Javier Sánchez (*)

La recuperació de la Generalitat per part del govern de progrés, encapçalat pel president Illa, marca també l’inici d’una nova etapa a Catalunya. Una etapa de normalització institucional i de recuperació del diàleg polític, a diferents nivells. Per al PSC, que ha d’alimentar l’acció de govern amb anàlisi, idees i propostes, es tracta també d’un repte doctrinari, de generació de pensament. En l’àmbit europeu i internacional –que com sabem es troba en plena mutació–, i després d’un llarg període de governs sobiranistes, que han marcat fortament aquesta política, el canvi de cicle ofereix l’oportunitat de reconsiderar-ne els fonaments conceptuals.

No és que en el període precedent no s’hagin produït reflexions ni propostes des dels nostres rengles. El Govern Alternatiu de Catalunya va elaborar línies estratègiques per a una nova acció exterior, davant d’una política que, per motius que no s’escapen a ningú i propis del context anterior, no podia evitar una certa conflictivitat amb altres administracions, alhora que concentrava una alta càrrega simbòlica, i s’orientava a l’obtenció de reconeixement, més que a l’eficàcia. Un context on també es van crear estructures i marcs legals robusts, que són vigents i que constitueixen les bases de treball per a la present legislatura, dins les quals hem de ser capaços de pensar i d’inserir un programa propi i, en alguns casos, diferent. Això sembla especialment pertinent: més enllà de l’acció normativa i l’organització administrativa, el treball dels governs anteriors ha fixat llenguatges i marcs mentals, que marquen profundament les visions i percepcions públiques. Repassar aquesta trajectòria, i enfocar els reptes més actuals, ha de servir per recuperar i renovar un pensament socialista i federal sobre aquestes qüestions. Alguns apunts en aquest sentit.

Capitalitzar el marc de l’Estatut

El Títol V de l’Estatut d’Autonomia de 2006 no només legitima la capacitat de la Generalitat d’exercir les seves responsabilitats més enllà del territori de Catalunya, sinó que estableix una arquitectura coherent, un contínuum que va des de les relacions institucionals amb l’Estat i la Unió Europea —més formalitzades i reglades— fins a l’acció exterior pròpiament dita —més oberta i instrumental. El disseny estatutari –significativament, la STC de 28 de juny de 2010 no modificà aquests articles– parteix d’una idea clara: en l’àmbit europeu i exterior, la Generalitat exerceix les seves responsabilitats bé de manera directa, bé a través de mecanismes de cooperació, informació i participació amb l’Estat. Més que divisions competencials nítides, l’Estatut subratlla la necessitat que aquests dos nivells de govern actuïn de forma cooperativa i transparent. Compaginar la unitat en l’acció exterior de l’Estat i el respecte a les competències de Catalunya només és possible des de la lleialtat institucional mútua. Aquest és un principi d’eficàcia i d’encaix federal fonamental per al PSC.

L’Estatut estableix també una diferenciació clara entre les relacions amb la Unió Europea, i l’acció exterior. El nivell europeu és una font de legislació de compliment obligat, que assenyala drets i responsabilitats a la Generalitat i a la seva administració. El TC havia reconegut el caràcter intern, no internacional, dels afers europeus, i el nou Estatut va permetre que la Generalitat es dotés dels instruments per assegurar-hi una participació adequada –el Patronat Català pro Europa es va transformar en la nova Secretaria per a la Unió Europea. La relació amb la Unió Europea té un component administratiu fonamental, per a la qual Catalunya ha de construir les seves pròpies capacitats, i relacionar-s’hi amb estabilitat i orientació a resultats. No cal dir que, per al PSC, aquesta consideració de la UE com un nivell més de la governança pública de Catalunya, i no com un entorn internacional, és de caràcter estratègic. Som un govern europeu de ple dret i amb plenes responsabilitats, i les relacions amb la Unió formen part del funcionament democràtic, i requereixen un tractament, unes polítiques i unes formes de treball nítidament diferents de les de l’acció exterior. No només cal projectar-s’hi i construir-hi capacitat d’incidència, sinó sobretot participar de forma constructiva i responsable en la construcció europea. A partir del nostre esperit federal, que no és un dogma sinó un projecte, una guia per a l’acció i la millora de la nostra democràcia.

L’acció exterior té, efectivament, unes altres connotacions: no es desplega a través de relacions institucionals i processos reglats, i té un caràcter més obert, pel que fa als seus instruments. I és que l’acció exterior no constitueix un sector d’intervenció, ni una competència atribuïda a un nivell de govern determinat, sinó la dimensió exterior de les diferents polítiques públiques, l’exercici de les quals no s’esgota en els límits territorials del Principat. Aquesta primacia de l’orientació sectorial és important, per diversos motius. D’una banda, constitueix la base legal que permet l’acció exterior. D’una altra, permet imprimir prioritats polítiques més concretes, que orientaran el treball dels instruments de l’acció exterior: delegacions, cooperació territorial, participació en xarxes, presència en organismes internacionals… Els efectes i els resultats de l’acció exterior són sobretot llegibles aquí, sectorialment i com a part dels objectius de govern de les diferents àrees, i no de la simple activitat de les unitats d’exteriors que les han d’acompanyar.

