Des del final de la Segona Guerra Mundial hi ha hagut molt poques intervencions militars que hagin servit a la seguretat col·lectiva. Potser, des de la perspectiva europea, la intervenció exterior a les Guerres dels Balcans del final del segle XX o la primera guerra del golf Pèrsic, en resposta a la invasió de Kuwait per banda de l’Iraq de Saddam Hussein, es podrien considerar excepcions a la regla general que les guerres no serveixen per resoldre conflictes sinó per empitjorar-los. La present guerra, no declarada, d’Israel i els EUA contra l’Iran se situa, clarament, en el segon grup. No ha arreglat res, ha empoderat a l’agredit i està posant en risc l’evolució econòmica global.
Resulta increïble que Benjamin Netanyahu hagi arrossegat els EUA a una guerra on no tenien res a guanyar i en la que en tot cas poden perdre l’escàs respecte que conserven entre la comunitat internacional. Però comencem per donar un cop d’ull al país agredit.
L’Iran actual té una extensió d’1,6 milions de km². El primigeni Imperi Persa va assolir 5,5 milions de km² sota el regnat de Darios I El Gran (segle V aC). Des de la vall de l’Indus (a l’actual Pakistan) fins a la Cirenaica líbia i des del nord de la península Aràbiga fins a incloure Tràcia i la Macedònia grega, pel nord-est, Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan, pel nord, i el Turkmenistan, a més de parts de l’Uzbekistan, Tadjikistan i Afganistan, pel nord-est.
Un segle abans de Darios I, Cir II El Gran havia assentat les infraestructures que han servit a múltiples imperis que han governat en la regió durant els darrers 2.500 anys. Estem parlant de la Ruta Reial, que unia Sardis (a l’Anatòlia Occidental) amb Susa (actualment Shush, al sud-oest de l’Iran) i que connectava amb el Camí de Jorasan que unia l’antiga Babilònia (prop de l’actual Bagdad) amb Nixapur, al nord de l’Iran i a les portes de l’altiplà centre asiàtic on enllaçava amb la Ruta de la Seda. Aquestes rutes eren útils per al comerç, amb els nombrosos caravanserralls que les servien, i resultaven imprescindibles per al servei de correus imperial: el Chapar Khaneh (en llatí: Angarium) que podia recórrer en nou dies més de 2.700 km. El primer servei públic regular de correus conegut permetia enllaçar la capital amb les nombroses satrapies (entre 20 i 30 virregnats semiautònoms) en què s’organitzava territorialment l’imperi Persa. També prové d’aquesta etapa l’organització d’un sistema monetari basat en les primeres monedes d’or encunyades (els dàrics) a les que acompanyaven els siglos (monedes d’argent) essent ambdues els instruments per cobrar els impostos a les esmentades satrapies.
Aquest conjunt d’infraestructures (físiques, administratives, fiscals i de serveis) han perdurat, dotat de fortalesa i han estat copiades per diversos imperis, regnes i Estats que s’han succeït a la regió i en els territoris veïns. Gaudint de les mateixes han conviscut nombroses poblacions que han compartit llengües indoeuropees de la família indoiranina (com el farsi, el kurd, l’urdú, l’hindi, el paixtu afganès, el balutxi, el romaní o caló) o de les famílies grecollatines dels invasors grecs (Alexandre Magne i els Selèucides) i romans. També les successives onades d’invasors turcs (mamelucs, turcs…) i mongols (Genguis Kan, Tamerlà) hi han deixat la seva empremta. Com també s’hi troben rastres de l’àrab aportat pels califats raixidun, omeia o abbàssida. En matèria religiosa la diversitat no ha estat menor. Han deixat rastre en el país religions natives tan arcaiques com el zoroastrisme o les arribades amb diferents onades de pobladors com el judaisme, el cristianisme (de matriu caldea, nestoriana, armènia o grega), l’islam (majoritàriament xiïta en l’actualitat però també amb la presència de diferents escoles jurídiques sunnites), el budisme, l’animisme o l’hinduisme.
