Va ser anunciar la convocatòria d’eleccions i començar els atacs per terra, mar i aire. Objectiu a abatre: Salvador Illa i el PSC. Així, hores després de l’anunci electoral els dirigents independentistes ja “advertien” que Salvador Illa era “el delegat de la Moncloa”. Repeteixen així la típica metodologia del vell pujolisme. És a dir, hi ha uns candidats “d’aquí, de casa” i n’hi ha d’altres que són “els de fora, els delegats” de no-se-què. I no li va anar malament aquesta estratègia al senyor Jordi Pujol. Recordo encara el lema d’una campanya de CiU que portava per títol: “a casa, Convergència i Unió”. Està clar, no? A casa “nosaltres”, no “els de fora”. No li va anar malament inventar-se aquesta idea-força al senyor Pujol, no, però si li va anar malament a Catalunya. Sabeu com van definir al president Pasqual Maragall quan va arribar a la presidència de la Generalitat? Doncs com el “president delegat de la Moncloa”. Res de nou, vaja, sota el sol.

I què han fet els portaveus del Vox-PP? Doncs exactament el mateix… canviant els substantius. Així, si pels estrategs de l’independentisme el PSC és el partit “delegat de Madrid”, pel tàndem de la dreta-extrema dreta som “la cara B de l’independentisme”, els “titelles del senyor Puigdemont”, els “blanquejadors dels golpistes”, etc, etc. I així tot.

I això és el que hem de deixar enrere. Aquestes definicions espúries que pretenen distingir entre bons i mals catalans, o entre “els d’aquí” i “els d’allà”. La política de blocs, la que insulta, la que divideix Catalunya, és a dir, la vella política, la mala política, la que es tradueix en dues Catalunyes que es donen l’esquena mútuament, camí segur de la decadència de tots.

Ara és l’hora, definitivament. De passar pàgina, de tornar-nos a unir entorn d’uns serveis socials d’excel·lència que beneficiïn als quasi 8 milions de catalans i catalanes, sense exclusions.

Que el PSC i Salvador Illa siguin el rivals a abatre per tots els nostres adversaris significa dues coses. Primera, que ocupem la centralitat política (no el centre, sinó la centralitat, el pal de paller -que dirien alguns- del progrés i la convivència del país). I, segona, tenim opcions més que reals de guanyar -com ja vam fer-ho el 2021- i també, ara sí, de governar.

La Generalitat disposa d’un pressupost superior als 42.000 milions d’euros, amb un cos de 250.000 funcionaris i amb més de 20.000 Mossos d’Esquadra, per posar només alguns exemples. Estem convençuts que amb aquest dispositiu polític es poden fer més coses i molt millors del que s’ha fet, més aviat del que no s’ha fet, durant aquests darrers 10 anys.

Sense acrituds, sense recriminacions, però recuperant consensos i, com recorda sempre Salvador Illa, parlant de “les coses del menjar”, és a dir fent menys discursos abraonats teòrics sobre Catalunya i fer més per aconseguir que els catalans i catalanes visquin millor.

I això és el que hem de decidir els catalans i catalanes a les urnes d’aquí a poques setmanes. Si vols tornar a tenir una Generalitat que tingui com a prioritat la qualitat dels serveis públics que depenen d’ella -que són molts-, i que resolgui els problemes reals que té el comú dels mortals a peu de carrer -per exemple, el de la sequera- la teva opció és el PSC de Salvador Illa.   

En el cas de les comarques tarragonines hi ha un element addicional més: si vols que siguem presents -amb inversions concretes- als pressupostos de la Generalitat la teva opció és el PSC de Salvador Illa. I si algú/alguna té algun dubte que repassi els pressupostos dels darrers anys que han estat aprovats després de ser negociats amb el PSC i els que no. I el seu dubte s’esboirarà aviat…