Actualitzar l’anàlisi i la praxi

En ple segle XXI, veiem com l’activisme internacional de les regions no es limita a aquelles que tenen una identitat més forta, sinó que s’ha universalitzat i normalitzat, i constitueix de fet una característica del sistema internacional contemporani. Un activisme que no hem d’entendre tampoc com un símptoma de la crisi de l’agència dels estats, sinó com l’evidència d’una reconfiguració profunda de les relacions internacionals. Una reconfiguració caracteritzada, efectivament, per l’emergència de nous actors –que són, tanmateix, molt diferents dels actors convencionals. També de noves dinàmiques, de noves relacions entre els interessos públic i privat, d’un nou paper de l’Estat, de noves geografies del desenvolupament, de les finances i de l’acumulació, i sobretot de noves articulacions del poder i de lluites per donar forma al sistema, com apreciem amb massa claredat.

En la postguerra freda, els governs subestatals –també Catalunya– s’havien declarat “actors internacionals.” Una expressió performativa, que permetia també equiparar-se a la capacitat d’acció dels estats, sense disposar del seu estatus legal. Avui veiem com la condició d’actor ja no la podem pensar com una característica permanent, sinó discontínua i especialitzada. Dependrà de la capacitat d’identificar objectius, construir aliances i assolir resultats; resultats que necessàriament hauran de vincular l’acció exterior amb les prioritats internes, i la provisió de benestar, seguretat i cohesió a les pròpies poblacions. Es tracta, per tant, de gestionar la internacionalització de forma favorable, tot exercint responsablement les pròpies competències en un marc europeu i multinivell, que exigeix el diàleg i la col·laboració entre els seus diferents agents. Un context on imitar l’Estat, o reproduir-ne els llenguatges i les formes, no reforça necessàriament la capacitat d’impacte i pot, en canvi, generar tensió institucional i dispersió de recursos.

Alhora, l’exercici del govern, a Catalunya i arreu, ens mostra com la frontera que separava l’interior i l’exterior està deixant d’existir, des del punt de vista pràctic i també de l’anàlisi: les grans problemàtiques contemporànies tenen sempre un impacte local, i la sobirania o efectivitat de polítiques de tall estatal es veu limitada per tota mena de forces. La internacionalització, que esdevé general, afecta persones que es desplacen, empreses que cerquen la seva competitivitat, o a administracions públiques que cooperen, que aprenen juntes i que s’ajuden per construir governabilitat … L’impacte de la globalització no només ens porta a actuar internacionalment, sinó que modifica les condicions de la governança interna, afectant cada política pública. Les polítiques educatives, per posar un exemple concret, hauran de trobar formes per respondre de forma eficaç a l’arribada d’infants d’altres països als centres escolars catalans, alguns dels quals refugiats de conflictes armats. Especialment en el marc europeu, facilitaran la mobilitat del seu personal –promovent així l’aprenentatge de polítiques– i dels i les estudiants, que es beneficiaran d’experiències d’intercanvi i socialització en altres entorns. Participaran també en l’elaboració d’informes internacionals, com ara el PISA de l’OCDE, i estaran atentes als seus resultats per ajustar-hi les pràctiques educatives i els propis sistemes d’avaluació. Capacitar les diferents unitats del Govern, en sentit ampli, per tal que entenguin millor l’abast d’aquests impactes i els instruments de què disposen, ha de ser una prioritat per a la política de la UE i l’acció exterior.

Lògicament, en aquest context de proliferació d’actors, europeïtzació i esborrament dels límits entre l’interior i l’exterior, la diplomàcia també s’està transformant profundament. La projecció exterior de l’interès governamental general, que havia centrat bona part dels esforços fins ara, deixa pas a posicionaments més precisos, expressats per diferents interlocutors tècnics, més que per un de representatiu: la diplomàcia es pluralitza i la seva eficàcia dependrà de la capacitat experta, i no tant de la delegació política.

Aquestes tendències, que ja eren evidents fa uns anys, es combinen avui amb una nova realitat. Hem tancat el llarg període de postguerra freda sense poder bastir unes estructures fortes de governança i d’ordre internacionals. Les posicions de les grans potències, i especialment l’actual administració dels EUA, parlen de poder i de zones d’influència, i rebutgen que el dret o les normes internacionals que posin límits a la seva llibertat d’acció. Si fins ara els governs regionals i locals, articulats en xarxes, s’havien acostat al sistema multilateral a la recerca de reconeixement i d’un espai a la “conversa global”, avui veiem com és aquest mateix sistema qui necessita el seu suport i la seva contribució. S’hauran de bastir noves aliances i noves agrupacions, més àmplies i diverses, per fer front comú davant els reptes i les amenaces d’un món més desordenat i imprevisible. La socialdemocràcia té la responsabilitat d’elaborar estratègies per sostenir la democràcia davant els nous autoritarismes, i ha de fer-ho implicant aquests diferents nivells de govern, i també els moviments socials. Aquesta pot ser una qüestió a examinar a la pròxima reunió de la Mobilització Progressista Global, que tindrà lloc a Barcelona el mes d’abril.

(*) Javier Sánchez Cano és filòleg i politòleg. Doctor en Ciència Política i director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis al Departament d’Unió Europea i Acció Exterior, va ser director de Polítiques de la UE en els governs tripartits i director del Centre Europeu de Regions (EIPA-CER). Investigador i docent en qüestions internacionals, és militant del PSC des del 1986 i va ser el primer delegat de la Comissió sectorial de Política Europea i Internacional (1997-2002).