Aquest és el mosaic sobre el qual s’assenta l’actual República Islàmica de l’Iran, nascuda després de la Revolució del 1979 que va enderrocar la dinastia dels Pahlavi. Reza Xah, l’avi de l’actual Reza Pahlavi, va donar un cop d’estat el 1923 contra Ahmad, el darrer Xah de la dinastia dels Qajar i dels quals Reza Pahlavi havia estat un cap militar. El 1953 el seu fill, Mohammed Reza Xah, va fugir de l’Iran quan el seu primer ministre, Mohammed Mossadeq, escollit en unes eleccions lliures, va impulsar un canvi constitucional democràtic. Aquest incloïa la nacionalització del petroli iranià. Fins aleshores aquest valuós recurs es trobava sota control britànic. La primavera democràtica iraniana va durar poc. A mitjan agost de 1953 una facció de l’exèrcit iranià, impulsat i protegit per la CIA i l’Mi-6, donava un cop d’estat que facilitaria el retorn de Mohammed Reza Xah amb el compromís de tornar a entregar el petroli als occidentals i mantenir un règim polític anticomunista. La SAVAK, la temuda policia política dels Pahlavi, començava el seu regnat de terror. La Guerra Freda era en la seva màxima esplendor. 20 anys després, com una derivada de la crisi del petroli de 1973, l’Iran recuperava el control de les seves reserves de petroli. El règim dictatorial dels Pahlavi havia incomplert les seves promeses de modernització i occidentalització del país durant les dues dècades transcorregudes des del cop d’estat de 1953. Excepte en el terreny de la laïcització de la societat.
Després de recuperar el control de les rendes del petroli, el govern de Mohammed Reza Xah va incomplir també la promesa de revertir la riquesa petroliera en el país. La societat, però es trobava cada cop més empobrida i els avantatges de les rendes del petroli varen servir perquè la dinastia dels Pahlavi entrés en una dinàmica de despeses sumptuàries que exasperaren la seva població. Mentre l’esposa d’aleshores de Mohammed Reza, Farah Diba, i els seus fills apareixien, a tot color, a les pàgines de la premsa rosa europea, molt especialment a les edicions de l’Hola encara sota la censura franquista on competien amb les aparicions de Soraya Esfandiary, primera esposa de Mohammed Reza. L’impacte, en la cultura popular espanyola, de la família imperial iraniana el podem veure en els personatges del segon film de Pedro Almodóvar, Laberinto de pasiones, en el que trobem la princesa Soraya perseguint per Madrid al fill primogènit del Xah de Tiran, ja en aquell moment a l’exili per la Revolució viscuda al seu país (tant el real com l’imaginari).
La Revolució Iraniana es va desenvolupar entre el gener del 1978 i el febrer del 1979. El 19 de gener d’aquell any la família imperial dels Pahlavi abandonava el país. Els actors que hi varen intervenir tenien orígens molt diversos. Des de l’exili, format tant pels expulsats pel cop d’estat contra Mosadegg com pels mullahs que s’oposaven a la progressiva laïcització de la Pèrsia dels Pahlavi. A l’interior la situació encara era més complexa. La SAVAK es mostrava particularment activa. Malgrat això, els discursos, enregistrats en cassets magnetofònics, dels diversos líders, religiosos o laics, en l’exili competien amb les diferents organitzacions polítiques clandestines de l’interior (com el Partit Tudeh, marxista-leninista convencional, els constitucionalistes del Front Nacional de l’Iran i les diverses guerrilles armades com els fedaïns -màrtirs laics en contrast amb els mujahidins, màrtirs religiosos- de l’OIPFG i de l’IPFG) complementades per organitzacions proislàmiques com l’Organització dels Mujahidins del Poble de l’Iran (qui es varen oposar a la posterior república islàmica) i els qui finalment varen prevaldre: els seguidors del ja aleshores Aiatol·là Khomeini, estructurats en diverses organitzacions i fronts. El març del 1979 es votava la conversió de Pèrsia en la República Islàmica de l’Iran. Canvi aprovat amb una alta participació i el suport 98% dels votants. Deu mesos abans, a l’Afganistan, el Partit Democràtic del Poble Afganès, d’obediència soviètica, s’havia apoderat del govern del país després d’un sagnant cop d’estat.
En poc menys de dos anys “occident” (els EUA per ser més precisos) havia perdut el control de dos països que havien assegurat, fins aleshores, el flanc sud de l’URSS. Començava l’era del coqueteig estatunidenc amb els integristes islàmics.
