L’autor se centra en la història del Partit Laborista Britànic des de finals de la Segona Guerra Mundial, fins a la dimissió de Jeremy Corbyn com a líder del partit després dels mals resultats a les eleccions generals de 2019. El seu objecte d’estudi és el debat de les idees programàtiques i de les polítiques públiques que se’n deriven per fer front als problemes que plantegen cada un dels períodes d’aquestes gairebé vuit dècades, als quals han intentat donar respostes els diferents líders del partit (amb els seus col·laboradors).
El problema del Partit Laborista és que qualsevol intent de transformació o adaptació com a resposta a canvis socials, econòmics o polítics dona lloc a grans divisions entre l’esquerra i la dreta del partit, de manera que moltes vegades el lector que no està familiaritzat amb el laborisme britànic té la sensació que es tracta de dos partits diferents competint per dominar una mateixa etiqueta (Labour). Es tracta de dos grups bastant homogenis interiorment que s’enfronten per controlar l’ideari, el programa i l’organització del partit, com dues plaques tectòniques es friccionen i desgasten, generant molta tensió que es tradueix en terratrèmols, que acaben habitualment amb un recanvi al lideratge del partit.
Aquests conflictes són consubstancials a la història del laborisme, però es van accentuar a partir del final de la Segona Guerra Mundial amb dos moments culminants que van coincidir amb el lideratge del partit i del govern de les dues figures laboristes més destacades de la segona meitat del segle XX: Clement Attlee i Tony Blair. Attlee, primer ministre de 1945 a 1951 i líder del partit de 1935 a 1955, va haver de donar resposta a les exigències de nacionalitzacions d’una part de l’economia britànica i a les tensions provocades per la situació internacional i el procés de desmembrament de l’Imperi britànic; mentre que Blair, primer ministre de 1997 a 2007 i líder del partit de 1994 a 2007, va gestionar l’encaix amb la globalització i l’economia neoliberal. Malgrat els seus èxits electorals, tots dos es van haver d’enfrontar a una oposició interna molt organitzada i amb posicionaments radicalment diferents dels seus, que volien portar el laborisme cap a posicionaments programàtics i polítiques públiques molt més esquerranes.
Si els dos líders més importants van patir aquesta oposició interna, la resta de líders laboristes les han patit d’una manera encara més forta, que ha fet que els seus mandats hagin estat curts i convulsos.
La pressió interna, els mitjans de comunicació i la necessitat de guanyar eleccions no són gaire adients per fer qualsevol intent seriós de renovació intel·lectual del partit. L’autor exemplifica aquesta situació amb el mandat d’Ed Miliband (2010-2015) que es va centrar en un debat intens al voltant d’idees noves, com el Blue Labour, One Nation o la predistribució per veure els pros i els contra per adaptar-les al programa del partit, però que finalment va portar a presentar una oferta electoral molt segmentada i orientada a públics específics que va fracassar a les eleccions generals de 2015.
La conclusió de l’autor sobre aquest període és que qualsevol procés de renovació provoca immediatament el desacord entre les dues faccions, que es basa en part en enfrontaments de personalitats i en part en desacords intel·lectuals, i en els quals intervenen l’equip dirigent del partit, els parlamentaris i els militants, i cadascun d’aquests grups té un pes específic en les decisions internes.
La reacció davant del fracàs de Miliband fou un gir a l’esquerra amb Jeremy Corbyn, que pretenia proposar noves idees, que en realitat van ser una actualització del “bennisme” de les dècades de 1960-1970, adaptat a les circumstàncies del segle XXI. Malgrat que es tractava d’integrar propostes sobre la democratització dels llocs de treball amb idees més radicals com l’ingrés mínim vital, l’element essencial del bennisme original i de la seva actualització era una visió radicalment negativa de la globalització i de la UE, com a eines de l’agenda neoliberal i, internament, del blairisme de la dreta del partit. Això va provocar que les manifestacions externes dels dirigents del Labour va ser molt tèbia quan es va plantejar el referèndum sobre el Brexit. Aquest posicionament va allunyar els votants laboristes que no volien sortir de la UE i no va captar al votant que volia abandonar-la davant del posicionament molt més clar i rotund dels conservadors. El fracàs a les eleccions generals de 2019 van marcar el final del lideratge de Corbyn i la seva substitució per Keir Starmer.
Com a conclusió general d’aquest repàs de la història del laborisme britànic i de les seves lluites internes, l’autor arriba a la conclusió que “malgrat que la batalla consumeix temps i esgota les energies del partit, es tracta d’un component essencial del cicle vital del partit. És l’eina per a la renovació del partit en cadascun dels cicle polítics i, al final, canvia per afrontar els nous temps. El domini d’una facció sobre el partit impulsa a l’altre a entrar en acció per renovar-se i aportar-hi idees noves … Si aquest procés quedés completament congelat, el partit estaria moribund.”
Es tracta d’un llibre molt interessant i, fins i tot, sorprenent per qualsevol lector que no estigui familiaritzat amb el funcionament intern del Partit Laborista Britànic. L’autor explica molt bé els mecanismes de renovació de les idees programàtiques i de les polítiques públiques que proposa el laborisme, i també dels condicionants interns, les lluites de faccions, els personalismes i les ambicions que dominen aquesta lluita entre la dreta i l’esquerra del partit. Una lectura recomanable que aporta molts elements de reflexió sobre la renovació interna de la socialdemocràcia i dels partits socialdemòcrates.
Les referències bibliogràfiques estan integrades en el text i no dificulten la lectura. Al final del llibre es troba una bibliografia completa i un índex analític.
F.G.L.
Dimitri Batrouni és llicenciat en Informàtica, màster en Relacions Internacionals i doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Bristol. Va començar la seva trajectòria professional a la indústria informàtica, però després d’acabar el màster va treballar vuit anys al Parlament del Regne Unit i quatre anys al Parlament de Gal·les. També ha estat professor associat de Ciències Polítiques a la Universitat de Bristol. Militant del Partit Laborista, actualment és regidor de la ciutat de Newport i analista sènior de la Independent Monitoring Authority (IMA), entitat adscrita al Ministeri de Justícia del Regne Unit, que té per finalitat el seguiment del Brexit en relació amb els drets dels ciutadans de la UE i l’EFTA.
Enllaços