Segons els experts, va ser en la reunió de l’11 de febrer de 2026, entre Benjamin Netanyahu, acompanyat -online- del seu equip, i Donald J. Trump, acompanyat per la cap de gabinet, Susie Wiles, el secretari d’Estat, Marco Rubio, el secretari de Defensa, Peter Hegseth, el cap de l’Estat Major conjunt, el general Dan Caine, i el director de la CIA, John Ratcliffe. També hi eren el gendre del president, Jared Kushner, i l’enviat especial, Steve Witkoff. Si l’absència del vicepresident J. Vance va ser casual o buscada (era en viatge oficial a Azerbaidjan) només es pot conjecturar sobre la base del resultat de la reunió. Donald J. Trump hi va sortir convençut, per Netanyahu, que es donaven les condicions per derrotar i fer caure al règim dels aiatol·làs iranians, destruir el seu estoc de míssils i recuperar l’urani enriquit. Potser la presència del vicepresident, un contundent contrari a les aventures militars, particularment a l’Orient Mitjà, hauria compensat la balança o l’hauria fet caure de l’altre cantó.
En tot cas, aquell dia, el clar guanyador de la reunió va ser el president del govern ultraconservador i extremista d’Israel. Per fi tenia a l’abast la possibilitat d’eliminar, per sempre més, l’amenaça dels integristes iranians i dels seus aliats a la regió (Hezbol·là, Hamàs, els houthis…).
Aproximadament dos mesos més tard, als volts del 8 d’abril, Donald J. Trump anunciava un alto el foc pactat amb l’Iran, gràcies a la intervenció del Pakistan. Poques hores després de l’anunci, l’aviació israeliana, en un clar intent de sabotejar l’acord, atacava amb fúria al Líban bombardejant abastament tot el territori al sud del riu Litani i amb l’atac a Beirut més gran de les darreres dècades. La intensitat de l’esforç permetia veure la desesperació de Netanyahu que veia com se li escapava l’únic trofeu clar que podia presentar als jueus israelians en les pròximes eleccions (s’han de fer abans de finals d’octubre d’enguany).
Els 40 dies de màxima intensitat dels bombardejos israelo-estatunidencs i de les respostes iranianes havien deixat un règim teocràtic teòricament decapitat però capaç, en la pràctica, de posar de genolls l’economia global, els països riberencs del golf Pèrsic i de destruir, àmpliament, les capacitats militars dels EUA a la regió.
El tancament iranià de l’estret d’Ormuz (això era impossible, segons li va dir Netanyahu a Trump en aquella reunió de l’11 de febrer) comprometia tant l’evolució de l’economia mundial com els preus dels combustibles als EUA. A escala regional, els països riberencs del golf Pèrsic eren atacs, cada dia, pels míssils i drons iranians. Israel i Jordània també rebien la seva quota de projectils. Fins i tot, en tres ocasions, míssils iranians – a la cerca d’un radar dels EUA- impactaven en sol turc. Tota la regió va patir la resposta irada dels aiatol·làs. Una resposta que, de nou segons Netanyahu, no havia d’existir.
Malgrat els successius intents trumpians de fer-nos creure una altra cosa, els EUA, com Israel, han perdut estrepitosament aquesta guerra. Amb la concurrència israeliana, han assassinat uns quants dirigents de la República Islàmica de l’Iran, 173 nenes en edat escolar, uns quants milers de civils i han llençat milers de míssils i bombes que han afectat infraestructures, capacitats industrials, petrolieres i militars de l’Iran. Però han deixat operatives les capacitats iranianes de bloquejar l’estret d’Ormuz i d’atacar les infraestructures de les monarquies del golf Pèrsic. El conflicte ha deixat alguns milers de víctimes civils al Líban, morts i ferits sota les bombes israelianes. Els projectils iranians també han provocat víctimes (civils i militars) als països àrabs del golf Pèrsic, Israel i Jordània.
El recompte de danys és enorme. Tant els materials com els reputacionals. Els EUA s’han mostrat incapaços de protegir les monarquies àrabs del Golf. Tampoc han pogut forçar la lliure circulació per l’estret d’Ormuz. El 7 de maig es coneixia que el príncep regent saudí, Mohammed Bin Salman, va prohibir als EUA fer servir bases militars saudís per donar suport aeri a les operacions navals al gol Pèrsic. L’operació “Project Freedom” s’acabava abans de començar. Poques hores després, seguint un intercanvi de míssils i drons amb l’Iran, les monarquies del golf tornaven a donar permís per usar les seves bases militars. Entretant, la diplomàcia xinesa – autèntic suport dels intents pakistanesos d’assolir (i mantenir) un alto el foc- apretava l’Iran per no reprendre les hostilitats. Totes aquestes accions, en conjunt, certifiquen la defunció de la Pax Americana.
