Article de Miquel Ylla, secretari d’organització del PSC de Vic. Publicat avui divendres a El 9 Nou.

Agost, 1936, un home vola solitari. Acompanyem-lo, pugem sense por a l’avió, la ficció ens ho permet. És fàcil, només cal veure el que ell veu i escoltar el que diu: “Després de Lió, girem a l’esquerra, direcció als Pirineus i Espanya. Sobrevolem ara uns núvols d’estiu, núvols per aficionats, amb forats grossos, a través dels quals es veu Perpinyà; com en el fons d’un pou… Aquí estan Espanya i Figueres, aquí la gent es mata”, ens explica el pilot. El més estrany és que no es veu res de tot això. “Mireu, aquesta ciutat s’assembla a qualsevol altre, aquesta església brilla al sol, però sé que l’han cremada. Per fi Girona, i tot seguit Barcelona”. Llisquem suaument des de dalt de tot, des del nostre observatori; tampoc no veiem res especial, només les avingudes desertes”. Aterrem sense problemes, mentre ell ens explica que en la guerra civil, la frontera no és visible, la frontera passa pel cor de l’home. Ja som a terra, baixem de l’avió i deixem que l’aviador faci la seva feina.

“M’havia assegut a la terrassa d’un cafè, envoltat de bevedors afables; quan tot d’una, quatre homes armats van aturar-se i, reconeixent el meu veí, sense dir res, apuntaren els canons al seu ventre. L’home, banyat en suor  s’incorporà i aixecà lentament els braços, uns braços de plom… L’home deixà mig ple l’últim vas de sa vida i començà a caminar. Les dues mans aixecades per sobre del cap, s’assemblaven a les d’una persona que s’ofega. –feixista!—, murmurà una dona que tenia al darrere—“.

Després, l’home pilot es plany, s’esbrava i ens explica: aquí s’afusella més que no pas es lluita. Aquí posen l’home contra la paret… t’han afusellat, no pensaves com nosaltres… Digueu-me, per què fem la guerra si, al mateix temps, sabem que és absurda i monstruosa?

Desembre, 1936, un avió s’estavella a la sorra del desert de Líbia. Pobre pilot, com se’n sortirà? Deixem que ell mateix ens ho expliqui: “Vaig tenir una pana al desert del Sàhara. Alguna cosa s’havia espatllat. I com que no portava ni mecànic ni passatgers, em vaig disposar a manegar-me jo tot sol una reparació difícil. Era qüestió de vida o mort. L’aigua per beure no em duraria més enllà de vuit dies. La primera nit vaig dormir damunt la sorra, a mil milles de tota terra habitada… Imagineu doncs la meva sorpresa, quan de bon matí, una veueta tota curiosa em despertà. La veueta em demanà que li dibuixés un xai. Així és com el vaig conèixer. Però, com deia ell, mai no se sap què pot passar. El nen de la veueta inicià un viatge per diferents planetes, i en un d’ells hi trobà un rei”.

“Hem! Hem! —digué el rei, orgullós com estava de tenir un súbdit; no marxis, et faig ministre!— Ministre de què?, va preguntar el nen de la veueta. Ministre de justícia, —va sentenciar el rei—, sospito  que al meu planeta hi ha una rata vella, de nit la sento. Podràs jutjar aquesta rata vella; de tant en tant la condemnaràs a mort, d’aquesta manera la seva vida dependrà de la teva justícia. Però la perdonaràs cada vegada… No m’agrada condemnar a mort, i em sembla que me’n vaig, —digué el nen de la veueta”.

L’home que vola cap Espanya l’any 1936 és Antoine de Saint-Exupéry. Havia acceptat la oferta per fer de corresponsal de guerra. Enviava els seus reportatges de Barcelona i del front de Lleida a L’Intransigeant; un diari francès, fundat l’any 1880 i que es publicà fins el 1948.

És el mateix home que va tenir la pana al desert, i que l’any 1943 va publicar el conte del Petit príncep;el gran relat per a infants, on el protagonista, el nen de la veueta, resta perplex pel que fa al comportament absurd de les persones grans.

És el mateix home que deixarà escrit que “Els homes ja no es respecten entre ells: aquí tenim comitès que s’adjudiquen el dret a depurar. Aquí tenim un General que, al front dels seus marroquins, condemna a multituds, amb la consciència tranquil·la. Aquí s’afusella com qui talla arbres”.

El mateix home que va sentenciar que totes les persones grans han estat  nens. Però poques se’n recorden!