Intervencions del primer secretari del PSC i cap de l’oposició al Parlament, Salvador Illa, durant el debat d’orientació política general celebrat al Parlament de Catalunya, entre el 27 i el 30 de setembre de 2022.

Primera intervenció

Senyora Vergés, senyores i senyors de la Mesa, senyor Aragonès, senyores i senyors diputats, no fem política en el buit, en el no-res; la fem en un indret, Catalunya, Espanya i Europa, i en un temps, l’any 2022. Després d’una pandèmia terrible, enmig d’un atac molt virulent als valors europeus, enmig d’una guerra que està canviant, i de quina manera, el món, i que està afectant de forma directa i tangible les nostres vides. Senyores i senyors diputats, ni dramatismes ni lamentacions, realisme. Aquest és el context en què fem avui i aquí política. Per això vull començar la meva intervenció reafirmant el meu convenciment que, ara més que mai, és el moment de la política útil, i reafirmant el meu compromís i el del meu grup, el primer d’aquesta cambra, d’intentar impulsar-la, sense reserves, sense matisos, fins al final.

Política útil és política constructiva, fer en lloc de desfer, estendre la mà en lloc de retirar-la, seure i parlar en lloc d’aixecar-se i marxar. Política útil és política del respecte. Respecte per la veritat, fugint de promeses inassolibles; respecte pels temps polítics, esgotant la durada de les legislatures; respecte per les institucions, avant posant-les a les conjuntures personals i a les conveniències dels partits; respecte pels ciutadans, no defugint la complexitat de la realitat que afrontem; i respecte pels adversaris, amb un llenguatge educat que eviti l’insult i l’ofensa gratuïta.

I política útil és política creïble. Creïble perquè comença per l’autoexigència, no reclamant a d’altres allò que hom és incapaç de complir un mateix. Creïble perquè compleix amb els acords assolits, el valor de la paraula donada, o almenys té el coratge d’explicar per què no és possible fer-ho. I creïble perquè assenyala horitzons possibles, i explica com assumir-los. Penso, estic convençut, senyores i senyors diputats, senyor Aragonès, que avui vivim el moment que vivim, i el mínim al que estem obligats és a un exercici de política útil.

És la meva intenció no moure’m d’aquest marc, el de la política útil, en aquest debat, però voldria alhora ser molt clar. Crec que és el meu deure, ser clar. D’alguna manera, doncs, anteposaré la claredat a una cortesia que espero ser capaç de no perdre en cap moment d’aquesta tarda.

Senyor Aragonès, l’he escoltat aquest matí amb atenció, la que mereix la primera autoritat de Catalunya. Amb sinceritat, he vist en la seva intervenció massa autocomplaença, m’hagués agradat un punt més d’autoexigència. Massa queixa, m’hagués agradat un punt més de cooperació. Ha parlat d’un escut social. Em sembla insuficient, però li anuncio que té el meu suport, per totes les mesures que vostè ha anunciat avui, i li anuncio també que li faré arribar en breu, espero que en l’horitzó no superior a dues setmanes, una proposta per millorar o per incorporar algunes mesures més que completin aquest escut social que vostè ha presentat. M’agradaria saber si han participat els agents socials en les propostes que vostè avui ha ofert aquí, si no, m’agradaria demanar també que s’obri aquest escut social a les seves aportacions.

I ha fet una proposta, en paraules seves, per superar, ha dit vostè, el conflicte polític. No hi estic d’acord, amb la proposta que ha fet, crec que no resol res. Amb tots els respectes, déjà-vu. Vostè coneix la meva posició: «sí» a votar acords, «no» a votar ruptures. I li he de dir que tinc amb vostè un problema de credibilitat, perquè vam pactar un diàleg amb tres potes, i una d’elles depenia de vostè: obrir un diàleg entre catalans, i no ho ha ofert. Complim els acords als que hem arribat com a primer pas per poder començar un diàleg a Catalunya.

Deia que havia escoltat amb atenció, i després de fer-ho em veig en l’obligació de fer una constatació i una pregunta. La constatació: això no va; el Govern no governa. Es pot fer –s’ha de fer– molt millor. La pregunta, que formulo amb el màxim respecte de què soc capaç: aquí, qui mana? Qui ho porta, això? Hi ha algú al capdavant del Govern? El més generós que es pot dir del seu govern és que arrossega els peus, atrapat en un conflicte crònic, incapaç d’afrontar els problemes reals que té Catalunya.

Per què no va el govern Aragonès? Per què no funciona el seu govern? Jo crec que per tres raons –és el meu punt de vista–: primer, per una obra de govern escassa; en segon lloc, per una actitud, al meu parer, equivocada, i, en tercer lloc, per una manca de projecte.

Anem a pams. En primer lloc, una obra de govern escassa. L’obra del seu govern, senyor Aragonès, després de gairebé un any i mig al capdavant de l’executiu català, és escassa –jo diria que molt escassa, una de les més escasses que es recorden des de la recuperació de l’autogovern. Deixi’m posar-ne alguns exemples, no me’n faran falta masses.

Una matèria que vostè ha mencionat que és de les més importants avui: l’energia. La potència instal·lada d’energia renovable a Catalunya el 2015 era del 13,31 per cent; el 2021, és del 14,21 per cent. És veritat que vostè no ha presidit durant tots aquests sis anys el Govern, però n’ha format part. A Espanya, el 2015, era del 29,29 per cent; avui, és del 41,80 per cent. El creixement anualitzat aquests sis anys a Catalunya ha sigut del 0,32 per cent; a Espanya, del 7,38 per cent. A aquest ritme, el 2050, la potència instal·lada de renovable a Catalunya serà del 16,79 per cent. Estem a la cua d’Europa en aquest assumpte, equiparables a Ceuta i Melilla i a Hongria i Polònia. Crec, francament, que es pot fer una mica millor.

