Xavier Sabaté és regidor de Transició Ecològica de l’Ajuntament de Flix (Tarragona).

Encara no fa un any el món va descobrir amb espant l’inici d’una nova guerra i que  aquesta es produïa perquè qui la declarava  tenia una arma  molt poderosa, anomenada gas.  Sense el qual bona part d’Europa podia quedar-se sense calefacció en ple hivern i haver d’aturar les seves indústries.

Més enllà de manifestar l’horror, la condemna pel conflicte bèl·lic i l’adopció de mesures directes en relació al conflicte,  el vell continent va reaccionar  juramentant-se perquè mai més tornés a produir-se una situació de dependència energètica, com la que  hem estat vivint aquestes darreres dècades.

Això vol dir  accelerar a tota màquina la transició cap al nou model basat exclusivament en renovables,  perquè és la millor garantia  de tenir una sistema energètic segur i net, però al mateix temps descentralitzat i sense monopolis, ni oligopolis. No és més que allò que havíem aprovat en  cimeres internacionals contra el canvi climàtic i en molts parlaments europeus, però que acomplíem molt tímidament. Sobretot a Catalunya, capdavanters en aprovar una Llei de Canvi Climàtic el 2017 i campions en incomplir-la, de forma que som a la cua d’Espanya i d’Europa.

En aquest nou model energètic no encaixa l’energia nuclear, que pertany al vell model de generació i – no ho oblidem – de gestió de l’energia:  

a) Monopoli i/o oligopoli d’uns quants poderosos.

b) Inseguretat en l’activitat per risc d’accident o d’atemptats – és l’única font d’energia que en les seves instal·lacions hi ha inspectors permanents externs i cossos armats per defensar-les.

c) Risc d’interrupció de subministrament d’urani que procedeix de països con Namíbia o Rússia, d’on precisament s’abasteix Espanya en bona mesura.

d) Fixació de preus volubles i amb criteris lògicament només de mercat i buscant el màxim benefici econòmic.

e) Residus que romandran segles generant despeses de conservació.

f) Períodes llarguíssims de construcció de plantes nuclears. Les darreres europees: Okiliuoto a  Finlàndia, 13 anys de retard, o Flamanville a França, 11 anys de retard. Però tota la comunitat científica diu que la dècada que ens trobem és decisiva per lluitar contra el canvi climàtic i evitar arribar als 2º d’augment –  tothom dóna per descomptat que no podrem aturar-nos en l’1’5º.

g) Impossibilitat de preveure els costos: Okiliuoto, sobre-cost d’11.000 milions i Flamamville 13.000 milions d’euros sobre les previsions inicials.

h) Dificultats de refrigeració. Amb el canvi climàtic i l’augment de temperatures i l’escassetat de pluges,  la refrigeració dels reactors nuclears s’ha complicat encara més, com hem pogut veure el passat estiu  especialment en les plantes situades a les vores dels rius. 

i) L’acceptació Social és molt minsa. Hi ha molt pocs indrets on la població accepti, no només la implantació de centrals nuclears, sinó ni tan sols d’instal·lacions tan innòcues com els magatzems de residus nuclears. Prova d’això són els casos d’Espanya o Catalunya, on fa dècades que no s’ha pogut trobar cap ubicació.

j) Finalment, els darrers mesos, als països  com Espanya on avança de forma ràpida la implantació d’energies renovables, hem descobert que la nuclear és molt difícil de complementar amb l’eòlica. És a dir,  ambdues es “destorben” i quan entren en col·lisió,  sempre acaba perdent l’eòlica  perquè la nuclear és molt rígida i molt difícil de gestionar. Així, en aquestes primeres setmanes de l’any, a Espanya ja s’han hagut d’aturar alguns parcs eòlics en dues ocasions. En la mesura que es vagi  implantant més energia eòlica, això es repetirà molt més fins que no tinguem capacitat d’emmagatzematge d’energia per usar-la quan no tinguem sol ni vent. D’aquí que el govern espanyol comenci a impulsar emmagatzematge a gran escala en diverses formes: gravitatòria –  minerals o  aigua – ,  bateries,  hidrogen verd,  aire comprimit o altres renovables continues que encara tenen poca aplicació comercial com la dels corrents marins o de les onades.

Per acabar, des d’un pensament o una visió d’esquerres, l’aposta pel nou model energètic renovable i sense gas ni urani encara ha de ser molt més clara, perquè és molt més democràtic i social: fa molt més difícils els monopolis i el oligopolis, empodera milions de persones  que prenen la iniciativa de forma individual o compartida – cooperatives,  associacions,  empreses –  que s’organitzen en comunitats energètiques per accedir a la generació i gestió de l’energia. La renovable és distribuïda, no només en el territori sinó també pel que fa a la propietat. A Alemanya el 45 % de la propietat d’energia renovable està en mans de cooperatives, petits propietaris i ajuntaments.

Des d’una posició d’esquerres l’energia és un dret, perquè sense aquesta no hi ha possibilitats d’una vida digna. I els drets sabem que no els assegura una empresa mercantil que per definició –i obligació- busca el benefici econòmic i no  la satisfacció dels drets què són de tothom i, molt menys, el d’aquelles persones que tenen menys recursos.

Per la gent progressista, la sobirania energètica no es pot entendre només com la capacitat d’un país per auto-abastir-se el 100% d’energia -naturalment renovable-  sinó la capacitat de les persones per empoderar-se de l’energia; és a dir, participar i decidir  en la seva generació i gestió, evitant situacions de domini  i garantint el dret d’accés en igualtat de condicions per tothom.