Aquesta primavera, la pagesia ha tornat a ser víctima del que ja no podem considerar excepcions climàtiques. El passat 19 d’abril, una pedregada d’una intensitat inèdita va assotar les terres de Ponent, deixant un rastre de destrucció en milers d’hectàrees de fruiters i altres cultius. Com si no n’hi hagués prou, dues noves tempestes de pedra van tornar a colpejar el territori en els dies següents. Això ja no és un fet puntual, és una tendència.

Les comarques del Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell i les Garrigues han patit pèrdues que poden arribar al 100% de la collita en alguns conreus. Parlem de peres, pomes, presseguers, cireres i cereal… però també parlem de famílies.

Parlem d’explotacions familiars que sostenen el teixit econòmic, social i humà del nostre territori. De gent que, any rere any, ha confiat en la terra com a mitjà de vida, i que ara es troba davant d’un sistema de protecció davant dels riscos que cal millorar. Les assegurances agràries no arriben a cobrir-ho tot, i moltes explotacions han quedat desprotegides per canvis en el sistema assegurador que encareixen les primes i limiten les cobertures.

En aquest escenari incert, cal assenyalar allò que sí que s’està fent bé. El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació ha activat amb celeritat mesures importants: L’ampliació de 15 milions d’euros en ajuts per rebaixar el cost de les primes asseguradores, una nova línia de 30 milions per finançar sistemes de protecció com xarxes antipedra o per lluitar contra les gelades i ajudes a les afectacions dels productors i a les pèrdues estructurals que tindran les cooperatives i les centrals fructícoles afectades, que no veuran entrar totes les tones dels diferents productes per envasar, processar i distribuir cap als seus clients, amb el conseqüent risc de pèrdua de quota de mercat.

No és només una resposta d’emergència, sinó una aposta per la prevenció i la resiliència davant un clima cada cop més advers. El suport institucional ha de continuar. Cal revisar els límits actuals de les asseguradores i obrir línies de crèdit reals i eficients.

Des de tots els actors polítics, socials i institucionals, hem de continuar amb l’objectiu de mantenir aquest model de vida i facilitar els instruments necessaris per lluitar i minimitzar aquest canvi climàtic que vol trencar l’equilibri que durant dècades ha sostingut la vida rural. La pagesia no és només una activitat econòmica: és paisatge, és identitat, és sobirania alimentària. I avui, més que mai, ens toca estar al seu costat. No només amb paraules, sinó amb accions valentes i estructurals com les que s’han començat a prendre.

Salvaguardar la pagesia és salvar molt més que collites. És garantir que, quan la pedra cau del cel, els que cuiden la terra i generen activitat econòmica i llocs de treball al món rural, no vegin amenaçada la seva continuïtat.