Compartim la darrera Nota Quinzenal d’anàlisi política signada per Josep Maria Carreras i Carles Vivancos. 

En el mercat de treball coincideixen els empresaris disposats a pagar per una determinada feina i els treballadors que s’ofereixen a fer aquesta feina. El salari en teoria s’estableix al creuar la oferta i la demanda, però en realitat hi ha altres factors rellevants, com la legislació laboral, les organitzacions de treballadors i empresaris i les polítiques governamentals, que afortunadament afecten aquest resultat.

Tres anys després de l’eclosió de la pandèmia del COVID-19 els mercats de treball, en la major part dels països de la OCDE, plantegen grans incògnites que els experts tracten de desentrellar.

Els successius confinaments i restriccions a la mobilitat i al contacte social, patits durant bona part del 2020 i el 2021 han desfermat situacions que ens ha fet menys reconeixible el funcionament del mercat de treball. Amb característiques diferents en cada país. No succeeix el mateix als EUA, on el manteniment de les restriccions pre-pandèmiques a la immigració -impulsades per Trump- i el fort impuls de sortida de la pandèmia de l’economia estatunidenca (en part deguda a la recuperació d’activitats industrials, abans deslocalitzades, dins de les fronteres dels EUA) han contribuït a mantenir la taxa d’atur en uns nivells històricament baixos i estan impulsant a l’alça els salaris mínims -sense que això darrer sembli reduir les bosses de pobresa de gent ocupada però amb necessitat d’acudir als ajuts socials per poder sobreviure- que a Espanya (o a la major part de la UE) on les polítiques públiques de manteniment de rendes, durant els moments més crítics de la pandèmia, han permès salvar bona part del teixit productiu i, en el pitjor dels casos, han demorat un temps el tancament d’empreses que ja patien pel seu futur abans del març del 2020.

La singularitat del moment que vivim en els mercats de treball ve donada, segurament, per la coincidència en el temps de factors com els descrits més amunt (polítiques migratòries restrictives, re-localització industrial, polítiques econòmiques i socials actives…) amb tendències històriques que ja començaven a notar-se.

Entre aquestes darreres podem esmentar singularment l’envelliment de la població, particularment notable a la Xina, al Japó o a Estats membres de la UE com Itàlia i Espanya i els canvis profunds derivats de l’impacte de les TIC en la nostra activitat (des del comerç electrònic al creixement del teletreball -canviant les dinàmiques dels centres econòmics urbans per la caiguda del mercat de lloguer d’oficines, el tancament de serveis de restauració i el transport col·lectiu amb menys usuaris- passant per l’impacte de la creixent robotització de la indústria o els canvis provocats per l’impacte dels algoritmes combinats amb el Big Data). Alguns d’aquests canvis s’han vist força accentuats per la pandèmia, fent visibles, ni que sigui temporalment alguns canvis -com el teletreball- que estan tenint un cert retrocés respecte a fa un any, algunes de les tendències de fons que modificaran profundament els mercats de treball com ja anunciava en un informe, presentat al 2020, el Fòrum Econòmic Mundial. La previsió anticipava que al 2030 un 5% dels llocs de treball del 2020 haurien desaparegut i dels restants, el 50% haurien canviat profundament.

La població activa depèn de la taxa de natalitat, de l’esperança de vida, de l’edat d’entrada al mercat laboral i de l’edat de jubilació. La població activa de Catalunya, de 16 a 64 anys, aquest segle s’ha mantingut estable, entorn del 78 % del total, gràcies fonamentalment a la immigració, donat que el creixement vegetatiu ha estat poc significatiu. L’esperança de vida s’ha incrementat fins als 83 anys i els majors de 64 anys ja suposen més del 20% de la població total. En les propers anys i si no hi ha canvis rellevants, quan es retiri la generació nascuda els anys setantes, el nombre de jubilats anual, doblarà la xifra dels nous incorporats al mercat laboral. Aquesta tendència, sumada a les tendències expressades en l’informe esmentat del Fòrum Econòmic Mundial, configuren un futur complex en el mercat de treball català i espanyol.

Per això, una de les raons que fa necessària la immigració, és l’envelliment de la població. A Catalunya, segons l’IDESCAT , la població activa només es podria mantenir com ara, en torn als cinc milions, si es produeix un saldo anual net de 35.000 immigrants. Però la gestió d’aquesta “necessitat” contempla aspectes econòmics, socials, legals i culturals molt complexos, que fan difícil als estats abordar la seva gestió. Amb l’existència d’un mercat únic europeu, amb mobilitat de les persones i dissolució de fronteres interiors, sembla cada cop més urgent i necessària una política europea comuna en matèria d’immigració, que intenti amb diferents tipus de mesures ajustar al màxim la xifra d’immigrants a les demandes, econòmiques o socials, dels diferents països.

