Carles Martí (*)
Socialisme democràtic i socialdemocràcia
El socialisme democràtic és la ideologia, la socialdemocràcia l’organització política. La socialdemocràcia ha estat sempre una gran organització vinculada al socialisme democràtic, però en diversos moments en el si de la socialdemocràcia han conviscut diferents ideologies i alhora altres partits o militants de fora de la socialdemocràcia han pogut representar també el socialisme democràtic.
El socialisme democràtic és una de les ideologies de la família socialista. El gran moviment teòric i polític del socialisme neix a finals de la dècada del 1830, quan els pensadors i activistes defensors d’una reforma social radical, és a dir que vagi més enllà de simples canvis institucionals, destinada a aconseguir la materialització universal (molt especialment per als obrers i les noves classes explotades sota la revolució industrial) de totes les promeses d’emancipació de la Revolució Francesa, passen a ser anomenats socialistes. Tanmateix, les propostes de reforma social dels diferents socialismes estan lluny de tenir els mateixos fonaments i de compartir les mateixes prioritats i des de l’inici es dibuixen tres corrents socialistes que conviuran i molt sovint s’enfrontaran al llarg dels següents decennis i fins avui: el socialisme democràtic, el socialisme comunista i el socialisme llibertari o anarquisme.
Les diferències bàsiques entre aquests tres socialismes s’expressen en l’objectiu final de la reforma social (societat justa i inclusiva / comunitat sense classes / autogestió federativa) i s’articulen a partir dels seus posicionaments en relació amb tres qüestions troncals per assolir-la: el paper de l’Estat (primordial / instrumental / contraproduent), la centralitat política de l’acció dels treballadors (inicial / decisiva / només sindical) i la rellevància del sufragi electoral universal (estratègica / tàctica / nul·la). Unes diferències que no trigaran gaire a cristal·litzar en tres ideologies diferents.
Després de Weitling, Cabet i Blanqui, el socialisme comunista adopta el pensament materialista de Marx i Engels i el manté com el seu referent fonamental al llarg del temps amb les aportacions de Luxembourg, Lenin, Trotsky, Gramsci, Lukacs, Mao, Che Guevara entre molts d’altres fins a arribar als nostres dies amb autors com Zizek o Saito. El socialisme llibertari neix de les idees de Proudhon i evoluciona amb Bakunin, Kropotkin i molts altres pensadors fins a retrobar-lo en el marc de Maig 1968 i fins i tot d’Occupy Wall Street. El socialisme democràtic té les seves primeres formulacions en Owen i Lerroux per continuar desenvolupant-se a partir de Blanc, Lassalle, Bernstein, Jaurès, Blum, Rosselli, Polanyi i tants d’altres fins a arribar avui de la mà de Heller, Bauman, Judt, Bobbio, Honneth, Rossanvallon, Piketty o Mazzucato.
La socialdemocràcia, que pren el seu nom genèric de les formes populars amb les que s’anomenaven les llistes conjuntes entre demòcrates (la facció més radical d’un republicanisme àmpliament majoritari en els sectors progressistes i d’esquerres al segle XIX) i socialistes (els minoritaris partidaris de reformes socials i econòmiques de gran abast) que es presentaven a les eleccions al voltant de 1848 (els democ-soc de França i els socialdemokrats d’Alemanya) i sobretot del gran lema socialista “Visca la República Democràtica i Social”, neix com a organització política l’endemà de l’impacte enorme que provoca l’esclat i el traumàtic final de la Comuna de París de 1871 en el conjunt del moviment socialista. A diferència dels socialistes llibertaris, un dels principals referents ideològics de la Comuna juntament amb el jacobinisme encara fortament present en aquell moment, tant els socialistes comunistes com els socialistes democràtics coincideixen en el fet que un dels aprenentatges d’aquest nou intent fallit de revolució popular (s’afegeix als intents també frustrats de les revolucions de 1848) ha de ser el canvi en les formes d’organització del moviment si es vol arribar a fer possible l’objectiu de la reforma social. Per això, a més de l’acció sindical i més enllà de la coordinació horitzontal entre grups tant a nivell nacional com internacional (model A.I.T., coneguda després com la Primera Internacional) cal organitzar-se, com moltes de les formacions de la resta de l’arc polític ja han començat a fer, en partits polítics. Partits polítics unitaris d’abast nacional que seran el pal de paller d’un estol d’entitats destinades a fer realitat la contracultura obrera (nous sindicats, mútues, ateneus, cooperatives, economats, mitjans de comunicació…), que podran obtenir millors resultats electorals i que a més s’integraran en una gran estructura internacional compartida.
La socialdemocràcia és doncs la suma de tots els partits socialistes unitaris (entre els socialistes comunistes i els socialistes democràtics perquè, com és sabut, els anarquistes rebutgen la forma partit que consideren tant autoritària com l’església o l’empresa) que van configurant-se, tot i que amb denominacions diverses, als diferents països a finals del segle XIX (des de l’SPD alemany el 1875 fins a l’SFIO francesa el 1905 passant pel PSOE, els partits laboristes anglosaxons, el POSDR rus i els partits de Bèlgica, els EUA, Itàlia o Àustria-Hongria) i que estan aglutinats per la Internacional Socialista (coneguda després com a Segona Internacional), constituïda en la data altament simbòlica del 14 de juliol de 1889 i consolidada a partir del seu primer congrés de 1891 a Brussel·les.
