“Cada uno de nosotros es responsable por todo y por cada ser humano”

Simone de Beauvoir

El segundo sexo, 1949

Des d’una perspectiva feminista, defineix l’ofensiva que el patriarcat duu a terme contra la civilització humana a través de la dominació i els obstacles a l’emancipació de les dones. Descriu les seves argúcies i les desgrana metòdicament amb una manifesta intencionalitat transformadora: la de donar eines per subvertir-les. A la primera part, utilitzant una composició a tall d’acròstic, aborda els mandats de submissió i invisibilització que limiten no només la vida de les dones, sinó també la dels homes. En la segona part, un cop identificada l’espoliació patriarcal, formula estratègies per combatre-la.

Tanmateix, no és només un manual pedagògic; és també una obra compromesa a través de la qual els autors, des d’una mirada lúcida sobre la condició humana, prenen partit. Sense cadenes i sense por, la Sara Berbel i en Bernat Castany no són neutres, ans al contrari, ens transmeten el seu pensament de manera rigorosa i també amb sentit de l’humor. Referencien la filòsofa Nancy Fraser quan assenyala que per aconseguir la justícia de gènere calen tres requisits: el reconeixement, la redistribució i la representació, però que mai la representació pot eclipsar la redistribució. Igual que ella, fan una crida a la necessitat de fer efectius els drets socioeconòmics. Assegurar les condicions de vida materials de les dones és essencial perquè assoleixin una autonomia sense la qual mai no seran lliures ni iguals.

El llibre ens ofereix receptes per teixir aliances, enaltir l’ànima i nodrir la ment. Ens mostra camins per desplegar totes les capacitats que històricament s’han negat a la meitat del món. Camins que alliberen de la tristesa, que com diu el filòsof Spinoza, és una de les trampes del patriarcat per submergir les dones en la tràgica acceptació de la vulnerabilitat i fer-les defallir. Per contra, l’alegria és proveïdora de resiliència, augmenta la capacitat per enfrontar desafiaments, encarar situacions difícils i vèncer la inalterabilitat de la condició de víctima.

Així doncs, la recerca de l’alegria se suma a l’habitació pròpia i les 500 lliures a l’any de l’escriptora Virginia Woolf, brindant una contundent tríada per fugir del silenci i fer front a la impotència i la pobresa amb què el patriarcat pretén mantenir ben a ratlla la llibertat de les dones i l’anhel de justícia del conjunt de la societat. Sí, de tota la societat, dones i homes. Com aquells trenta-dos homes que, juntament amb seixanta-vuit dones, van signar la Declaració de Seneca Falls, el 1848, l’any de la primavera dels pobles. Una declaració que considera que la dona és igual a l’home i que totes aquelles lleis que entorpeixin la seva veritable i substancial felicitat no tenen validesa. Aquest mateix esperit és, avui en dia, el de molts homes, que posseïdors d’una ètica que no els permet ser equidistants, són conscients d’una lluita que els interpel·la. Homes que també somien un món que totes i tots puguem habitar.

Obedecedario patriarcal evidencia la força de l’agenda feminista i la seva imprescindible aportació en la defensa dels drets humans i en la garantia de la democràcia. La democràcia que la dreta i la ultradreta, amb la complicitat de l’autoritarisme i el patriarcat, volen aniquilar. El feminisme que ens treu de la commoció i ens ensenya a no ser absents, a entendre que el bé comú és també el bé propi. La seva lectura m’ha situat en una dimensió molt poderosa, perquè és molt més que un manual per a la desobediència: és un exercici de confiança en la valentia de l’ésser humà per a comprometre’s amb ell mateix i amb els altres. Una valentia que ara se’ns fa més necessària que mai.

V.M.P.

Sara Berbel Sánchez és doctora en Psicologia Social. Ha estat gerenta de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Institut Català de les Dones. És autora de Sin Cadenas i Directivas y Empresarias.

Bernat Castany Prado és professor a la Universitat de Barcelona. Finalista del Premi Anagrama d’Assaig per Una filosofía del miedo, és autor de Literatura posnacional, Que nada se sabe i Pensamiento critico ilustrado.

Nota de l’autora de la recensió, Verònica Martínez París: Aquesta ressenya va acompanyada de la peça musical citada al principi: Tindersticks. (2001). Don’t Ever Get Tired [cançó]. A Can Our Love. Beggars Banquet Records Ltd.