L’article és una publicació original en anglès, conjunta de les revistes digitals Social Europe i IPS-Journal.
El mèrit i la meritocràcia tenen una connotació clarament positiva en el llenguatge actual i es considera un avenç important que la societat reconegui els mèrits individuals per l’ascens socioeconòmic de les persones. Però per a Lisa Pelling aquesta és una visió totalment errònia que la socialdemocràcia hauria de descartar com més aviat millor. La seva reflexió parteix de l’origen de la paraula a l’obra de Michael Young The Rise of Meritocracy (1958), que descriu la societat meritocràtica com a una distopia, que ha provocat una sèrie de revoltes i disturbis l’any 2034, que és el present de l’autor que analitza el desenvolupament d’aquesta societat.
Per sorpresa i descontent de l’autor, el concepte va adquirir una connotació positiva durant les dècades següents a la seva publicació, quan en realitat el que denunciava és que la meritocràcia no porta al final de la societat de classes, sinó a la seva conservació i perpetuació, perquè promet una igualtat d’oportunitats, però no garanteix una igualtat de condicions de partida. La societat es planteja com una carrera que guanyen els que tenen més talent i treballen més fort. Aquesta és l’excusa perfecta per tal que els conservadors s’oposin a les polítiques de redistribució, perquè moralment seria com fer trampes i enviaria als que no s’esforcen prou el missatge que no cal esforçar-se més.
Això implica que els que arriben a la part alta de l’escala social considerin que aquest és el destí que mereixen pel seu talent i esforç, mentre que els que no hi arriben és perquè no tenen talent o no han treballat prou de valent per arribar-hi. Això provoca efectes negatius als dos extrems de l’escala: a dalt, arrogància, a baix, vergonya. I això té un reflex en la proliferació i el creixement dels partits i moviments d’ultradreta perquè els seus votants no són tant els perdedors de la globalització, sinó els perdedors d’una societat meritocràtica, és a dir, són les persones amb poca formació, i això no vol dir que siguin “classe treballadora” segons la definició clàssica del concepte. Per recuperar aquests votants, l’autora planteja que el que ha de fer la socialdemocràcia és respectar-los, precisament el que va ser el fil conductor de la campanya d’Olaf Scholz a Alemanya, que el va portar a guanyar les eleccions.
L’article es tanca amb un extracte del discurs de Yet Löfven, on presenta una visió progressista i no meritocràtica de la societat: “Volem construir una societat que sigui tan bona per a la mainadera com per al banquer, per al camioner com per al metge”, de manera que es donin les condicions per portar una vida digna, segura i lliure sense necessitat de ser una carrera per arribar més alt.
En definitiva, una reflexió molt interessant en contra del concepte de “mèrit” i “meritocràcia” en la línia de La tiranía del mérito de Michael J. Sandel, que assenyala un àmbit de reflexió per a la socialdemocràcia europea si vol entendre millor l’emergència dels populismes i l’extrema dreta, i vol recuperar els votants perduts.
F.G.L.
Lisa Pelling (1973) és una politòloga sueca, graduada a la Universitat de Viena, responsable del think tank Arena Idé, que té la seu a Estocolm. Col·labora habitualment amb diversos mitjans de comunicació en paper i digital, i ha estat assessora política i redactora de discursos del Ministeri d’Afers Exteriors suec.
The myth of meritocracy and the populist threat – Pelling, L. (Social Europe, 13-03-2023)