Un segon exemple en una matèria que també vostè ha mencionat, rellevant: l’educació. És un dels cinc objectius que Úrsula von der Leyen, en el seu discurs de l’estat de la Unió, va fixar com a claus, el 2023 a Europa, la formació i la formació contínua. Doncs bé, aquest curs, a Catalunya, uns vint mil alumnes no han pogut començar la formació professional que desitjaven en temps i forma, els mateixos que el curs anterior, amb un any de diferència. No són xifres, són noms, per exemple, el d’en Josep, un estudiant de primer de batxillerat que el primer de batxillerat no li va anar bé i volia fer FP, es va preinscriure en un cicle d’electromecànica de Tarragona. Al Baix Llobregat no ha trobat cap centre per poder començar els estudis de formació electromecànica que volia començar i s’ha hagut de matricular a segon de batxillerat. Els joves de Catalunya mereixen una mica més.

O en matèria de seguretat –el conseller Elena, a qui desitjo una prompta recuperació, se m’ha excusat aquest matí. Bé, fem molts canvis, molta pirotècnia. Per cert, veig que descobreixen que els cossos jeràrquics tenen un comandament –un comandament. Volien una direcció coral i ni amb un duo hem funcionat. Però jo, per exemple, voldria el pla general de seguretat de Catalunya, no?, que és una obligació del Govern, i està aprovat, una obligació de la Llei 4/2003 del Parlament, i el darrer era del 2016 o 2019. Podem tenir un pla general de seguretat de Catalunya perquè puguem conèixer quina direcció té el Govern en aquesta situació? I els últims set dies han sigut set dies dolents per a la seguretat a Catalunya. I no vull estendre-m’hi més perquè no vull fer demagògia amb això, però han sigut dies molt dolents. És un tema rellevant.

O en matèria d’ajuts socials. L’índex de renda de suficiència de Catalunya porta dotze anys sense incrementar-se –dotze anys. És un índex molt important, és l’indicador referenciat a Catalunya per accedir a diferents prestacions socials a Catalunya. Home, jo proposaria –l’hi faré arribar, per escrit– que s’incrementés un 8,26 per cent fins a arribar als 616,12 euros mensuals. Més de 300.000 catalans se’n podrien beneficiar. Podria parlar-li també –no m’hi vull estendre– de l’execució dels fons europeus; hem adjudicat un divuit per cent sobre els fons que ens han arribat.

En matèria de salut, és veritat que en salut mental s’han fet coses –no l’hi nego–, però, i l’atenció primària, conseller? L’atenció primària és clau, tothom hi coincideix. Aquí hem de destinar-hi més recursos, i voldria també veure com avancem en aquest capítol.

Govern amb una obra, des del meu punt de vista, escassa, però un govern amb una actitud que jo no comparteixo. I deixi’m ser un cop més molt clar: el seu govern és un embolic, un «lio» constant; genera més incerteses que certeses, pensa en el curt termini, està més centrat en donar una impressió, en mantenir-se i sobreviure que no pas en afrontar les transformacions que necessita Catalunya. Sembla que s’ocupin més dels problemes que tenen vostès com a Govern que no dels problemes que té la gent. I a mi em sembla, per les manifestacions públiques que hem pogut veure aquesta arrencada de curs, que la majoria d’investidura, la que li va donar a vostè la investidura, doncs sembla que està trencada, almenys per part d’un partit, i no ho sé per part de l’altre. Mentiria en aquesta cambra si digués que aquest trencament m’ha sorprès –jo crec que es veia venir. Sí que m’ha sorprès la rapidesa i la intensitat amb què s’ha produït –això, jo almenys no ho veia venir. I fixi’s, podria ser que el seu govern s’allargués, fins i tot que arribés al final de trajecte. És igual: el seu govern és ja en aquest moment una joguina trencada, des del meu punt de vista, no serveix.

Los catalanes necesitan un gobierno que genere más certezas que incertidumbres. El camino no es el autoengaño. Cataluña necesita un camino de recuperación y de desarrollo para los próximos diez o, incluso mejor, veinte años. En definitiva, Cataluña necesita un proyecto de país. En lugar de esto, están haciendo algo profundamente egoísta: malgastar un tiempo colectivo. El tiempo en política no les pertenece; están jugando, creo yo, con el tiempo de los catalanes.

I una tercera raó: no hi ha obra de govern, no hi ha actitud de govern, no hi ha, des del meu punt de vista, projecte de país. Es governa per a, com a molt, la meitat de Catalunya. La bona política, la política útil no és una suma d’interessos ni de polítiques sectorials; és i ha de ser un projecte de país integrador, del que totsi totes en siguem partícips. Sé que sovint s’abusa en política del concepte d’unitat –no soc ingenu–, i sé que sovint és un concepte utòpic, però crec fermament que és possible identificar alguns desitjos col·lectius i plantejar projectes beneficiosos per a una àmplia majoria.

Gairebé un any i mig després de la seva investidura, no he vist cap esforç, senyor Aragonès, en aquesta direcció. Vaig veure un inici, una voluntat de caminar per aquest camí quan ens va vostè convocar el 21 de març i el 12 d’abril els grups parlamentaris per veure si podíem travar una resposta conjunta, però no ha tingut continuïtat, no sabem en què ha quedat allò. Li vam fer arribar unes propostes; vostè m’ha dit un parell de vegades que havia obert un diàleg amb els agents socials, jo no sé com ha quedat, no ho sabem. En definitiva, no anem bé. No hi ha una obra de govern rellevant, no hi ha una actitud de Govern, i no hi ha projecte de país.

