Rosa Maria Ibarra és consellera de Món Agrari, Pesca, Alimentació i Repte Demogràfic del Govern Alternatiu de Catalunya.

Catalunya és un país de boscos. Més del 64% de la seva superfície és forestal, i aquesta avança any rere any. Les dades, doncs, desmenteixen la creença equivocada que es va perdent superfície boscosa.

El progressiu abandonament de les activitats agrícoles i ramaderes ha portat a l’increment de la superfície de boscosa a Catalunya. Això, unit als efectes del canvi climàtic, fa que els boscos siguin l’escenari perfecte de grans incendis, els anomenats incendis de sisena generació.

Aquesta evidència, que expliciten experts en forest, però també bombers, ha fet que els i les socialistes haguem posat el focus en la necessitat d’impulsar la gestió forestal a Catalunya. I així, fa unes setmanes, en la represa del curs polític, vam portar a terme a Mataró una taula rodona amb experts provinents de l’extinció d’incendis, del camp del coneixement i la recerca i de la propietat forestal, per debatre sobre la realitat dels boscos a Catalunya i sobre la necessitat d’implementar polítiques decidides per evitar grans incendis, però també per potenciar un sector, el silvícola, que té potencial per créixer.

La realitat és que, avui, el 70% dels boscos fa més de quaranta anys que estan abandonats. Davant d’aquesta situació, de poc serveix incrementar exponencialment recursos per apagar els incendis, si no avancem en prevenció.

Així, cal centrar esforços en una correcta gestió forestal. En l’escenari actual, més enllà de l’obtenció de productes que s’obtenen del bosc, la gestió és necessària per prevenir incendis catastròfics o per augmentar la resistència de les masses forestals en períodes de sequera més llargs i pertorbacions més freqüents, o perquè se’n puguin refer abans. Per tant, cal avançar en polítiques públiques que vetllin per la conservació, protecció, restauració i millora i per l’aprofitament sostenible, no només des d’un punt de vista mediambiental, sinó també econòmic.

Per poder fer aquesta gestió, calen recursos públics, que sustentin les polítiques que s’impulsin, però també cal enfortir el sector privat que es dedica a la silvicultura, a la transforació dels productes derivats del bosc i a la gestió forestal. Millorar la formació dels treballadors que s’hi dediquen, incentivar el sector econòmic relacionat amb els productes del bosc, agilitzar els tràmits administratius per la gestió, amb una coordinació entre els diferents departaments implicats, acompanyar propietaris forestals públics i privats, han de ser línies estratègiques de la regulació i la planificació del sector, que a la vegada cal actualitzar.

En definitiva, però, el bosc, el forest, forma part del món rural. Un món rural sobre el qual hem de tenir una visió global, en el que tot està interrelacionat. Si treballem per tenir un sector primari fort, competitiu, que ens proveeixi d’aliments de qualitat, tindrem un bosc controlat i gestionat. Si l’administració recupera la funció d’acompanyament als agricultors i ramaders i als silvicultors, i no exclusivament de fiscalització i de sanció, serà més fàcil tenir el territori agroforestal que necessitem.