Nil López és el president de la Comissió de Garanties Estatutàries de la Joventut Socialista de Catalunya.

Per què el debat sobre la regulació del cànnabis és un tabú? Per què n’evitem parlar? Ens fa mandra o és que potser ens fa por?

Com és sabut, la legislació actual sobre cànnabis és de caràcter eminentment prohibicionista. El Codi Penal castiga amb penes de fins a tres anys de presó els qui cultivin, elaborin, trafiquin o de qualsevol altra manera afavoreixin o facilitin el consum il·legal de cànnabis o el posseeixin amb aquestes finalitats. 

Així i tot, malgrat l’actual prohibició, les dades parlen per si soles i demostren que el consum de cànnabis és una realitat social que està al nostre voltant i en el nostre dia a dia.

L’informe de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions de l’any 2021 situa el cànnabis com la cinquena droga més consumida, després de l’alcohol, el tabac, les cigarretes electròniques i els hipnosedants. Així doncs, el cànnabis és la droga prohibida amb un índex de consum més elevat. De fet, s’estima que actualment hi ha tres milions de persones que són consumidores habituals de marihuana i haixix a Espanya i, entre els anys 2019 i 2020, almenys 237.000 persones haurien començat a consumir-ne.

La popularització del consum es deu, òbviament, a un clar augment de la demanda, però també influeix notòriament que avui dia és molt més fàcil disposar de cànnabis que fa deu anys. Per una banda, a través dels anomenats “clubs cannàbics” que, dins d’una relativa legalitat, han anat proliferant notablement en els darrers anys per tota la geografia. Per altra banda, a través del tràfic il·legal de cannabinoides que ha crescut enormement, essent cànnabis el 46% del total de substàncies estupefaents requisades l’any 2019 al conjunt dels estats membres de la Unió Europea, amb Noruega i Turquia.

Davant d’aquesta situació, preguntem-nos per què el model prohibicionista està fallant.

El model actual falla perquè està obsolet per la nostra realitat social actual, que ha avançat en el reconeixement de drets. Falla perquè és contradictori amb el dret a l’autodeterminació personal, perquè qualsevol persona té dret a triar com vol viure la seva vida. Falla perquè en la pràctica castiga més a les persones pobres, que per manca de recursos es veuen forçades a travessar la frontera per introduir droga amagada. Falla perquè els clubs cannàbics poden existir acollint-se a un criteri del Tribunal Suprem, però això mateix genera una situació d’inseguretat jurídica intolerable.

Falla per molts motius. Però el que més ens escandalitza és que falla perquè no hi ha un interès polític real en resoldre tota la problemàtica que genera el model actual, que sense voler-ho, només pel fet d’estar desactualitzat i no respondre a la realitat d’avui dia, perpetua l’existència de les màfies de la marihuana i de l’haixix.

La posició de la Joventut Socialista de Catalunya és clara: Legalització i regulació.

Com a persones compromeses amb l’avenç social i la lluita per la defensa dels drets col·lectius i individuals, no podem mirar cap a una altra banda quan apareix un debat que potser ens incomoda, però que té un impacte social molt rellevant. Hem de prendre partit i cal ser realistes. I el primer que hem de fer és alliberar-nos dels prejudicis tradicionals i analitzar la situació des d’una perspectiva neutral, basant-nos en el pur empirisme, sense les ingerències morals que innatament poden aparèixer.

En el darrer congrés nacional, la JSC va tornar a renovar el seu compromís amb la legalització i regulació del cànnabis, com a única via possible i realista per pal·liar l’impacte negatiu que té una legislació heretada del segle XIX, que avui dia és desproporcionada i oposada a l’avenç natural que ha fet la societat en la darrera dècada.

La JSC no obvia en cap cas que el cànnabis és una droga i que, per definició, comporta un impacte negatiu sobre l’organisme, però no per això ja no pot ser legalitzada. L’alcohol, el tabac, les cigarretes electròniques o els hipnosedants són drogues i són legals. Aleshores, per què no pot ser-ho també el cànnabis, si el seu consum s’ha normalitzat tant?

La legalització i la regulació és l’única opció viable per intervenir un mercat negre gegant que tenim en el nostre país que comporta màfia, violència i una gran inversió de recursos de l’estat. D’aquesta manera, es pot tenir un major control sobre el comerç internacional d’aquesta substància, controlar-lo administrativament i gravar-lo amb impostos i taxes. També per establir controls sobre la qualitat i la seguretat en el consum dels formats de marihuana i haixix, així com altres derivats, que actualment són inexistents, i no se sap la procedència ni l’estat del què en els usuaris consumeixen. La regulació també pot permetre controlar a qui i com es ven, ja que, avui dia, a excepció dels clubs cannàbics, amb el tràfic il·legal no es discrimina una venda a menors o majors d’edat. L’habilitació d’establiments com estancs permetria un control sobre l’adquisició i consum. La legalització també serviria per donar seguretat jurídica a les associacions cannàbiques i els seus treballadors.

En definitiva, la legalització i regulació suposaria donar l’estatus al cànnabis de la mateixa consideració que l’alcohol, el tabac, les cigarretes electròniques o els hipnosedants, drogues que algunes fins i tot tenen un impacte negatiu molt més evident que el cànnabis.

Perquè amb més motiu s’ha de defensar una regulació del cànnabis, quan els darrers estudis sobre l’impacte del cànnabis sobre el cos humà, realitzats principalment al Canadà o els Estats Units, on el cànnabis ha sigut legalitzat, han demostrat que comporta beneficis a pacients amb dolor crònic, glaucoma, epilèpsia, etc.

Arran d’això, també destacar que des que s’ha legalitzat i regulat el cànnabis a Canadà o Estats Units, no s’ha apreciat un augment significatiu dels consumidors habituals.

La JSC va treballar coordinadament amb el grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya l’any 2017 sobre la posició vers la ILP per l’elaboració d’una llei d’associacions cannàbiques. El mes de maig d’aquell any, tots els grups van votar favorablement a l’aprovació d’aquesta llei, amb l’excepció del vot contrari del Partit Popular i l’abstenció de l’aleshores diputat no adscrit, Germà Gordó. L’any següent, aquesta llei va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional per envair competències estatals en matèria de drogues.

Malgrat tot, la pràctica totalitat dels grups parlamentaris van saber llegir la veu ciutadana, que exigeix els drets que li són propis i s’inclina per intervenir i regular el sector com a mecanisme més eficient que la prohibició, amb tot el que comporta.

És per això que la posició de la JSC és clara i no té una altra interpretació: Defensem la lliure autodeterminació de l’individu com a dret humà que és i per això que no podem més que significar-nos en favor de trencar tabús, desprendre’ns de prejudicis i de parlar sobre solucions davant d’una problemàtica real i actual. La regulació del cànnabis és un assumpte incòmode però inevitable. A les nostres mans està oferir una solució raonable. Fem-ho!