He dit, al començar aquesta intervenció, que era el moment de la política útil, i la política útil no és la política de la queixa. La política útil és la política de la proposta. Sobre la primera raó del mal funcionament del seu Govern absent, el que ni obra duent a terme, jo m’hi he esforçat des del principi de la legislatura de fer-hi propostes. N’hem fet fins a seixanta-quatre, en matèria de sanitat; en matèria d’infraestructures; en matèria de justícia; en matèria de memòria democràtica; en matèria de seguretat; en matèria de patrimoni cultural; en matèria de finançament autonòmic. Per cert, no he vist cap plantejament del seu govern en aquest assumpte, que és cabdal, no? En seguirem fent, i les farem arribar, per si vostès consideren incorporar algun dels nostres plantejaments.

Sobre la segona qüestió, la segona de les raons del Govern absent que tenim a Catalunya, l’actitud, jo li vull reiterar el meu oferiment sincer per ajudar a trobar consensos amplis. Penso que la renovació de cent dotze càrrecs institucionals i l’acord sobre l’ús de les llengües oficials en l’ensenyament obligatori, que són dos acords a què hem arribat a aquesta cambra, avalen la sinceritat del meu oferiment.

No li amago que m’agradaria una major receptivitat. Fins i tot, deixi’m que li agraeixi la seva pulcra educació en rebutjar reiteradament els meus oferiments, rebuig que és legítim, fins al punt que a vegades fins i tot he pensat si no m’arribo a fer un punt pesat de tant insistir, però ho seguiré fent, perquè crec que és el que convé a Catalunya. Fixi’s que tenim el món al revés. L’oposició demanant acords i el Govern dient que no. Jo tinc un projecte diferent al seu per a Catalunya, però ho he dit moltes vegades, i ho torno a dir en aquesta cambra, la diferència important, de projecte no m’impedeix col·laborar, i ho seguiré fent, i, per tant, vostè sabrà, i té tot el dret del món, només faltaria, agafar-s’hi o no agafar-s’hi, no?

Crec que sí que, en canvi, és el lloc i el moment, almenys, de fer la meva aportació en la tercera raó. La manca, des del meu punt de vista, de projecte de país. I, per tant, jo sí que voldria aquí fer un dibuix, no?, sobre quin crec jo que ha de ser el projecte que Catalunya tiri endavant els propers anys.

És un debat d’orientació de política general. Hem de mirar endavant, hem de veure com orientem la política catalana. Jo aquí vull respondre, ho vull intentar respondre com crec jo que s’ha de respondre a la pregunta de què necessita Catalunya avui; què és el que fa prosperar els països avui; on rau la diferència entre aquells països que avancen i aquells que estancant-se, retrocedeixen; quin és, en definitiva, el projecte que Catalunya necessita avui, no?

Penso que té a veure amb quatre grans eixos. L’eix de la igualtat –vostè n’ha parlat també–, l’eix de la prosperitat, l’eix de l’autoestima i l’eix de l’autogovern. Ho resumeixo en deu punts, per adaptar-me una mica al format del debat i perquè tampoc, tampoc tenim més temps per allargar-nos.

Marc de la igualtat, primera tesi, primer punt. Hem de fer un país per a tothom. Catalunya ha de ser un país per a tothom. Ho deia Tarradellas, no? Catalunya és prou gran com perquè hi càpiga tothom, i massa petita com perquè hi sobri ningú. El primer que hem de fer és deixar d’ofendre’ns. En primer lloc, en el llenguatge polític. Hi ha hagut massa ofenses gratuïtes i innecessàries. No ho fem. Des d’aquí, tothom que pensi el que vulgui, només faltaria. Respectem-nos. Un país sense ofenses.

En segon lloc, escoltar-nos més, no? Penso que és un exercici de l’escolta sincera, no escoltar per escoltar; escolta, sincera, que ens pot anar bé. I ha de ser un país d’acollida, naturalment, dels que venen de fora, per descomptat, no?, també dels que viuen aquí, i voldria que ningú, pensi el que pensi, es senti foraster a Catalunya.

El segon punt, la meva segona aportació, la meva segona tesi, és que necessitem un país cohesionat socialment i territorialment, no? Socialment és un país, el nostre, que ve de lluny. La matriu, si vostè vol, cristiana, una terra d’acollida ha estat durant tota la història de Catalunya, singularment a la segona meitat del segle XX, també en la primera dècada del segle XXI, i hem sabut integrar tothom. Això és un èxit col·lectiu de la societat catalana. S’ha de mantenir aquest esforç d’integració. Compte, sense renunciar a la mentalitat que ha fet Catalunya gran, una mentalitat basada en la cultura de l’esforç, la cultura del treball. És veritat, amb una xarxa de benestar social que permeti a aquelles persones que tenen dificultats, però cultura de l’esforç i cultura; que no ho perdem de vista això. Cultura de l’esforç i cultura perquè ningú quedi endarrere, no?

I un territori molt desigualment poblat, una àrea metropolitana molt potent. Crec que ens hem sentit més orgullosos. Barcelona, també àrees metropolitanes rellevants a Tarragona, a Lleida i a Girona, però amb una zona Pirineu. Vint per cent de territori de Catalunya amb un u per cent de la població. U per cent de la població en el vint per cent del territori, i dues terceres parts del territori, atenció, zones boscoses. No, bé, aquí s’ha de fer un esforç perquè aquest u per cent de població que viu un vint per cent de territori no quedi endarrere. La Catalunya buida, digueu-li com vulguem, no?

Tercer punt seria una Catalunya oberta i rellevant a Espanya i Europa, on es juguen temes molt rellevants referents al marc de la igualtat. Jo crec que és important que tinguem presència en els organismes multilaterals d’Espanya. Agraeixo que vostè assistís a una conferència de presidents. M’agradaria que ens estalviéssim els típics debats quan n’hi torni a haver una de si anem o no anem. Jo crec que si ha d’anar.