Han passat 47 anys. L’URSS ja no existeix i el seu voluntariós hereu, Vladímir Putin, malda per fer veure que pot guanyar la guerra d’invasió d’Ucraïna. Com Leonid Bréjnev, Iuri Andrópov o Konstantín Txernenko varen fer veure que podien guanyar la guerra als mujahidins afganesos. Els EUA són autosuficients en combustibles fòssils mentre Europa depèn cada dia menys del petroli i del gas natural del Golf Pèrsic. Però en tractar-se de mercaderies que es compren i venen en un mercat mundial la menor dependència occidental dels combustibles fòssils no impedirà el xoc de preus i el seu fort impacte en l’economia sota la forma d’inflació, frenada del creixement i del consum i, plausiblement, augment de l’atur.
Una crisi de subministrament de combustibles fòssils té efectes materials a escala de l’economia global. Xina, Índia, Corea del Sud, Taiwan, el Sud-est Asiàtic i el Japó depenen del trànsit de petroliers per l’estret d’Ormuz en bona part. Després de les sancions a Rússia, per l’agressió a Ucraïna el 2022, una part significativa de fertilitzants passa també per l’estret d’Ormuz. Per Ormuz i per Bab-el Mandeb (la porta del mar Roig a l’oceà Índic) hi passen els cables submarins que garanteixen bona part del tràfec de dades entre Europa i l’Extrem Orient. L’empresa noruega Norks-Hydro va anunciar el tancament de la seva planta de Qatar (on es produeix de l’ordre de l’1% de l’alumini mundial). Es trigaran entre 6 i 12 mesos en tornar a posar-la en marxa quan decideixin fer-ho. Els subministraments mundials de gas heli (imprescindible en la fabricació de microxips), sofre (necessari per a l’activitat agrícola) o els imprescindibles adobs nitrogenats s’han vist fortament afectats per aquesta guerra. I el retard en l’arribada als mercats dels adobs segur que empitjorarà la quantitat i qualitat del menjar que consumeixen als països més humils.
Durant els darrers 40 anys, les monarquies autoritàries del golf Pèrsic han invertit bona part de les seves rendes, de les exportacions dels combustibles fòssils, a l’estranger, essencialment a partir de fons sobirans i en inversions centrades, majoritàriament, en actius de tota mena als EUA i a Europa. Una altra part de les rendes les han invertit a convertir les seves costes del golf Pèrsic en destinacions turístiques de luxe, residencia per a rics, evasors fiscals, contrabandistes i narcotraficants de tot el món. A més de convertir els seus països en paradisos fiscals, llocs on ocultar actius de dubtosa procedència i hubs aeroportuaris. Des de la primera arribada de Donald J. Trump a la presidència dels EUA totes les monarquies del gol Pèrsic han redoblat en aquests esforços inversors a casa seva. Afegint-hi ambiciosos projectes de construcció de centres de dades.
Resumint, l’Iran no és precisament un “Estat postcolonial” d’al·luvió. És un país amb unes sòlides i profundes articulacions històriques. Les quals han vertebrat la seva societat de tal forma que ni tan sols les gairebé cinc dècades de república teocràtica i de repressió política (practicada per la VEVAK, organització successora de la SAVAK imperial en més d’un sentit) han aconseguit desmembrar. Les periòdiques protestes massives als carrers de les seves principals ciutats demostren la voluntat indomable de Ser de la societat iraniana. Paral·lelament, els països de la ribera oest i sud-oest del golf Pèrsic han invertit intensivament en els seus territoris per garantir-se un futur després dels combustibles fòssils amb la garantia dels EUA que no els hi passaria res.
Dos mesos i mig després de l’inici de l’actual campanya de bombardejos israelo-estatunidenca, s’ha trencat el miratge de pau i seguretat sobre el que les monarquies estaven construint el seu futur. La present situació no apunta a una sortida clara a curt termini. L’estret d’Ormuz, rebatejat com “estret de Schrödinger” per algun columnista, no sabem si és obert o és tancat. La US Navy no pot garantir, en les condicions actuals, el trànsit segur de vaixells per la zona.
