El terme populisme neix a finals del segle XIX per designar els dos moviments que, des d’aleshores, són generalment considerats  com els dos primers avatars d’aquest fenomen: El People’s Party (moviment agrari dels anys 1890) als Estats Units i els narondiky (intel·lectuals i activistes del segle XIX  que volien mobilitzar al poble rural contra el tsarisme) a Rússia, i es refereix a moviments progressistes en ambdós països.

Segons Arthur Borriello, el populisme és un concepte profundament ambigu, problemàtic i sovint instrumentalitzat i mal utilitzat en el debat polític contemporani. La seva tesi principal és que el populisme és, en realitat, un “mal nom” (“mal nommé”), és a dir, un terme que no descriu amb precisió una realitat política concreta, sinó que es fa servir de manera confusa i interessada.

L’autor destaca que el populisme s’ha convertit en una mena de paraula híbrida que serveix per designar fenòmens molt diferents entre si, i que s’utilitza sobretot com una eina de desqualificació política. Actors polítics de dreta, d’esquerra, moviments socials o líders amb ideologies oposades són sovint etiquetats com a populistes, tot i no compartir característiques essencials.

Rebutja la idea que el populisme sigui una amenaça per a la democràcia i defensa que el populisme no és un element extern o patològic, sinó un producte intern de la mateixa democràcia. Més concretament, el populisme apareix com un símptoma de les crisis democràtiques (crisi de representació política, desestructuració dels intermediaris socials, transformacions socioeconòmiques, sentiment de despossessió democràtica, crisis polítiques o moments d’inestabilitat). Emergeix quan els mecanismes tradicionals de representació (partits, sindicats, institucions) deixen de funcionar adequadament o no responen a les demandes socials. Per això, en lloc de condemnar-lo o idealitzar-lo, cal entendre’l com un indicador dels problemes estructurals de les democràcies contemporànies, una resposta interna a les disfuncions de la democràcia.

L’autor fa un repàs històric dels moviments populistes en el segle XX i destaca el del Peronisme a l’Argentina, en les dècades del 40 i 50, liderat per Juan Domingo Perón, i exemple d’ambigüitat política, inclusiu socialment però també personalista i autoritari.

En l’àmbit europeu, aprofundeix amb alguns exemples com la coalició d’esquerres Syriza, sorgida contra les polítiques d’austeritat que va produir una profunda crisi política i econòmica a Grècia; Podemos (Espanya), exemple de moviment populista d’esquerres sorgit del 15-M  amb un discurs contra “la casta” política; La France Insoumise, liderada per Jean Louis Mélenchon (exmilitant del Partit Socialista Francès), amb un discurs republicà, social i antioligàrquic; i també destaca el moviment (espontani, transversal i sense portaveu oficial) dels gilets jaunes (armilles grogues) originat per crides als ciutadans a través de les xarxes socials per protestar contra la pujada del preu dels combustibles, la injustícia fiscal i la pèrdua de poder adquisitiu.

A través de tots aquests exemples es pot observar que el populisme funciona com una forma de construcció d’identitats polítiques basada en l’agregació de demandes heterogènies. La unitat no es defineix positivament, sinó de manera negativa, a partir d’una oposició comuna a un sistema percebut com a responsable de la frustració social. Això permet articular un conjunt de demandes populars dins d’un mateix camp (“nosaltres”, el poble) enfront d’un poder identificat com “ells” (les elits, l’establishment). No es tracta, per tant, d’una “convergència de lluites”, ja que cada component perd part de la seva especificitat en el procés d’universalització que implica la construcció d’aquest poble.

El més habitual és que hi hagi un líder carismàtic que assumeixi i encarni aquesta funció de simbolització de la unitat del camp popular. El populisme no és res més que una pràctica orientada a articular demandes diverses i canviants, i pot adoptar formes molt diferents segons el contingut social i ideològic que l’articula. Així, els moviments contemporanis europeus qualificats de “populistes” poden expressar projectes de naturalesa molt diversa: des de projectes reaccionaris (Front Nacional – França), fins a projectes progressistes (Podemos – Espanya), o fins i tot configuracions més indeterminades (Moviment 5 Estrelles – Itàlia).

La força del líder no és mai res més que la contrapartida de la feblesa del partit. Es construeixen com a partits-moviment, alhora verticals i poc estructurats, i tendeixen a formes d’organització lleugeres i àmpliament desmaterialitzades.

L’ambigüitat del populisme aconsegueix universalitzar demandes particulars. El seu modus operandi  reposa sobre tres elements: la crida al poble, l’oposició a les bones maneres i el sentiment de crisi.

La institucionalització específica del populisme reposaria sobre una ambigüitat fonamental. La de pretendre ser a la vegada a dins i a fora dels llocs de poder, a la vegada sistema i antisistema. Per aquesta raó el populisme al poder evoluciona sobre una carena particularment estreta i els seus èxits són sovint fràgils i reversibles. Les tensions generades per aquesta ambigüitat davant de les institucions afloren ràpidament. Aquestes tensions són a la vegada inherents a la dinàmica del populisme i fonamentalment insolubles, a partir de les quals la seva institucionalització és una fase turbulenta, de curta durada, que anuncia inexorablement la clausura del moviment populista.  

El populisme participa activament en la construcció d’un sentiment de crisi a través del seu discurs, sotmetent l’activitat política a la lògica dels mitjans de comunicació. Ho fa mitjançant una narració basada en la dramatització, la polarització i la personalització, amb tendència a simplificar els conflictes i a posar l’accent en les emocions, els estereotips i els escàndols.

Borriello proposa recuperar una visió històrica del populisme. En aquest sentit, el populisme forma part d’una tradició democràtica i igualitària, no necessàriament reaccionària o antidemocràtica.

En resum, el populisme no és una ideologia clara ni un fenomen homogeni, que diu més sobre el funcionament i les crisis de la democràcia que no pas sobre una realitat política específica.

M.M.V.

Arthur Borriello és professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Namur (Bèlgica) des del febrer del 2023 i és membre de l’Institut Transitions. Anteriorment, va dur a terme la seva recerca doctoral i postdoctoral amb Cevipol a la Universitat Lliure de Brussel·les i va fer estades com a investigador visitant en diverses altres institucions (Universitat de Cambridge, College City de Nova York, Universitat d’Essex, Universidad Complutense de Madrid, Università Federico II di Napoli, SciencesPo París).

Populisme : solder l’héritage du mot-écran (Fondation Jean Jaurès)