Observo que vostè ha incrementat la seva activitat internacional, França, Suïssa i demés. Té el meu suport. Viatgi, viatgi tant com vulgui. És que ho necessitem. El president de Catalunya ha de viatjar, i tant que sí, ha d’anar pel món. Jo no hi faré crítiques com altres fan amb aquestes històries, i si gasta. Vagi vostè com ha d’anar, amb dignitat, i és el president de Catalunya, i viatgi pel món. I escolti’m, l’únic que puc dir és que aquí tenim molt per fer.

Jordi Pujol va pujar el llistó alt en aquesta matèria, i crec que Maragall i Montilla ho van continuar. Home, el Pujol va fer el que havia de fer, viatjar pel món, i explicar Catalunya i defensar Catalunya.

La meva quarta tesi fins ara, temes d’igualtat. La meva quarta tesi, ja en matèria de prosperitat, Catalunya ha de tornar a ser motor econòmic d’Espanya i d’Europa. No es tracta de rànquings. Nosaltres estàvem entre els quatre motors econòmics d’Europa: Roine-Alps, Llombardia, Baden-Württemberg i Catalunya. Ara veiem com altres parts de territoris d’Espanya se’ns estan acostant. Necessitem talent, crear-lo a les universitats, retenir-lo i atraure’l per transformar l’economia en direcció a una economia verda i una economia digital, i, sobretot, aprofitar els fons europeus, no?

Necessitem, en cinquè lloc, una Catalunya connectada. Infraestructures aeroportuàries. Jo estic a favor de que s’ampliï l’aeroport Josep Tarradellas- Barcelona el Prat amb infraestructures viàries que han de millorar i amb infraestructures ferroviàries. No m’amago de Rodalies, s’han de millorar. Si volen, llavors, en parlem a la rèplica, si és que tenim ocasió de fer rèplica, no? De fet, necessitem cooperació per a això, entre administracions, per millorar-ho. I també en matèria d’energies renovables. Jo vull la sobirania energètica de Catalunya. Ja havia dit abans que tenim unes dades molt millorables.

Catalunya, en sisè lloc, no ha de tenir por de reformes, i ha de ser ambiciosa en això. L’Administració requereix una sacsejada. Jo tinc reconeixement i afecte per la consellera de Presidència, però sí que té una sacsejada l’Administració. Sap quin és el termini mitjà d’una llicència d’obres a Catalunya? Ja sé que la donen els ajuntaments, però requereixen molta participació. Bé, però és un problema de Catalunya, que vostè, jo crec que, com a president, hauria d’abordar. Set o vuit mesos –set o vuit mesos–, per una llicència, de termini mitjà. Això no pot ser. O el SOC. Per què les empreses petites, mitjanes i grans necessiten treballadors i no n’hi han? Jo crec que hem de fer una sacsejada també completa al Servei d’Ocupació de Catalunya.

En setè lloc, necessitem seguretat i certesa, no només en el marc jurídic, que també, sinó als carrers i barris. Ha fet vostè referència als Mossos d’Esquadra. Jo crec que hem de ser molt més contundents en això: zero tolerància amb les violacions de la llei; zero tolerància amb les ocupacions a Catalunya. Si poguéssim tenir el pla general de seguretat, podríem veure com s’orienten vostès i podríem fer eventualment algunes aportacions en aquest sentit.

I un darrer capítol, d’autoestima i d’autogovern. Vuitè lloc, la personalitat política de Catalunya. Jo estic orgullós de la nacionalitat catalana, la voluntat de ser, no?, de la que parlava Vicens Vives. En primer lloc, defensar la nostra cultura i la nostra llengua, només faltaria. El català és la llengua pròpia de Catalunya. També el castellà és una llengua pròpia nostra, i també jo concebo la defensa del castellà; no la concebo com un atac al castellà. També que crec que ens dona riquesa a tots.

I el paper fonamental que tenen en aquest capítol els mitjans audiovisuals públics, la corporació catalana de mitjans i les institucions, d’enfortir les institucions d’autogovern. En un d’aquests viatges que vostè ha fet, crec que es va reunir amb el president de Còrsega, Gilles Simeoni, que crec que ahir va dir –ho he llegit als diaris– que Catalunya tenia, que ja li agradaria tenir les competències que té Catalunya i els catalans tenen un estatut extremadament ampli.

Bé, jo crec que hem de pensar en com millorar-lo. Fixi’s què li dic, però sobretot pensant com exercim bé aquestes competències i en traiem profit. L’autoexigència de la que tan sovint li parlo.

En novè lloc, en aquest capítol, el municipalisme. Catalunya no és res sense Barcelona i sense els seus 948 ajuntaments, no? Barcelona com a cap i casal, que tant contribueix a fer Catalunya gran. Comptant també amb Girona, Tarragona, Lleida i els 948 municipis. A vegades hi ha hagut aquesta concepció de que reben instruccions del Govern. No, és una administració que té el seu espai competencial i amb el que s’ha d’entaular una dinàmica de col·laboració.

I, finalment, penso que la fortalesa, allò que fa que un país vagi endavant és que tingui un mínim consens –un mínim consens. Els països dividits, sense consensos, no crec que puguin avançar. Més forts com més units, per dir-ho en una frase, no? I per construir aquest consens, jo no conec un altre camí que sigui el del diàleg. Joli dono suport a l’exercici de diàleg, i li reconec l’esforç i la feina que fan, l’exercici de diàleg que té vostè amb el Govern d’Espanya. Té el meu suport. Li demano que l’obrim aquí també, perquè Catalunya és plural. Afortunadament, diria jo. Plural. Aleshores s’hi va comprometre, i li demano que fem un exercici també de diàleg entre catalans. També hi ha entre nosaltres punts de vista diferents.

