Actualitat

Noves respostes a preguntes vetades. Per Caterina Mieras.

14 octubre 2022

Noves respostes a preguntes vetades
Caterina Mieras és metgessa i exconsellera del Govern de la Generalitat de Catalunya

El 21 de febrer del 2001  tots els grups polítics del Parlament, per unanimitat, encapçalats pel PSC vàrem presentar una proposició no de Llei instant el Consell Executiu a: “A fer les gestions necessàries davant les diferents administracions perquè s’autoritzi l’ús terapèutic del cànnabis.”

El 14 d’octubre de 2021, vint anys després, es constitueix al Congrés dels Diputats una Subcomissió, en el si de la Comissió de Sanitat, per tal d’analitzar experiències de regulació del cànnabis per a ús medicinal.

Des de la iniciativa del PSC a la constitució de la Subcomissió han passat ni més ni menys que vint anys

No és casualitat, perquè parlar de l’ús terapèutic del cànnabis no és un exercici asèptic, ni ideològicament ni culturalment, estem parlant d’una droga il·legal i, per tant, promoure el seu ús terapèutic és una forma de treballar per influir en l’opinió publica a favor de legalitzar-ne  l’ús recreatiu.

En aquest sentit, el debat científic sobre els efectes positius i negatius del cànnabis sobre la salut no pot escapar a la politització; cal, doncs, per fer un debat seriós i allunyar-se tant dels que només troben efectes positius com dels que els neguen radicalment.

Des dels temps més antics, la civilització humana ha utilitzat certes plantes i els seus derivats per obtenir benestar en determinades situacions adverses, lluitar contra el dolor i altres finalitats mèdiques. Entre les que s’han generalitzat de manera més permanent i universal estan, entre d’altres: l’alcohol, l’opi, la mandràgora, la cocaïna i el cànnabis.

D’aquestes substàncies, la més estudiada i desenvolupada per a finalitats terapèutiques en els darrers 200 anys ha estat l’opi i els seus derivats. El més conegut d’ells, la morfina aïllada per Friedich Sarturner el 1805, continua sent, dos segles després, l’analgèsic més amplament utilitzat i punt de referència per investigació de noves molècules sintetitzades que assoleixin la mateixa eficàcia eludint un dels efectes nocius més importants: la dependència.

El cànnabis, en canvi, no ha experimentat, per diverses raons, un procés similar, i s’ha mantingut com a droga d’oci, i la seva acceptació social i autorització ha estat relacionada amb  factors culturals, sense valorar en cap moment el seu possible vessant terapèutic.

No obstant això, a partir dels anys 80, grups de pacients afectats per la SIDA i pacients de càncer en tractament amb quimioteràpia, que consumien cànnabis de forma recreativa van experimentar els seus afectes positius sobre la inapetència i els vòmits secundaris a la quimioteràpia. Aquests grups van ser els grans impulsors del reconeixement del dret a consumir-ne i he de dir que el coneixement científic actual del cànnabis i dels seus efectes sobre la salut és més elevat i rigorós que molts dels productes que s’utilitzen lliurement en les anomenades medicines alternatives.

Louis Lewin, (1850-1929) farmacòleg alemany, un dels pares de l’estudi de les plantes psicoactives, va publicar en 1881 un tractat sobre la frontera entre l’acció farmacològica i toxicològica de les drogues definint-les com a remei o tòxic en funció de la dosi, no és estrany doncs que dels medicaments en anglès en diguem drugs.

En ple segle XXI potser caldria reconsiderar la distinció clàssica entre drogues bones (medicaments) i drogues dolentes, basada sobretot en les prohibides i les controlades per llei. No existeixen medicaments que no tinguin a més dels efectes curatius, efectes negatius no desitjats.

L’actual desenvolupament científic i tècnic ha posat en mans de la medicina clínica acadèmica multitud de noves substàncies que poden intervenir sobre la salut i millorar notablement la qualitat i el temps de la vida humana.

Curiosament, podem observar un ressorgiment de medicines alternatives com ara l’homeopatia, l’acupuntura, etc. que utilitzen tècniques i productes que no han estat sotmeses a controls científics rigorosos. L’increment del consum d’aquest tipus de medicina i la proliferació de comerços que expedeixen plantes medicinals i substàncies derivades que es prenen com a medicaments ha estat d’unes dimensions tan notables que ja fa més de 20 anys l’Institut Nacional de Salut americà va crear un Centre Nacional de Medicina Alternativa encarregat de regular el sector.

Penso que aquest és el context cultural actual en què hauríem de plantejar l’autorització i regulació de l’ús del cànnabis com a remei terapèutic.

I ja que hem situat el context per l’ús terapèutic, podríem reflexionar sobre l’ús recreatiu, els arguments a favor de la despenalització són categòrics: la venda a preu real acabaria amb el narcotràfic mundial, eliminaria les màfies, baixaria el consum en informar les autoritats sanitàries sobre els efectes nocius del seu consum i les dependències que pogués ocasionar, tindrien control mèdic com passa també amb alguns medicaments legals que produeixen dependències i garantiríem un control de qualitat i dosificació evitant que es consumeixi cànnabis adulterat.

La secretària de Sanitat de Clinton, Jocelyn Elders, deia: “El país ha d’aprendre a conviure amb les drogues, derogar la prohibició milloraria la situació dels addictes, i la seguretat ciutadana”. Estem aprenent amb dificultats a conviure amb els medicaments, o sigui amb les drogues legals, algunes d’elles amb gran poder curatiu i no menys efectes adversos.

Per què no ens desprenem dels vells tabús i comencem a buscar respostes a preguntes que fins ara ens han estat vetades?