Carles Vivancos és membre del Consell de Redacció de l’Endavant i analista polític

 

El camí cap a la legalització del consum recreatiu del cànnabis a la UE sembla que està agafant velocitat. Aquesta hipotètica legalització, contemplada en el programa de la coalició que actualment governa a la República Federal d’Alemanya, servirà per culminar una pràctica real de des-criminalització del consum del cànnabis i els seus derivats que, en particular al nostre país, ja es viu des de fa dècades.

Al parlar de “legalització del consum recreatiu” no penso que ni el cànnabis ni els seus derivats hagin de perdre la qualitat de substàncies de venda controlada com ho són, en l’actualitat, les begudes alcohòliques, el tabac o els medicaments.

A més dels aliments, els humans consumim altres substàncies amb finalitats que avui anomenem recreatives i que, probablement, en un passat remot s’usaven en situacions rituals o religioses. Aquest és el cas de la cervesa, la degana d’aquestes substàncies, de la que se n’han trobat rastres de la seva producció i consum a Göbekli Tepe, un jaciment arqueològic ubicat a la part nord de la Mesopotàmia i que es va originar fa uns 11.500 anys per sevir de centre de reunió i de pràctiques rituals. Del vi, la segona més antiga de les que seguim usant, les traces més antigues ens transporten a Geòrgia, a la regió del Caucas, fa uns 8.000 anys. L’opi el fem servir a la Mediterrània des del Neolític, uns 7.000 anys enrere, per a usos medicinals i cerimonials. Però d’aquesta substància ja en parlarem en una altra ocasió. El cànnabis (conegut tradicionalment com cànem), el cultivem des de fa mil·lennis però només hi ha evidències del seu consum ritual en assentaments humans del Pamir, a l’altiplà de l’Àsia Central, que daten de 2.500 anys enrere.

Ens trobem davant de substàncies que ens han acompanyat durant la major part del temps que coneixem com Història. I al llarg d’aquest període, les diverses substàncies esmentades han tingut un estatus social, jurídic i fiscal que ha anat canviant al llarg dels temps i de les diferents regions i societats del nostre planeta.

Avui en dia la cervesa, excepte als països on s’aplica la Sharia, és una beguda de venda lliure en la que només s’acostuma a limitar la venda als menors d’edat. El vi, pateix d’algunes limitacions més però encara es pot publicitar lliurement en la major part dels països on la seva venda és legal. Els destil·lats alcohòlics, tot i tenir la seva venda més controlada i el seu consum, en alguns països, acotat en horaris i llocs públics, s’acostuma a distingir del vi sobretot per que paga més impostos i a la major part de països on es poden comprar se n’ha restringit la publicitat.

Abans de la situació actual d’aquestes substàncies, que tenen en comú un contingut variable d’alcohol metílic, el recorregut històric de les mateixes ha estat ple d’alts i baixos i d’anades i vingudes quant a la legalitat del seu consum i a les condicions de la seva venda. Per no allargar-nos en aquesta descripció, només recordar l’etapa coneguda com “la Prohibició”, establerta als EUA entre 1919 i 1933. Aquest període d’il·legalització absoluta de la venda i consum d’alcohol als Estats Units ha donat prou material a la cultura popular com per que sapiguem del cert tres coses:

• “la Prohibició” no va acabar amb el consum d’alcohol. Ans al contrari, al convertir el seu consum en un acte de desafiament, va esdevenir un ritual social àmpliament acceptat.
• “la Prohibició” va facilitar la creació de potents xarxes de crim organitzat que cobrien, abastament, tot el territori dels EUA. Les capacitats d’aquestes xarxes (logístiques, econòmiques i operatives) es varen desviar cap a d’altres activitats, igualment lucratives (i la majoria d’elles també il·legals), a partir del 1933.
• Els costos per a la societat estatunidenca i l’erari públic dels EUA varen ser força onerosos. La necessitat de contractar més policies i de construir (i mantenir) noves presons a més de la pèrdua en la recaptació d’impostos per l’enorme economia submergida que va crear “la Prohibició”, han estat objecte de nombrosos estudis.

Com anècdota, al 1937 el Congrés dels EUA va aprovar la “Marihuana Tax Act”, per cobrar impostos sobre determinades transaccions de marihuana a l’interior dels Estats Units. Aquesta llei va ser derogada al 1969.

Quan abordem el debat sobre la hipotètica legalització del consum recreatiu del cànnabis fora bo que no perdem de vista aquests resultats.