Aquest és, a parer meu, a grans trets, no?, deu tesis al projecte que crec que Catalunya necessita avui; és un projecte alternatiu al del seu Govern. Penso, i ho dic amb tota humilitat i amb tota modèstia, es va obrint pas, aquest projecte. Jo treballo perquè es vagi obrint pas. I penso que, almenys no podem deixar de considerar que sigui el projecte que en els propers anys guanyi suports suficients a Catalunya. Per què? Perquè un país que descuida la igualtat no té futur. Les diferències o desigualtats creixents són un dels dissolvents socials més perillosos, trenquen països, i a Catalunya les desigualtats a la darrera dècada han crescut.

Penso que un país que no genera prosperitat no té futur –no té futur. Si no genera riquesa, no hi ha res a repartir. I a Catalunya avui generem menys prosperitat que fa deu anys. I penso, n’estic convençut, que un país sense autoestima no té futur. I com creuran els altres en Catalunya si nosaltres mateixos no hi creiem o com respectaran el nostre autogovern si nosaltres mateixos a vegades el malmetem?

El nostre projecte de país, la nostra alternativa passa per construir junts una Catalunya amb més igualtat, que generi més prosperitat i que tingui més autoestima i millor autogovern.

Deixi’m ser també molt clar, senyor Aragonès, un cop més li vull dir aquí en seu institucional, per construir, per buscar consensos, per trobar acords, per avançar, per unir els catalans em té a la seva disposició.

I ara voldria ser un punt més concret, fins i tot, i un punt més específic, i proposar-li quatre pactes per a aquest període de sessions. Quatre acords, no? Si vostè ho considera, per intentar aprovar, al darrer període de sessions, vam avançar en la renovació de càrrecs institucionals, vam avançar en matèria. N’hi proposo quatre.

Primer, un pacte social, no? Jo ja havia anunciat el suport a les mesures que vostè ha donat a conèixer avui aquí. Li faré més propostes: un pacte social. No puc deixar aquí tampoc de dir, perquè em ve al cap quan els veig a vostès, com estaríem avui si no s’hagués aprovat la reforma laboral? Ha sigut el gran acord social que hi ha hagut a Espanya i a Catalunya, la reforma laboral, que ha permès que no només treballi molta gent, sinó que tinguin un contracte, i sobretot per al col·lectiu de dones, que ha sigut probablement dels més beneficiats en aquest capítol. Jo li ofereixo aquí un acord.

Un segon en matèria d’infraestructures aeroportuàries, viàries, ferroviàries i energètiques. I em tindrà al seu costat.

Proposo, en tercer lloc, que treballem en tres lleis. Una que vostè va mencionar als seus tres discursos d’investidura, la llei electoral; jo hi estic disposat.

Una segona, que tal vegada sorprengui algú d’aquesta cambra, però que a mi em sembla que és fonamental que abordem, és la llei forestal. Vam aprovar-la el 86 o el 88 –si hi ha algú aquí d’aquella època m’ho pot dir– i convé fer una nova llei forestal. Una llei forestal necessària per apagar focs –per apagar focs. Jo sé que vostè aquest tema el segueix molt de prop. Si no canviem la llei forestal i permetem que no creixi la massa boscosa a Catalunya. I, per tant, jo li proposo que aquí hi treballem. I, finalment, la llei del sistema de policia de Catalunya. Jo aquí també estic disposat a treballar amb vostès. Crec que és un tema important. També li dic, amb tot el respecte, que aquí haurà de triar a vostè, amb tot el respecte cap als companys i companyes o diputats i diputades de la CUP, haurà de triar entre la CUP i nosaltres. Si vol, jo estic obert, si no, jo crec que amb ells en aquest tema no ens posaríem d’acord.

I li ofereixo també un pacte de pressupostos per al 2023; jo ho he fet, però ho vull tornar a fer en aquesta seu. He vist que hi ha diferències també en aquest punt en el seu Govern. Sé que ara corro risc en oferir-li aquest pacte de pressupostos de 2023 que alguns hi vegin ganes de burxar i de posar llenya al foc. Res de tot això. Tampoc no crec que faci falta que posi jo més llenya al foc. És un oferiment sincer. És un oferiment fet des de la bona voluntat. És un oferiment fet des del convenciment. I és un oferiment fet des d’una manera de veure les coses diferent a la que té vostè, però que en ares d’aquesta política útil que intento practicar, doncs, no veu impediment en que puguem intentar treballar en aquest assumpte. Perquè, no creu vostè que seria millor? No és millor en aquests temps tenir un pressupost amb ampli suport? No és millor en aquests temps que puguem avalar com més millor determinades polítiques? No és millor, en aquests temps, acordar certes línies estratègiques? Fins i tot, si vostè hi estigués disposat, per a un horitzó temporal més ampli que el d’un exercici pressupostari? No creu o no creuen que així donarien més estabilitat al país? Jo no veig per què hem de renunciar-hi. Jo, en tot cas, ofereixo la meva disposició, i per nosaltres no quedarà. Queda dit.

I acabo. Llegia ahir, a la premsa, una reflexió que em va semblar interessant, per positiva i optimista, sobre Catalunya. La signava Antoni Puigverd. Feia servir un recurs molt útil i convenient. Anava a les coses concretes, als fets específics. Jo crec que això va bé, quan hi ha a vegades confusió i quan l’ambient a vegades és espès. Jo crec que això, anar a les coses concretes, ajuda a trobar el camí. En aquest article, Puigverd parla d’Agramunt i d’algunes iniciatives concretes relacionades amb una associació que es diu La Garba. Jo no conec aquesta associació, però ell parla d’això. I acaba el seu article, després de relatar aquestes coses concretes que ell valora positivament, acaba l’article amb una reflexió que llegiré literalment.

