Angelina Merlin, coneguda universalment com a Lina Merlin, va néixer el 15 d’octubre de 1887 a Pozzonovo, a la província de Pàdua (Itàlia), en una família de petita classe mitjana. El seu pare, Fruttuoso Merlin, era secretari municipal i la seva mare, Giustina Poli, mestra. Va créixer principalment a Chioggia, ciutat del Vèneto que ella va considerar sempre casa seva. Formada com a mestra i posteriorment com a professora de llengua i literatura franceses, completà estudis a Grenoble, una experiència poc habitual per a una dona italiana de la seva generació. Aquest origen familiar i aquesta trajectòria educativa expliquen en bona part la seva sensibilitat envers l’educació, la ciutadania i la situació jurídica de les dones.

El 1919 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI), participant activament en les organitzacions socialistes i femenines del Vèneto durant els convulsos anys de la postguerra. Com moltes altres militants socialistes, veié com l’ascens del feixisme limitava progressivament les llibertats polítiques. El 1926 es negà a prestar el jurament de fidelitat imposat pel règim mussolinià als funcionaris i docents. Aquesta negativa li comportà l’expulsió de l’ensenyament, la detenció i una condemna per activitat antifeixista. Després de passar per la presó, continuà durant anys sota vigilància policial. El pas per la presó i la situació que hi vivien les dones marcà profundament la seva trajectòria i consolidà una convicció que l’acompanyaria tota la vida: la defensa de la democràcia i dels drets civils no podia separar-se de la lluita per la igualtat social.

L’any 1933 es casà amb Dante Galliani, també socialista i antifeixista. El matrimoni no va tenir fills i quedà interromput per la mort prematura de Galliani tres anys més tard. Durant els anys trenta Lina Merlin continuà vinculada als cercles clandestins de l’antifeixisme socialista, malgrat la repressió del règim.

Després del cop d’estat contra Mussolini i de l’ocupació alemanya d’Itàlia el 1943, participà activament en la Resistència. Col·laborà en l’organització dels Gruppi di Difesa della Donna, una de les principals estructures femenines vinculades al moviment partisà, i més endavant contribuí a la fundació de la Unione Donne Italiane (UDI), que esdevindria la més important organització femenina de la Itàlia republicana. Per a Merlin, la lluita contra el feixisme no tenia únicament una dimensió política; implicava també la construcció d’una societat nova en què les dones poguessin exercir plenament els seus drets de ciutadania.

Aquest compromís fou reconegut el 1946 amb la seva elecció a l’Assemblea Constituent encarregada de redactar la Constitució de la República Italiana. Fou una de les poques dones que formà part de la Comissió dels Setanta-cinc, responsable de l’elaboració del text constitucional, i es convertí en una de les principals veus en les qüestions relatives a la igualtat jurídica i als drets de les dones. La seva aportació més coneguda fou la defensa de la inclusió explícita de la fórmula «sense distinció de sexe» en l’article 3 de la Constitució.

Aquest article, aprovat el 1947 i vigent des de l’1 de gener de 1948, estableix que tots els ciutadans tenen la mateixa dignitat social i són iguals davant la llei «sense distinció de sexe, raça, llengua, religió, opinions polítiques o condicions personals i socials». Però la seva novetat més profunda es troba en el segon paràgraf, que atribueix a la República la responsabilitat d’eliminar els obstacles econòmics i socials que impedeixen de fet l’exercici de la llibertat i de la igualtat. D’aquesta manera, la Constitució italiana superava la simple igualtat formal característica del liberalisme clàssic i incorporava una concepció substancial de la igualtat, pròpia del constitucionalisme democràtic de postguerra. Merlin insistí especialment que la igualtat entre homes i dones havia d’aparèixer de manera expressa i inequívoca en el text constitucional, en una Itàlia on les dones acabaven d’obtenir el dret de vot (1946).

Després de l’aprovació de la Constitució inicià una llarga carrera parlamentària. Fou senadora de la República entre 1948 i 1958 i diputada entre 1958 i 1963. Dins del Partit Socialista Italià no ocupà les màximes responsabilitats executives ni formà part del cercle dirigent encapçalat per Pietro Nenni, però esdevingué una figura de referència en les polítiques relatives als drets civils, la igualtat jurídica i l’emancipació femenina. El seu prestigi provenia sobretot de la seva trajectòria antifeixista i del seu paper com a constituent.

La gran batalla política de la seva carrera fou la reforma de la legislació sobre la prostitució. El mateix 1948 presentà al Senat un projecte de llei destinat a abolir el sistema de prostitució reglamentada vigent a Itàlia des del segle XIX. Aquest sistema permetia l’existència de bordells autoritzats per l’Estat —les anomenades case chiuse o case di tolleranza— i obligava les prostitutes a inscriure’s en registres policials i a sotmetre’s periòdicament a controls sanitaris. Per a Merlin, aquella situació constituïa una contradicció insostenible amb els principis de la nova República: un Estat que proclamava la igualtat de les dones no podia mantenir simultàniament una institució basada en la seva subordinació jurídica i social.

La discussió parlamentària s’allargà gairebé una dècada i es convertí en un dels debats morals i polítics més intensos de la Itàlia republicana. Els partidaris de l’abolicionisme sostenien que la prostitució reglamentada convertia les dones en una categoria separada de ciutadans sotmesa a control estatal i legitimava formes d’explotació incompatibles amb la dignitat humana. Els seus adversaris argumentaven que el tancament dels bordells provocaria l’expansió de la prostitució clandestina, dificultaria el control sanitari de les malalties venèries i generaria problemes d’ordre públic. Molts dels arguments contraris reflectien encara una concepció tradicional segons la qual els bordells constituïen una institució necessària per regular la sexualitat masculina.

Finalment, el 20 de febrer de 1958 fou aprovada la denominada Llei Merlin. Contràriament al que sovint s’afirma, la norma no prohibia la prostitució. El seu objectiu era abolir el sistema reglamentarista i perseguir les estructures d’explotació. La llei ordenava el tancament dels bordells, eliminava els registres policials de prostitutes i castigava el proxenetisme, la gestió de locals destinats a la prostitució i qualsevol benefici econòmic obtingut de l’activitat sexual d’altres persones. La prostitució exercida individualment continuava sent legal. Itàlia adoptava així el model abolicionista que s’anava consolidant en diversos països europeus i que inspirava també les convencions internacionals impulsades per les Nacions Unides després de la guerra.

La coherència de la trajectòria de Lina Merlin es percep en la relació entre les seves dues grans aportacions històriques: la defensa de l’article 3 de la Constitució i la Llei Merlin. En tots dos casos es tractava de traslladar a la realitat social el principi d’igualtat proclamat per la nova República. Per a ella, la democràcia no consistia únicament en el reconeixement formal dels drets, sinó també en l’eliminació de les institucions que perpetuaven la discriminació o la subordinació de les dones. Aquesta combinació d’antifeixisme, socialisme democràtic i feminisme cívic explica que sigui considerada una de les grans figures de la Itàlia republicana del segle XX.

Lina Merlin va morir a Pàdua el 16 d’agost de 1979, a noranta-un anys. El seu llegat continua ocupant un lloc central en els debats italians sobre la ciutadania, la igualtat i els drets de les dones.

J.F.S.