No ens pot sorprendre la reacció dels països àrabs. Les seves pèrdues també han estat enormes. Econòmiques (més de dos mesos sense poder exportar els seus productes), de capacitats minero-industrials (ni les refineries atacades, ni els pous i factories d’alumini tancats reobriran en dos dies) i, sobretot, de reputació. Doha, Dubai, Qatar o Bahrain trigaran anys a recuperar la seva reputació de lloc segur per als turistes, per als capitals i per als evasors d’impostos i criminals de diversa mena que s’hi varen instal·lar. No és casual que l’Aràbia Saudí hagi tancat el seu intent de muntar un torneig internacional de golf per competir amb la PGA. Ni que els projectes faraònics en aquella regió s’hagin aturat.
Però el major perdedor és Israel. Com molt bé explica Shlomo Ben-Ami, a través de diverses entrevistes i d’un article publicat originalment a Project Syndicate, Israel trigarà temps a superar les pèrdues que li ha provocat la boja fugida endavant de Benjamin Netanyahu. Ni l’Iran ni els seus aliats a la regió (Hamàs, Hezbol·là, els houthis, els shiís iraquians…) han estat eliminats. Israel, la víctima dels atemptats terroristes de Hamàs del 7/10/2023, s’ha convertit en un estat terrorista que comet crims de guerra allà per on passa (Gaza, Cisjordània, Iran, Líban…). L’opinió pública dels EUA, històricament al costat d’Israel, valora avui més positivament als palestins. Això tindrà efectes electorals i, per tant, en els futurs posicionaments que naixin al Congrés estatunidenc. També a la UE el prestigi israelià ha quedat fortament malmès.
Fins i tot el canceller alemany, Friedrich Merz, ha dit amb veu alta i clara que no acceptarà l’annexió unilateral de Cisjordània. Amb Espanya liderant l’exigència de responsabilitats, a Israel i als seus governant, pels crims de guerra, Itàlia aturant la renovació del tractat de cooperació militar i l’opinió pública europea majoritàriament en contra del govern extremista israelià, els vincles amb la UE (el principal soci comercial dels israelians) es troben en el seu punt més baix de la curta història de l’Estat jueu a Palestina. En aquesta situació sembla molt improbable que els esforços de protecció energètica que fa temps tracten de desbloquejar des de Tel-Aviv arribin a progressar. Projectes com el gasoducte EastMed-Poseidon (impulsat per Grècia i Xipre amb el suport d’ENI -l’empresa nacional d’hidrocarburs italiana-) que havia de servir per portar el gas dels jaciments de l’Est de la Mediterrània (de Xipre, d’Egipte, d’Israel i de Turquia), sense passar per terra ferma en sol de Turquia, quedaran sepultats en la pols dels calaixos de Brussel·les durant algunes dècades més. Tampoc està més a prop l’intent israelià de connectar la seva xarxa elèctrica a les de la UE per guanyar seguretat (és aquesta connexió la que permet a Ucraïna recuperar-se més ràpidament de la sistemàtica destrucció causada pels drons i míssils russos).
El resultat de l’estúpida aventura militar empresa per Trump i Netanyahu és una regió menys segura, el debilitament estratègic d’un futur pacífic amb Israel i un Iran empoderat (després de 50 anys de república islàmica mai s’havien atrevit a dificultar el pas per l’estret d’Ormuz) i més a prop d’obtenir la seva pròpia bomba nuclear. Com deia l’àvia, han fet un pa com unes hòsties.
L’aguda lucidesa de Shlomo Ben-Ami ens perfila aquesta nova realitat regional en dues entrevistes i un article.
C.V.M.
Shlomo Ben-Ami (Tànger, 1943), historiador de formació i descendent de sefardís, va ser ministre d’Afers Exteriors d’Israel i negociador dels acords de Camp David, entre Israel i l’OAP. Actualment és vicepresident del Centro Internacional de Toledo para la Paz i autor de Profetas sin honor. La lucha por la paz en Palestina y el fin de la solución de dos Estados.
Enllaços entrevista a Shlomo Ben Ami
Entrevista a Eldiario..es (23-4-2026)