Inici de la cita: «Ja sé que la conflictivitat i el tremendisme tenen èxit. Però, a la llarga, les flames s’apaguen en la cendra. En canvi, la vida sempre rebrota gràcies als que no criden, però actuen; gràcies als que teixeixen relacions en comptes d’esquinçar- les. Estan de moda la queixa, el drama, la por, el desencís. Però el país continua prosperant gràcies als innovadors, als inconformistes i als que, podent dilapidar, inverteixen. Agramunt com a exemple. No tot és devastació. Els abanderats del somriure i els que intenten millorar l’entorn existeixen. Malgrat tot, s’entesten a construir». Imagini, senyor Aragonès, si el seu govern estigués a la feina.

Moltes gràcies.

 

Primera rèplica

Gràcies, senyora Vergés. Gràcies, senyor Aragonès. No és una qüestió d’estil, és una actitud. No és una qüestió d’estil, la mà estesa i l’intent de parlar amb una certa serenitat, és una qüestió d’actitud, li asseguro.

He escoltat amb atenció i m’hi ratifico, m’hi reafirmo: la seva acció, l’acció s del seu govern és molt pobra. Està a la banda baixa, baixa, baixa, des de la recuperació de l’autogovern, i no voldria que s’ofengués. Li dic el que veig el que penso. És clar que ha fet coses, només faltaria, un any i mig. Clar que ha fet coses, però no les que s’han de fer ni amb la intensitat que s’han de fer.

A la seva rèplica he tornat a observar molta cultura de la queixa: «No tenim diners, no n’hi ha prou. Ens retiren els fons.» El País Valencià té pitjor finançament que Catalunya i ha fet més coses en matèria d’escut social.

Li enviaré les propostes que ha fet al País Valencià i no sentim el seu president tot el dia queixant-se, queixant-se, queixant-se. Escolti’m, hi ha coses a millorar, clar que sí. Per què no fa vostè una proposta de millora de finançament? Jo, jo he fet ja dues propostes en aquest sentit, i en treballaré una tercera, i li faré arribar. Per què no es treballa en aquest sentit? Només queixar-se, queixar-se, i només parla dels fons covid quan els retiren, no que no els arriben. Home!

És que així, senyor Aragonès. Jo entenc que vostè ha de defensar el seu govern, només faltaria que no ho fes, però, home, si anem només amb cultura de la queixa, crec sincerament que no avançarem, que no avançarà el país. Ni es fa cap favor vostè, al seu govern.

Autoexigència. Jo soc molt pesat amb això. No li demano en cap cas l’autoflagel·lació. Les coses són difícils, governar avui és difícil, efectivament, a vostè li ha tocat governar en un moment difícil, què m’explica a mi, que també he hagut de tenir eleccions en moments difícils, jo això ho sé, i crec a més a més que soc comprensiu amb la situació. I he començat la meva intervenció dient-li que el moment era molt complex. Ara, una mica de brio, que des que tornem de l’estiu, tot el dia hem estat amb baralles internes. Fa dos dies que hem començat a sentir alguna proposta que millora els problemes de la gent, la resta, un esforç per mantenir viu el seu govern. És així.

Crec en Catalunya –crec en Catalunya, crec en Catalunya– té molt potencial. No vull entrar a dir si m’ha seguit o no, perquè crec que vostè té altra feina que seguir les meves intervencions, però ho he dit diverses vegades, i no li recrimino que no l’hagi vist. Crec en Catalunya, però Catalunya –i no és una frase meva– té la seva política desendreçada, i el seu govern també. I el principal repte de Catalunya avui és endreçar la política catalana, el seu govern i les institucions de Catalunya. I jo amb això estic disposat a ajudar.

En energies renovables, és veritat que s’ha avançat. És veritat. Molt tímidament – molt tímidament. Gairebé que, a vegades, quan miro aquest tema, em sento un sentiment de solidaritat amb la consellera. Perquè ho té difícil, perquè venim de molt avall. I també li dic: no n’hi ha prou amb el ritme. Vostè què m’ha de dir? Hem millorat, sí, però que estem molt per sota –és que estem molt per sota. És que hem de posar més brio.

No he sentit a parlar del Parc Tramuntana. Jo hi dono suport. Doncs, digui, perquè és la meitat de l’energia de la província de Girona. Parc Tramuntana, sí. MidCat, sí. I en tindrà al seu costat. Ja està. Miri què senzill. I més parcs Tramuntana, si es poden fer, i més energies renovables. Més brio en aquest tema també.

Formació professional. No em serveix –no em serveix. És veritat que no és senzill posar en marxa, també li reconec, un sistema de formació, és veritat, i és veritat que la nostra tradició educativa no va en aquest sentit. És veritat. Però ens hi hem de centrar més. Ens hi hem de centrar molt més. No pot ser. És que no pot ser. Vostè em diu, hi ha molta gent, molts alumnes, molts joves que han volgut fer el seu curs, han volgut iniciar el curs i no ho han pogut fer en un temps i forma, i això en un any amb 200.000 servidors públics i 33.000 milions de pressupost, crec que ho hem de poder resoldre. I a més, jo no li estic posant «travanquetes» en aquest assumpte, és que li estic dient que l’ajudo. És que vull ajudar-lo, de veritat, i puc entendre que algunes coses no vagin bé, però no pot ser

Amb el tema dels agents socials, escolti’m, molt bé el Pacte Nacional per a la Indústria. Jo torno a dir: vostè arrossega una cosa que jo crec que tardarà temps a fer oblidar, i entenc que vostè no me’n parli. Es diu reforma laboral. Es diu respectar un acord, el més important en dècades, al que han arribat els agents socials i els sindicats i treballadors. Que més ha contribuït en aquest moment tan difícil què hi hagi més treballadors treballant amb millors contractes. Bé, molt bé. És a dir, el pacte em sembla bé, hi estic d’acord, ja ho seguirem, i en el que puguem ajudarem i tot.

