaria la nova immigració. També, a l’any 86 es van fer accions per combatre una onada independentista entre els joves. Està clar que no la vàrem vèncer.
Febrer, 2024
Carmen Garcia Gómez
Compromesa amb les polítiques d’esquerra, el feminisme, l’ecologia i la justícia social.
PD: Recomano la subscripció i la visualització a tothom, i felicito als companys per aquesta iniciativa, molt amena, de reflexió política. També els hi agraeixo per recordar me el perquè estic al PSC.