Camil Ros és el secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) de Catalunya.

Les societats i economies modernes han de ser aquelles que generen creixement econòmic i progrés social, no aquelles en que el creixement econòmic va a costa del progrés social i on de manera constant creixen les desigualtats socials.

Els nostres fundadors quan reivindicaven la jornada laboral de 8 hores a finals del S. XIX, no només parlaven d’una jornada de treball concreta, sinó d’una forma de viure amb dignitat i benestar. El seu lema era molt clar: 8 hores de treball, 8 hores de lleure, 8 hores de descans.

Tan llavors com ara, cal reivindicar noves formes de viure, per viure millor. I evidentment que per viure millor, el treball hi té un paper clau. El treball determina moltes de les coses que ens passen. Treballar per viure o viure per treballar.

Amb l’acord d’investidura que s’obre, cal aprofitar el debat de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores per anar més enllà i definir en quina societat, en quin estat del benestar i en quin mercat de treball volem viure avui, i a quin volem arribar en un futur el més pròxim possible.

Perquè és evident que la societat dels nostres avis o pares no és la mateixa que l’actual, la nostra manera de viure i gaudir no són iguals. Per exemple, durant unes quantes generacions volien com més hores extres millor, per així poder comprar un cotxe, una segona residència… encara que estiguessis més temps treballant, que gaudint.

En canvi, per a les noves generacions, com més temps fora de jornada laboral, millor, i així  poder gaudir de les amistats, de la família, per estudiar, per viatjar… En resum, es dona més valor a una hora per gaudir, que a una hora extra, per molt ben pagada que sigui, en part, entre altres coses, perquè proporcionalment no està tant ben pagada com llavors.

El 2019 la UGT de Catalunya, arran de la commemoració de la vaga de la Canadenca i d’aconseguir les 8 hores per llei, vam definir com creiem que s’ha d’enfocar el present: Treballar millor, treballar menys i cobrar més. D’entrada pot xocar, especialment en certs àmbits liberals i patronals, que quan miren el present i el futur només veuen comptes de resultats i molts beneficis empresarials, i la resta esta entre que resta competitivitat i el caos econòmic… Són els mateixos que anunciaven recessions cada tres mesos durant la crisi. Per què? Doncs perquè volien tornar a les polítiques de retallades. I, en canvi, el Govern de l’estat i el diàleg social, amb bons acords i bones polítiques es pot mitificar l’impacte i no entrar en una nova crisi econòmica.

Volem treballar millor perquè la qualitat del treball és l’indicador més important del treball, i qualitat no vol dir només el contracte indefinit, també és la salut i la seguretat en el treball, és la igualtat entre dones i homes, és el salari digne, és que les empreses facin processos productius amb criteris de transició justa.

Volem treballar menys perquè el progrés de la digitalització i la intel·ligència artificial ha d’anar al servei de construir noves formes de treballar millor i segurament de formes diferents, i no de destruir llocs de treball. I, al mateix temps, segur que amb menys temps es pot treballar augmentant la productivitat. La flexibilitat ha de tenir dues cares: flexibilitat per adaptar-se a l’activitat de l’empresa, i al mateix temps flexibilitat per adaptar-se a l’activitat de les persones. Què és més important, l’activitat de l’empresa o de la persona? Cal trobar l’equilibri, l’acord de flexibilitat mútua.

Volem cobrar més. Sí, cobrar més, perquè treballant has d’arribar bé a final de mes. Perquè les últimes crisis, sobretot la del 2008, van suposar una devaluació salarial molt important; i quan començàvem a recuperar, en part, poder adquisitiu, arriba la Covid. I, sobretot, perquè després la crisi inflacionista i de preus, tot el que hem aconseguit de pujada del salari mínim gràcies al diàleg social, s’ho han menjat els especuladors dels preus del menjar, l’habitatge i l’energia. En l’actual model cal un increment de salaris, no només dels més baixos, que evidentment són prioritaris, sinó també dels salaris que venen després. Actualment, el salari mitjà és el resultat de la mitjana dels més alts i els més baixos, però no és el que cobra més gent, com hauria de ser en una societat anomenada de “classes mitjanes”.

En l’anterior legislatura, i en aquesta esperem que també, amb el diàleg social i el govern hem aconseguit avanços molt importants. No són suficients, per això cal continuar en aquesta gradualitat, que alguns menyspreen. Nosaltres, entre el tot i el res, hem escollit el camí gradual cap al tot. Així ho hem demostrat amb l’acord de reforma laboral, amb els acords de pensions, amb els increments del salari mínim…

En aquesta legislatura cal continuar amb la reducció de la jornada, revisar les causes de l’acomiadament i el seu cost; el control de preus especialment en qüestions de primera necessitat com alimentació, habitatge i energia. La millor resposta a l’extrema dreta i a la dreta extrema és més diàleg social i política. Les esquerres dialoguen i pacten, les dretes enfronten i divideixen la societat. Encara no conec cap lloc del món a on governi la dreta i l’extrema dreta i es visqui millor.

Tornant a l’inici, que encara que ho sembli tampoc n’he marxat: hem de construir una societat on treballem millor, treballem menys, cobrem més per viure millor. És aquest el model de societat del present i del futur, on l’equilibri entre progrés social i econòmic, transició justa i igualtat siguin el futur que hem de construir.