Eduard Rivas és l’alcalde d’Esparreguera, vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya i director de l’Endavant!

 

Els Ajuntaments són l’administració més propera al ciutadà i la institució més sensible als canvis sobtats de context. En la darrera dècada, el món local ha hagut de fer front a les conseqüències de la crisi econòmica i financera que va esclatar el 2008, al repte de cohesionar socialment pobles i ciutats durant el procés i protegir la població per lluitar contra la COVID, durant la pandèmia.

El principi de subsidiarietat que aplica al món local és la clau per ser l’administració més valorada tradicionalment per la ciutadania en les enquestes. La proximitat permet trobar solucions específiques a problemes concrets, fet que augmenta l’utilitarisme i la confiança cap els Consistoris per part de la població.

Tot i la gran tasca dels Ajuntaments des del restabliment democràtic, no ha avançat en paral·lel el seu reconeixement en matèria de finançament i competències. Més aviat ha estat el contrari. Amb l’esclat de la crisi de 2008, el Govern espanyol aleshores en mans del PP va aprovar la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) i la Llei d’Estabilitat Pressupostària i de Sostenibilitat Financera (LOEPSF) que clarament vulneren el principi d’autonomia local i de suficiència financera reconegut als municipis per la Constitució Espanyola i la Carta Europea de l’Autonomia Local. Aquesta normativa, que en ple 2023 encara segueix vigent (tot i que actualment està camuflada gràcies a la suspensió de les regles fiscals europees a causa de la pandèmia) limita, per una banda, l’exercici de les competències locals i, per l’altra, la capacitat inversora i econòmica dels propis recursos locals.

Gràcies a aquesta normativa que afecta únicament al municipalisme, no pas al món autonòmic o estatal, el govern del PP en aquells anys de crisi va poder justificar unes xifres macroeconòmiques positives davant la UE. Dit d’una manera més explícita, gràcies a la intervenció dels Ajuntaments que són l’administració més sanejada, el Govern espanyol va poder complir els objectius establerts per la UE.

En paral·lel, a nivell de Catalunya, els Ajuntaments cada vegada hem passat a gestionar més competències pròpies de la Generalitat que no han anat acompanyades del finançament adequat. La delegació de competències que pot ser un element positiu d’eficiència i de col·laboració entre administracions sota el principi de proximitat no pot suposar a la pràctica un exercici d’estalvi econòmic per l’administració que delega la competència. L’exemple més clar són les competències de Serveis Socials i la negociació de l’actual Contracte Programa entre els Ajuntaments i el Departament corresponent de la Generalitat.

En el cas de serveis com el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), el Govern català paga als Ajuntaments per sota del preu del conveni professional del col·lectiu que realitza aquest servei. Aquest exemple és una petita mostra del seguit de serveis que el municipalisme realitza a compte d’altri i que a la pràctica li suposa un cost extra de recursos propis limitant la capacitat de despesa d’altres àrees on els ajuntaments sí tenen competència obligatòria i exclusiva. Malauradament, existeixen més casos com l’anterior en àmbits com l’educació (escoles de música i dansa municipals o escoles bressol), la mobilitat o el medi ambient.

La Generalitat de Catalunya col·labora amb els municipis amb instruments com el Fons de Cooperació Local que durant la darrera dècada ha quedat congelat i ha disminuït respecte el seu moment màxim l’any 2010, quan governàvem els i les socialistes. Des dels 156M€ d’aquell any, el 2012 es va reduir a 124M€ mantenint-se estable fins el 2022 que va augmentar als 136 M€ (encara per sota dels 139 M€ del 2011). Aquestes xifres mostren com els Ajuntaments hem fet front a la pandèmia amb menys recursos per part de la Generalitat que una dècada enrere.

A aquesta situació, cal sumar l’augment de serveis impropis que els Consistoris assumeixen any rere any donada la seva proximitat a la ciutadania i la voluntat de vetllar per la cohesió social del municipi.

Tot plegat, evidencia la necessitat d’abordar un debat sobre el finançament públic dels Ajuntaments i de les competències que aquests exerceixen a favor del seu veïnat. Sense garantir la suficiència financera de l’administració́ local, queda desvirtuada l’autonomia local.

Aquest debat urgeix avui més que mai, després dels anys viscuts amb la pandèmia i el posterior esclat de la guerra a Ucraïna i els efectes econòmics que ha ocasionat amb una elevada inflació i un augment dels costos de l’energia. Una situació més agreujada en el món local, amb variables que aquests darrers anys també han trasbalsat les finances locals com la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’impost de l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (plusvàlua).