M’ha estranyat que vostè parli de boicot del Ministeri d’Assumptes Exteriors. M’ha estranyat –m’ha estranyat–. I en aquest sentit no cal que em diguin res, m’ha estranyat. Jo li estic dient que té tot el meu suport per viatjar pel món, com havien fet el president Pujol, el president Maragall i el president Montilla. I li estic dient que em trobarà al seu costat, i l’ajudaré amb tot. Jo menciono aquests, no s’ho prenguin malament, home, menciono aquests. Ja sortirà el senyor Batet a mencionar els seus. A mi deixin-me mencionar el meu. En menciono un de vostès, jo. En menciono un. En menciono un dels seus, que a vegades veig que els costa molt mencionar. Ja el menciono jo: Jordi Pujol i Soley.

Rodalies. Rodalies. Jo, amb Rodalies, li vull fer una pregunta: On és vostè? Amb quin president em trobaré? Em trobaré amb el president que el mateix dia que signa un conveni per millorar la B-40 demana amb trucada a un membre del seu govern que no hi assisteixi, amb diners que aporta l’Estat per fer el que han pactat dos ajuntaments? Em trobaré amb el president que desautoritza el seu vicepresident en matèria d’ampliació de l’aeroport? O em trobaré un president que ho vol solucionar? Però, si ho vol solucionar, a mi em tindrà al costat.

Suposo que li arriba el CEO: 7,7 –el seu CEO; no és CIS, el CEO–; 7,7 els usuaris de rodalies posen de nota a rodalies –7,7–, dels més ben valorats. I suposo que ningú deu tenir sospites que el senyor Pere Macias, exconseller de Territori, no és del PSC –no és del PSC–, ja els hi dic jo: «La inversión en Adif es mucho más alta en rodalies que en Madrid.» No, bé, no ho dic jo, ho diu ell! Ho diu ell! I diu que s’estan fent inversions. Els hi és incòmode, ja ho sé que els hi és incòmode. Però fixi’s! Fixi’s que han nomenat responsable del seguiment de la inversió en Rodalies de Catalunya el senyor Pere Macias, conseller de governs no del PSC, i diu això. Per tant, jo demano aquí dos coses: un esforç d’objectivitat i saber on és vostè. I si vostè està per resoldre-ho, a mi em tindrà al seu costat. I reitero les excuses que va donar la ministra en el seu moment. I miri que li hagués pogut parlar de la T-Mobilitat i li hagués pogut parlar de la línia 9 i de moltes i moltes coses molt i molt i molt i molt millorables també en matèria d’infraestructures, i no ho faig, perquè sé que és difícil i perquè vull que Catalunya avanci, i no vull estar ancorat en la cultura constant de la queixa.

I sobre els consensos. Vostè sap on soc, jo –ho he dit diverses vegades–, i vostè sap on és el PSC en aquesta matèria. Nosaltres estem per votar un acord –estem per votar un acord– i estem per millorar l’autogovern, i farem propostes per millorar l’autogovern, i estem per parlar-ne entre tots. I li ho torno a demanar –perquè l’hi he de dir, no se m’ofengui malament–, però la credibilitat en vostè la tinc baixa en aquest moment, perquè vam acordar PSC, PSOE i Esquerra Republicana –i jo hi era representant el PSC– que s’obria un diàleg amb tres potes i que una d’aquestes potes era la taula de diàleg que el senyor Torra, el president Torra, va convocar i vostè no ha convocat. De les tres potes, l’única que no va és aquesta. I quina confiança puc tenir jo en una persona que ni acompleix l’acord ni explica per què no el compleix? Doncs bastant baixa –bastant baixa, senyor Aragonès.

I això és seriós, perquè, efectivament, aquest és un problema important que tenim a Catalunya; que afecta la relació amb la resta d’Espanya, però que també hem de resoldre’l entre nosaltres, perquè tenim maneres de pensar diferents. I vostè, que és independentista, i el senyor Batet, que és independentista, tenen tot el meu respecte –espero que jo també en tingui el seu. I li demano en aquest capítol una qüestió: que mirem endavant i no endarrere. Ah, vostè es pot entretenir, jo també em podria entretenir amb les coses que vostè ha dit –que també s’ha contradit bastantes vegades, vostè, amb aquests assumptes–; m’hi podria entretenir. No servirà de res. Jo, miri, estic per votar un acord, per unir i no per separar.

I li demano una cosa: no ens posem etiquetes de què és demòcrata i què no és demòcrata, de què és democràcia i què no és democràcia, no ens les posem. Només li dic que a mi no m’afecten, perquè intento ser un demòcrata i respectar tothom, però tampoc m’agrada que me les posin a mi. No anem per aquest camí, si us plau.

 

Segona rèplica

Senyora Vergés, senyor Aragonès. Confio molt en Catalunya; poc, em sap greu dir-ho, en el seu Govern. Molt ràpidament. Vostè avui ha fet molt bé –i m’excuso si ho havia dit, jo no ho havia seguit, però, escolti’m, li agraeixo la claredat– a manifestar suport a Parc Tramuntana. Efectivament, és una decisió del Ministeri de Transició Ecològica, però és molt important que el president de la Generalitat sigui clar en aquests temes, perquè té importància la seva posició. Encara que no sigui un expedient que hagi de resoldre vostè. És molt important. Per tant, escolti’m, jo hi estic també a favor.