Els milers de missions de bombardeig pregonats per Israel i els EUA no han aturat la capacitat iraniana d’enviar onades de drons i míssils contra les bases estatunidenques als països de la regió i contra objectius militars israelians. Fa uns dies el Financial Times pronosticava un marge de 25 dies de tancament de l’estret d’Ormuz abans de saturar les capacitats d’emmagatzematge de cru dels països de la zona. Reprendre la producció d’un pou tancat pot trigar entre setmanes i mesos.
Després de la poc exitosa campanya de l’estiu del 2025, la que suposadament havia “obliterat” la capacitat iraniana de fabricar una bomba nuclear, la represa dels atacs sembla respondre a les urgències de Benjamin Netanyahu (qui el 27 d’octubre d’enguany, com a tard, haurà d’afrontar unes noves eleccions que està obligat a guanyar per no acabar a la presó) i de Donald J. Trump (amb unes eleccions el 3 de novembre d’enguany a les que s’apropa amb el pronòstic de perdre el control de Congrés i inclús el del Senat). Unes urgències que casen malament amb la perspectiva actual d’una guerra prolongada a la regió (no només a l’Iran, com s’ha vist).
Les dues úniques opcions que la guerra s’acabi aviat estan vinculades a una rendició de l’Iran o a un canvi de discurs per banda de Donald J. Trump. La primera opció sembla improbable, a la vista dels esdeveniments. Especialment pel nomenament de Mojtaba Khamenei com a nou líder suprem. Els presents atacs no han agafat per sorpresa a un país que compta amb abundants recursos naturals, econòmics i tècnics que els hi han permès preparar-se per aquesta situació durant dècades. La possibilitat d’un canvi de posició del president dels EUA, qui no ha mostrat cap escrúpol (mai!) en afirmar contundentment avui una cosa i l’endemà fer (o dir) la contrària, sembla més plausible. Veurem si les tensions de tota mena (pels preus de la benzina als EUA, pels soldats morts al golf, per l’impacte de la guerra sobre l’economia estatunidenca o per les peticions dels seus finançadors a les monarquies del golf Pèrsic) el porten de nou a la seva clàssica resposta TACO (Trump Always Chicken Out) o no.
Per la prolongació de la guerra juguen a favor l’ethos iranià, no es varen rendir amb el sha, no es varen rendir durant els 8 anys de guerra contra l’Iraq i no ho faran ara, i la necessitat de Netanyahu i de Trump de presentar algun resultat de llarg recorregut (més enllà de l’assassinat de Khatami i de part de la seva cúpula dirigent) als seus electors abans de les respectives eleccions de la tardor d’enguany.
Una situació de guerra prolongada pot derivar en una guerra civil a l’Iran, de llarga durada, o en la consolidació sagnant de l’actual règim teocràtic. Cap de les dues opcions afavoreix la necessitat d’un futur en pau i seguretat a la regió.
Davant d’aquest complex escenari, la posició de Pedro Sánchez contra la guerra ha arrossegat bona part dels socis de la UE a desvincular-se dels atacs a l’Iran. Actualment cap dels països membres de l’OTAN ha volgut col·laborar activament en l’agressió dels EUA a l’Iran.
Aquesta guerra no compta ni tan sols amb el suport dels ciutadans dels EUA. A diferència del que va succeir als inicis de la Segona Guerra Mundial, de la Guerra de Corea, de la guerra del Vietnam o, fins i tot, de les més recents invasions de l’Afganistan i Iraq. Com la història demostra, el suport popular a les guerres sempre va a la baixa.
Ens trobem doncs davant d’una compromesa situació amb difícils solucions a curt termini i, en qualsevol cas, amb efectes duradors sobre l’economia global, europea, espanyola i catalana. La intensitat i durada d’aquests efectes dependrà, en bona part, de la durada i efectes dels bombardejos i atacs amb drons i míssils així com de la durada del tancament de l’estret d’Ormuz. També de la sortida que els diferents actors li vulguin donar a aquesta guerra.
C.V.M.
Accessos directes al Dossier
Part 1 de 3: El final de la Pax Americana? – AA.VV.
Part 2 de 3: L’Orient Mitjà després de la guerra, d’Israel i els EUA, contra l’Iran – AA.VV.
Part 3 de 3: La crisi del golf Pèrsic pot accelerar la transició energètica? – AA.VV.