En el mercat laboral, hi ha també problemes estructurals, com ara un alt percentatge de treballadors amb baixa qualificació i remuneració, també de treballs precaris, així com desigualtats salarials. Es manté un nivell alt d’atur i les desigualtats salarials, quan hi ha una crisi, s’incrementen fortament. A Espanya, les rendes mitjanes tenen un dels percentatges més baixos dels països de la UE, mentre que el 20% més ric, rep el 43% de les rendes del treball. Per tant, caldria millorar encara més la progressivitat del sistema fiscal i augmentar determinades polítiques socials, per acostar aquests percentatges als d’altres països europeus, com s’ha fet per exemple, entre d’altres mesures, amb la millora del salari mínim, política que ha afectat positivament a prop de dos milions de treballadors.

Aquests pronòstics poden ajudar a entendre, ni que sigui parcialment, una part de la problemàtica actual en la que conviuen taxes d’atur relativament altes, especialment a Espanya i Catalunya, amb llocs de treball que no es cobreixen per manca de personal qualificat. Es podrà dir que aquest no és un fenomen nou (és un clàssic de casa nostra el no disposar d’un sistema de Formació Professional prou eficient, tot i que amb els recents canvis legislatius es poden esperar millores notables en la FP) però el que sí està resultant nou és l’amplitud d’aquest problema. Amb tota seguretat preludi de la necessitat d’intensificar, enormement, els mecanismes de formació permanent en el conjunt del mercat de treball doncs la velocitat dels canvis s’està accelerant i amb ells la clivella entre la oferta de nous perfils professionals i l’existència de treballadors qualificats s’amplia a gran velocitat.

Aquest darrer problema es pot sumar a l’envelliment de la població, esmentat més amunt, que ens obligarà a establir unes polítiques pan-europees més aptes per facilitar el necessari rejoveniment de la població activa. En cas contrari, el problema de contracció de l’economia, pronosticat pels experts a causa de l’estancament del creixement de la població mundial, es combinarà amb la impossibilitat de cobrir les noves necessitats del mercat de treball. Arribats a aquest punt és convenient recordar dues coses: la primera és que una disminució de les rendes del treball té uns efectes directíssims sobre la recaptació d’impostos, afectant amb això la capacitat dels Estats de prestar serveis públics de qualitat, que la pandèmia ens ha demostrat que són crítics per a la nostra qualitat de vida (la sanitat, l’educació, el transport públic col·lectiu, les polítiques socials…). La segona, menys evident, és que els confinaments viscuts durant la pandèmia ens han permès visibilitzar moltes activitats laborals que ens resulten essencials doncs la seva carència afectaria profundament a la nostra qualitat de vida. I aquestes cobreixen des dels serveis de neteja de l’espai públic fins al personal sanitari altament qualificat (infermeria, metges, …) o els experts en TIC que varen permetre passar, pràcticament en una setmana, d’activitats laborals essencialment presencials a un creixement descomunal del teletreball. El cas més significatiu d’això darrer va ser el manteniment, malgrat les deficiències, de l’activitat de les administracions públiques.

També cal tenir present el paper del mercat laboral, com redistribuïdor de la riquesa. En la regulació de les retribucions, l’objectiu ha de ser aconseguir una retribució que tingui present la productivitat del treball i els beneficis de les empreses mentre en paral·lel també calen actuacions de política social per adequar els règims de treball i la vida familiar.

L’experiència de canvi temporal profund, viscuda pels mercats de treball durant el 2020 i el 2021, ha estat doncs un avís que conté unes quantes aportacions positives que no podem deixar caure en un forat. Malgrat alguns experts han escrit que, per a ells, va ser un misteri com l’economia va seguir funcionant durant aquells mesos de tancament. Segurament perquè obliden la intervenció decisiva dels governs per assegurar, amb la màxima amplitud possible, el sosteniment de les rendes. Sobretot per als més humils.

En conclusió, de tot el viscut els darrers anys més l’anticipació d’alguns eixos de canvi en el mercats de treball podem treure’n algunes idees força:

• Ens calen unes polítiques migratòries més eficients. Sense elles, els països de la UE
  -especialment Itàlia i Espanya- correm un risc important d’encongiment del PIB.
• La intensificació de l’esforç en formació permanent de la força laboral juntament amb una FP més eficient han d’abandonar l’espai de la retòrica i funcionar a tota marxa. Del contrari, el risc que la clivella entre la demanda de determinades qualificacions laborals i les capacitats disponibles en el mercat de treball augmenti fins a nivells crítics creixerà. La nova llei espanyola aprovada recentment va en aquesta direcció.
• Hi ha un aspecte que relliga els dos punts anteriors: cal una major capacitat (i velocitat) d’adaptació i actualització de la legislació i els recursos de les Administracions Públiques als ràpids canvis que estan experimentant l’economia i el mercat de treball. La millora d’aquesta capacitat es crítica per disminuir l’efecte “Far West” que les transformacions, en l’economia i el mercat de treball, està tenint sobre les condicions econòmiques i socials dels treballadors.