Joan Salas és sociòleg.

“Mai seré prou vella ni prou covarda com per a no començar de nou”. Maria Aurèlia Capmany

Els efectes del progrés social en la vida de les persones ens porta a pensar que les generacions futures, en el seu envelliment, podran gaudir de millors condicions socials i relacionals que en l´actualitat. Factors com l´educació, l’evolució de la sanitat universal, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, les millores en l´alimentació, una millor qualitat de vida i els canvis en la percepció social de la senectut contribueixen decisivament a aquesta millora. Les persones grans en un futur tindrem més oportunitats per desenvolupar-nos com a col·lectiu autònom, amb un nou rol social i amb una forta posició en la societat.

Cada vegada més s´està produint un canvi gradual en la imatge de l´envelliment. Mostrant persones amb més energia i amb més vitalitat. Es tracta d´un procés lent que implica la reconstrucció social de la imatge tradicional que està encara present. L´envelliment de la població planteja, sens dubte, alguns reptes importants als sistemes de protecció social i sanitària, a l´estructura de la família, a les xarxes de solidaritat, però considerar el fenomen com una sèrie de problemes i no com a noves oportunitats per a l´existència humana només contribueix equivocadament a excloure i marginar al col·lectiu de persones grans.

En l´etapa de la vellesa apareixen múltiples aspectes positius que és necessari donar a conèixer des de la infància (gaudir de l’experiència i coneixements adquirits, major disponibilitat de temps, menor pressió de les “obligacions socials”). Per això, el primer pas és fomentar l´interès de les persones en conèixer els diferents processos sobre l´envelliment, les seves característiques socials i culturals, actituds, vivències… mitjançant programes dirigits a tota la població. Apropar-se a les diferents etapes que té l´envelliment suposa una millor comprensió i estima cap a les persones grans i, a la llarga, una societat per a totes les edats amb igualtat de condicions i oportunitats.

Totes les persones grans tenen dret a gaudir d´unes condicions de vida que els permetin participar en els diferents entorns socials. Per aquest motiu, és necessari viure en un context que potenciï i faciliti la seva autonomia personal i social, que els permeti viure d´acord amb les seves potencialitats, interessos i decisions. La vellesa és una etapa més de la vida que pot estar plena de possibilitats. Per això cada vegada més veus, des de l´esfera pública i privada, parlen de la necessitat de reactivar altres vincles de proximitat que van funcionar molt bé com a xarxa de suport en èpoques passades i que encara continuen en zones rurals: els veïnals.

Per fomentar la comunitat i activar la solidaritat hi tenen un paper fonamental les administracions públiques, concretament els Ajuntaments. Cal educar en valors perquè ens importi el compromís social amb els veïns, per desenvolupar vincles afectius i de confiança entre les persones d´un determinat entorn, per afavorir la socialització com a hàbit saludable quotidià i evitar amb això situacions no desitjades. Perquè la necessitat d´establir contacte amb la gent i amb la vida del barri i de buscar suport en els veïns no és exclusiva de les persones grans: hi ha molts joves que se senten sols, i famílies que migren de barri o de ciutat i no tenen familiars que visquin a prop i han de buscar suport a la xarxa social més pròxima.

És molt important aplicar una mirada més apreciativa respecte a la vulnerabilitat o fragilitat dels que viuen al nostre replà, al nostre carrer o al veïnat més proper. Alhora cal incidir en un altre element que és encara més transformador: la reforma dels serveis que tenim ara, des dels centres de dia fins a les residències, dels habitatges comunitaris als centres de salut, i especialment els casals de gent gran.

Pel que fa als casals, és potser el moment de fer un nou plantejament i apostar per una lògica més relacional de manera que interactuïn plenament amb el teixit comunitari i associatiu que hi ha al seu entorn, obrint espais i teixint relacions perquè treballin amb més col·laboració. Es tractaria de redefinir la missió dels casals d´acord amb la realitat actual, de disposar d´un marc que concreti els serveis bàsics que han de prestar, quin model d´organització volem i com podem garantir la participació activa de persones i entitats de l´entorn territorial dels casals, i a la vegada afavorir i potenciar l´intercanvi intergeneracional; i promoure el foment de pràctiques solidàries de voluntariat i bon veïnatge. No oblidem que el model actual de casals de gent gran neix de les polítiques de creació de xarxes de serveis comunitaris nascudes després de la segona guerra mundial. En aquell moment es va optar per segregar i especialitzar les xarxes (casals infantils, casals de joves, casals de gent gran… i fins i tot avui en els centres cívics es reprodueix aquest model compartimentat) en funció de la segmentació per edats i com a forma d’atendre les demandes i necessitats específiques de cada franja d’edat. Els canvis viscuts en les formes de socialitzar-nos reclamen revisar aquesta mirada i recomanen enfocar-nos a mirades més transversals i globalitzadores. Buscant fórmules noves que facilitin les relacions intergeneracionals, fora de l’àmbit estrictament familiar, i amb elles l’enfortiment dels vincles socials, l’intercanvi d’experiències i el manteniment de la memòria col·lectiva.

Els casals i els seus espais han d’esdevenir nexes d´unió entre coneixements i experiències amb necessitats i interessos. Seran aquestes aportacions de persones del seu entorn territorial les que, donant-los caliu, acollida, dinamisme, solidaritat i riquesa, renovaran els casals perquè aquest ja són grans intermediadors, coneixen el seu àmbit, i estan dotats d´una cultura llaurada al llarg dels anys. La relació entre persones amb amplies diferències d´edat, de diferents generacions, esdevé una clau important per el futur dels casals, fa més fàcil entendre la diversitat de la comunitat i, anant més enllà, de la societat on vivim. La interacció i els vincles que pot promoure el casal entre col·lectius en diferents moments por demostrar que les distàncies canvien però que, en realitat, no hi ha grans diferències: tots hem passat pel mateix o hi passarem.

En el moment present ens hem de familiaritzar doncs amb conceptes com els de longevitat activa, ocupació sense compromís laboral o professional, deixar de veure l’envelliment com una malaltia o el transhumanisme que, per als mega milionaris i els seus entorns, està passant de ser una fantasia a esdevenir un programa polític per al gaudi exclusiu dels seus promotors. El repte és renovar les mirades i les polítiques orientades a una franja d’edat que també està sumida en els canvis que afecten a les societats contemporànies.