Daniel Martínez Berja és historiador i president de Memòria Socialista. També és el primer secretari de la Joventut Socialista de L’Hospitalet i escriu aquest article amb motiu de l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola.
Aquest any celebrem el 92 aniversari de la república en un context polític tens, a les portes de la campanya municipal i d’unes futures eleccions generals, marcades per la
polarització política i per una dreta i ultradreta per les quals tot s’hi val, a l’hora de
desacreditar no només la nostra història, sinó també les institucions i moviments socials.
Voldria aprofitar per posar l’atenció en el factor cultural i artístic de la Segona República, moltes vegades oblidat degut als grans avenços polítics i socials d’aquesta etapa. Parlem d’uns anys marcats per una gran efervescència cultural i artística. Aquest període es va caracteritzar per la llibertat de pensament i expressió. Molts escriptors, artistes i intel·lectuals van crear obres d’art i literatura que avui són considerades patrimoni cultural espanyol. Destaquen personalitats com Federico Garcia Lorca, Margarida Xirgu, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Rosa Chacel, Pedro Salinas, María Zambrano i Elena Fortuny.
El govern republicà va impulsar programes d’alfabetització i llibertat de premsa, en
considerar la cultura una eina de llibertat i igualtat. Durant aquests anys, la cultura va assolir un gran nivell convertint-se Espanya en tot un referent internacional en quasi tots els corrents artístics innovadors. Un projecte i referència que, junt amb la persecució i exili de tota una generació d’escriptors i artistes, va acabar esfondrat en ser perseguit pels moviments d’una dreta colpista que va veure, en aquestes noves expressions artístiques, una amenaça contra els seus valors arcaics i de llibertats restringides.
La imatge d’una dreta que desitjava censurar i treure obres contemporànies de museus i
biblioteques no s’allunya en res de l’actual ultradreta, a occident. Als EUA, les proclames d’alguns polítics i governadors del partit republicà, han comportat la prohibició o revisió de llibres que “atempten” contra les idees que ells consideren tradicionals. Acusant a nombroses pel·lícules o sèries de televisió d’estar marcant una suposada agenda ideològica quan, en realitat, aquestes no fan més que reflectir una realitat política, social i econòmica patent a Occident, plena de diversitat i llibertat. Al nostre país els seus imitadors no es queden enrere, tractant de portar endavant propostes que coarten l’ensenyament a les escoles públiques com el “pin parental”, o acusant, injuriant i perseguint per xarxessocials a artistes, actors i directors acusant-los de rebre “paguetes” i animant al boicot. ¿En què es diferencien les acusacions de “woke” o progressisme a artistes actuals, de les que feien els qui van iniciar la guerra civil respecte a “maçons” o “conspiració comunista”, respecte els nostres artistes del període republicà?
El mirall històric no fa altra cosa que empitjorar, quan veiem a la dreta i la ultradreta acusar a un govern d’esquerres com l’actual, escollit democràticament per milions d’espanyols, d’il·legítim o d’estar orquestrant atacs contra la mateixa democràcia. No millora quan, des de fa anys, polítics del PP i Vox, de forma continuada, tracten de justificar el cop d’estat contra la República, o acusar fins i tot al govern democràtic del Front d’Esquerres de ser il·legítim i provocar una guerra civil.
Malauradament tenim uns anys foscos per davant. Anys on moltes vegades haurem de
mobilitzar-nos, no només per continuar guanyant drets i igualtat, sinó també per mantenir el que hem aconseguit fins ara. La memòria històrica i el record de la Segona República han de ser una lliçó, no només dels perills que sempre amenacen a la democràcia, sinó també una eina per fer comprendre a la societat els grans valors de la democràcia, les llibertats, el consens polític i la lluita per evitar una polarització política que mai és beneficiosa per a la societat i per als seus sectors socials menys afavorits.