En el sí de la Unió Europea convivim, des de fa unes quantes dècades, amb els famosos “coffee-shops” d’Amsterdam on es podia (es pot) comprar nombroses varietats de cànnabis i dels seus derivats (pol·len, resina, olis, kiff…) o amb la tolerància viscuda a les nostres terres des de fa temps, quan es va despenalitzar la possessió de petites quantitats de cànnabis considerant que eren per a l’autoconsum. Aquets camí ens ha portat a la proliferació, en el conjunt d’Espanya i particularment a Barcelona, de nombroses “associacions”  relacionades amb el consum de cànnabis. A més dels dubtes sobre la solidesa de la situació jurídica d’aquestes entitats, dels dubtes sobre la legalitat de la seva compravenda (sí, compravenda d’una associació!), i dels dubtes sobre la seva transparència fiscal, hi hem de sumar, darrerament, l’arribada de noves varietats de cànnabis que contenen proporcions de principis actius com el THC (el seu principal psicoactiu) o de CBD (a que se li atribueixen efectes analgèsics) molt superiors a les varietats naturals de la marihuana. Per analogia, es com si sota l’aparença d’una cervesa (3,5º a 12º d’alcohol) ens estiguessin venent en realitat whisky (a partir de 40º d’alcohol). I tot això amb els corresponents riscos per a la salut dels consumidors.

A més de les vessants jurídiques i sanitàries ens trobem a Catalunya, des de fa uns anys, amb que la necessitat de proveir de cànnabis als centenars d’associacions cannàbiques ha incentivat a la producció local de marihuana. Pràcticament no passa una setmana sense que veiem noticies de la descoberta de plantacions, tant a l’aire lliure com en interiors (en aquests darrers casos, s’hi acostuma a afegir el robatori d’energia elèctrica). En productes agrícoles de tant al valor afegit (les “money crops”) és habitual que les seves àrees de cultiu estiguin protegides per persones armades. Això ho hem vist a Mèxic, Colòmbia, Bolívia,…i més recentment al Maresme, al Segrià o al Garraf. També son freqüents noticies sobre aprensions de grans quantitats de cànnabis quan eren transportades. En resum, les forces policials europees consideren que és a Espanya (i particularment a Catalunya) on es cultiva bona part del cànnabis que ara es consumeix a la UE. De moment, entre el cultiu, les “associacions” i les activitats logístiques associades podem afirmar que el “sector econòmic” del cànnabis es troba en plena etapa de creixement en les nostres contrades. I això ens està comportant nombrosos problemes de seguretat pública (no podem oblidar les morts violentes dels darrers anys associables al cànnabis), un risc potencial per a la sanitat pública (el tema de les varietats de marihuana modificades genèticament per assolir nivells superiors al 10% de THC es realment preocupant) i, per descomptat, un problema real d’economia submergida que comença amb la manca de transparència fiscal de les “associacions” i s’acaba amb punxar la xarxa elèctrica per robar l’elevada quantitat d’energia que requereixen les plantacions de marihuana a l’interior.

De cara a afrontar amb garanties suficients el que sembla, inevitablement i raonable, el camí cap a una propera legalització (que no venda sense restriccions) del cànnabis i dels seus derivats en el sí de la Unió Europea ens hem de plantejar solucions als problemes que aquesta legalització planteja.

Un d’ells, que no és menor, és com actuar davant les organitzacions criminals que avui operen en aquest sector d’activitat. Com ja varen viure als EUA, després de la prohibició, les capacitats logístiques, humanes i econòmiques d’aquestes organitzacions es deriven cap a d’altres activitats igualment lucratives. També ha passat a Mèxic quan la legalització del cànnabis als EUA, iniciada a l’estat de Colorado al 2010, està portant als cartels a centrar-se en altres activitats que abasteixen des de la fabricació i distribució de ketamina (un anestèsic sintètic del que es fa un ús “recreatiu”) fins al tràfec il·legal d’essers humans a través de la frontera entre Mèxic i els EUA. Tinguem present que la Holanda que va facilitar els “coffee-shops” és anomenada “narco-estat” per destacats periodistes holandesos. Alguns d’ells han estat víctimes d’assassinat a mans del crim organitzat per denunciar les convivències entre els criminals i parts de l’Estat neerlandès.

Si la legalització del cànnabis ja és en marxa, com penso, hem d’activar tant el debat social sobre la mateixa, com el debat polític per articular les mesures de seguretat pública, salut pública, socials, educatives i fiscals que permetin resoldre aquest difícil trànsit amb el màxim de garanties.