Compartim l’apunt del dia del passat dimarts, 7 de novembre, de Raimon Obiols, exprimer secretari del PSC, a L’Hora de Nou Cicle.
7 de novembre de 2023
«El que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que se pueda mover, que se mueva», va dir Aznar fa uns dies. La consigna era clara. «Combatiremos la amnistía por tierra, mar y aire y desde todas las vías a nuestro alcance para defender la igualdad de todos los españoles», ha piulat a X (Twitter), la portaveu del PP. Ahir Abascal, després de piular «Vamos a Ferraz“, es va manifestar davant de la seu del PSOE. Eren més que el dia anterior, i més exaltats («España no se vende», «Sánchez a prisión»). A Abascal s’havia anticipat, el dia abans, Esperanza Aguirre : «Estábamos poquísimos», es va queixar, i els animà a tallar el trànsit. Partits convocant a manifestar-se davant les seus d’altres partits! Sinistre precedent.
Quantes casualitats, a més! Apareixen com si fossin sincronitzades. Ahir, el Consejo General del Poder Judicial expressava en una declaració (pèssimament redactada) «su intensa preocupación y desolación por lo que la proyectada ley de amnistía supone de degradación, cuando no de abolición, del Estado de Derecho en España, que a partir del momento en el que se adopte pasará a ser una mera proclama formal que inevitablemente tendrá que producir consecuencias en perjuicio del interés real de España». Mal estil, i pitjor iniciativa: jutges fent política d’agitació i propaganda.
El mateix dia, en plena negociació d’una amnistia, un jutge imputa per terrorisme a Puigdemont i a Marta Rovira pel cas del Tsunami democràtic. Precisament ahir… quatre anys després dels fets!
I una altra casualitat, de mala pel·licula: Cándido Conde-Pumpido Varela, fill del president del Tribunal Constitucional (acusat de «progressista» i proper al govern), va ser detingut, també ahir, per una presumpta agressió sexual. El seu advocat, Ricardo Álvarez Osorio, segons llegeixo a La Voz de Galicia, ha afirmat que «el seu client ha estat víctima d’un parany, i ha arribat a suggerir que la dona que el va denunciar (…) en realitat havia estat “enviada per algú” amb algun propòsit espuri que no volia revelar».
La doble dreta espanyola actúa seguint al peu de la lletra la declaració de guerra metafòrica d’Aznar. Han posat el motor de la ira en marxa. Es tracta d’aguditzar tots el focus de ressentiment, de vertigen i de fòbies identitàries. Ja no n’hi ha prou amb el discurs clàssic del «greuge comparatiu», amb la deliberada confusió entre diferència i desigualtat. Ara les expressions son de màxim calibre: «traició», «cop d’Estat» («más inquietante y grave que el 23-F», escriu Andrés Trapiello), «humiliació», «deshonor», etc. Corre la saliva guerracivilista. En estat de guerra, ja se sap: cada mediació, cada gest reconciliador, seràn denunciats com una traició. «La inhibición no tiene hueco» , ha dit Aznar (i Feijóo, que hauria d’alertar contra la barbàrie ultra, de moment no ho fa).
Pel que fa a la qüestió de fons (l’encaix Catalunya-Espanya), quina alternativa proposen? Quina ingenuïtat, demanar-ho! Aquesta situació ja els hi convé i voldrien perpetuar-la. Proposen, exactament i en sentit diametralment oposat, la mateixa resposta que els processistes més excitats: desencaix i fúria. La impia aliança dels empitjoradors.
P.S.- Està bé el que ha escrit Antonio Garrigues Walker: «Cal rebutjar categòricament la idea que el diàleg és o acabarà sent impossible i deixar-se de mentides i d’insults per inflamar la hispanofòbia o la catalanofòbia. No ens mereixem que se’ns tracti amb tanta incultura i tant menyspreu».