Miri, estem d’acord en aquest assumpte. I hem de millorar-ho, si es pot millorar i hem de fer una prova pilot. Jo també hi estic a favor. I també en el Midcat. I això ho he dit en públic, que vostè estava en una posició encertada i hi estic a favor. Fixi’s, i pensem molt diferent, però en això estem d’acord. Estem d’acord en això, fixi’s! I són dos projectes molt importants per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa.

Sobre l’activitat internacional, crec que he sigut molt clar. Té el meu suport per fer activitat internacional. I és viatja pel món i veig que molta gent no té problemes. I si en té un i m’ho explica i jo puc ajudar a resoldre-ho, ho faré. Però aviam si encara no viatgem o no hem viatjat perquè no ens deixen. Home.

Amb el Ximo Puig celebro que tingui una bona relació. És un polític de primer nivell. Jo crec que no faig res malament si dic que, a part d’una relació de companyerisme i de compartir un mateix espai polític, tinc una relació d’amistat amb ell. I ell parla de finançament autonòmic, sí. I treballa el finançament autonòmic, sí. I fa propostes amb finançament autonòmic, sí. I té una posició de finançament autonòmic molt pitjor que la de Catalunya, sí. I quan ha de reivindicar, reivindica. Jo crec que és el correcte. I si vostè fa propostes de finançament autonòmic, em tindrà al seu costat, i ho defensarem. Però jo no he vist cap proposta del que demanen, i més enllà de dir que no sé quants milions no ens arriben. I què fem per millorar-ho? Perquè des del 2014 està això pendent, i són diners molt importants. I, doncs, miri, jo vaig formar part d’un govern que amb dos anys molt crítics, a diferència de governs d’altres èpoques, va donar 30.000 milions d’euros a fons perduts a les comunitats autònomes, 30.000, i a Catalunya en van arribar 5.300,i no hi havien cada dia aquí a recordar ni a dir, perquè és el que havíem de fer, sap què vull dir?, és el que havíem de fer.

Aleshores, jo el que sí que em sembla que a vegades les seves intervencions estan com molt teixides i només culpa dels altres, i això no m’agrada, perquè, a més, no fa per a vostè, ho dic sincerament. Vostè és un home que jo tinc per un home endreçat, i no fa per vostè això. Hi han coses que van i hi han coses que no van, i no fa per vostè, ho dic de veritat.

Sobre el diàleg i propostes concretes. Miri, jo soc dels que pensa que les contradiccions fan créixer, i jo en tinc de contradiccions, i en tindré més, i la meva formació política també, entre altres coses, perquè no fa un any que soc per aquí, ja en fa bastants. El PSC, més de quaranta, i vostès encara més. Per tant, visc amb normalitat, sap què vull dir? I intento explicar-les i comentar-les. Ara, no ens fem trampes al solitari. no ens en fem.

Aquí hi ha un conflicte, problema? Sí. De relació Catalunya-Espanya? Sí. Entre catalans? També, perquè tenim maneres diferents d’entendre les coses. L’instrument per resoldre-ho? El diàleg. Amb el Govern d’Espanya? Per descomptat. Entre catalans? També. És el que vam acordar que faríem, i no estem fent, i això li correspon a vostè fer-ho perquè és el president de la Generalitat. Vostè, jo no ho soc; ho és vostè. I jo és el que li demano que faci, perquè si no, jo quina confiança tinc en firmar un acord amb vostè? Quina confiança tinc si el que vam signar no ho porta.

Llavors, li torno a demanar això. I no ens fem trampes al solitari, perquè si volem resoldre-ho, hem de començar per seure, per generar-nos confiança, i per veure a quin punt trobem consens. No ho trobarem en la proposta que vostè ha fet, em sap greu dir-ho. No ho trobarem. I vostè digui’m el que pensen els militants del PSC, i jo crec que ho sé una mica més bé que vostè, i sé que volen votar un acord, no una ruptura.

Però amb aquest tema, no ho vull dir més del que sigui estrictament necessari, perquè, efectivament, és un tema rellevant, molt rellevant, i, efectivament, li vull reconèixer, fixi’s, que vostè fa esforços. Ara podria jo quedar-me on m’he quedat, no més esforços per intentar encarrilar les coses. I jo vull ajudar amb aquests esforços, jo soc molt sincer, però no ens fem trampes al solitari, això no es fa, venint aquí dient: «Tinc la poció màgica.» No, això no es fa. A mi em sembla que sí, i de demòcrates ho som tots, i tots podem millorar en democràcia. Tots som tots, i jo també.

Gràcies.

 

Intervenció del 30 de setembre de 2022

Bon dia, senyora Vergés, senyor Aragonès. Cinc consideracions molt breus. Primera consideració. No només no ha servit aquest Debat d’orientació de política general per orientar la política catalana, sinó que deixa com a resultat un govern en temps de descompte. Està molt bé donar la cara, senyor Aragonès, i li agraeixo, però el que cal és que doni respostes i que ofereixi certeses. Segona consideració. Vostè va ser investit per aquesta cambra després de tres sessions i sense haver guanyat les eleccions. I constatem avui que, o ha perdut o té molt malmesa la confiança de les formacions que el van investir.

Tercera consideració. El resultat és un govern que no governa i que malbarata el temps dels catalans, un temps col·lectiu que no els pertany. Una actitud –ho dic amb tot el respecte– que considero irresponsable i un punt egoista. Quarta consideració. El seu Govern, dit sigui també amb el màxim respecte, és avui una nosa pel país, per Catalunya. Un país que té dinamisme, que té empenta, que té energia, que té capacitats per superar amb èxit moments molt difícils i molt complexes.

I finalment, cinquena i última constatació, un recordatori. Tarradellas, protagonista del restabliment de la Generalitat, ahir va fer quaranta-cinc anys, advertia que en política es pot fer tot menys el ridícul.