Des de llavors i fins avui, amb més o menys dificultats d’implantació i malauradament sempre amb grans problemes de treball conjunt i compartit entre els diferents partits, però resistint tots els embats i erigint-se en un dels grans actors polítics d’aquests 150 anys, la socialdemocràcia ha continuat existint, i han passat per les diferents etapes que després repassarem.
Principis i valors del socialisme democràtic
Les ideologies polítiques són sistemes, és a dir conjunts estructurats (jerarquitzats i coherents), de principis i valors orientats a construir una societat millor que esdevé el seu horitzó o utopia. Les ideologies incorporen també una ètica política com a guia per a l’acció individual i col·lectiva dels qui la comparteixen i unes línies força d’actuació per al seu desplegament. Queda després en mans dels partits polítics que se’n reclamen fixar en cada temps i espai el seu programa d’implementació i desenvolupament per fer-la avançar, o evitar que retrocedeixi, socialment i política.
El socialisme democràtic té uns principis compartits amb el conjunt de la Il·lustració i amb el moviment socialista dels que forma part i uns altres que li són propis i el singularitzen. Els principis articulen i ordenen els valors que defensa, donant-li carta de naturalesa ideològica. Als seus valors inicials n’ha anat afegint d’altres amb el pas del temps, molts d’ells també compartits.
Principis socialistes d’arrel il·lustrada:
. Racionalisme (la racionalitat és irrenunciable), universalisme (formem una sola humanitat), progressisme (millorar sempre és possible).
Principis propis:
. La llibertat, la igualtat i la fraternitat són compatibles i no se’n pot sacrificar cap (no hi pot haver llibertat sense igualtat, igualtat sense fraternitat, fraternitat sense llibertat). Defensar la llibertat social, la igualtat de poder i la fraternitat universal ho fa possible.
. Sufragi electoral universal com a fonament de l’estat democràtic (de tot el poble ciutadà, no només de la plebs o de la nació) i de la seva capacitat d’intervenció social i econòmica.
. Idealisme (les idees són les que mouen el món i no Déu, la història, l’economia, l’ADN etc.).
Valors:
. Inicials: justícia social, pau, solidaritat, laborisme, acord (parlamentarisme i pactes socials), reconeixement i inclusió, secularització.
. Incorporats paulatinament: feminisme, federalisme (incloent-hi municipalisme i europeisme), ecologisme.
Aquests principis i valors situen el socialisme democràtic, com la resta de socialismes, voldria subratllar-ho en l’anticapitalisme. Des de les seves primeres formulacions, el socialisme democràtic no es considera incompatible ni amb la propietat privada ni els mercats, que es poden i s’han de governar des de la política, però sí completament contraposat al capitalisme, és a dir a la ideologia (avui rebatejada com a neoliberalisme) que postula el funcionament del mercat autoregulat com el centre de l’organització social i política, amb tots els seus pressupòsits, impactes i conseqüències assumits.
Seguint l’esquema exposat anteriorment, però sense allargar massa aquest text, afegiré que l’ètica que comporta el socialisme democràtic és la del convenciment, és a dir la de l’acció des de les conviccions íntimes i alhora de la no imposició, el que obliga a respectar-se a un mateix i als altres (implicant tolerància, compromís, honestedat i rigor), i que les seves línies força de desplegament són la redistribució de renda, coneixement i poder i l’establiment de drets (en cada cop més camps i per a cada cop més persones). També, com hem esmentat abans de passada, que la utopia del socialisme democràtic és la utopia societària, la utopia d’una societat justa, inclusiva i solidària.
Etapes de la socialdemocràcia
En 150 anys, la socialdemocràcia ha experimentat una evolució significativa marcada per les seves adaptacions als canvis socials, econòmics i polítics. Aquestes són, a parer meu, les seves principals etapes i transformacions:
. 1875-1919
En els partits unitaris de la socialdemocràcia inicial hi conviuen sempre dues ideologies, el socialisme democràtic i el marxisme. En alguns partits i sobretot a la Internacional s’intenta una síntesi entre ambdues (Kautsky s’erigirà en el referent d’aquest intent) però a la majoria dels partits, malgrat el suport de tothom al camí i al treball unitaris, hi ha dos corrents que lluiten per fer-se amb la direcció del projecte. Al món anglosaxó el socialisme democràtic que defensen les trade-unions en les quals es basen els partits laboristes sempre serà molt majoritari, mentre a Espanya o a Itàlia, per exemple, el marxisme és gairebé hegemònic en aquest període. A Alemanya i a França, en canvi, la pugna entre els dos corrents dona majories canviants: al congrés fundacional de l’SPD a Gotha el 1875 obtenen la majoria els lassallians, socialistes democràtics, però al congrés d’Erfurt el 1891 els marxistes assoleixen finalment el rumb del partit, un rumb que Berstein ja tornarà a qüestionar amb força el 1899 amb les seves tesis revisionistes; al seu torn, les enormes dificultats per arribar al congrés d’unitat francès de 1905 tenen a veure entre d’altres amb el pols entre ambdós corrents, representats per Guesde, el marxista, i Jaurès, el democràtic.
Tanmateix, malgrat les discrepàncies teòriques i els èmfasis ideològics diferenciats, tots els partits de la socialdemocràcia coincideixen en una pràctica política molt similar: pressió amb vagues i manifestacions molt importants en defensa d’un “programa màxim”, equilibrada amb la participació a les eleccions i el parlamentarisme juntament amb la negociació amb governs i empreses. A cavall del gran augment de les masses obreres en aquests anys, l’estratègia funciona i la socialdemocràcia cada cop té més militants, més suport electoral i més capacitat d’influència per obtenir les seves demandes generant un cercle virtuós de creixement i èxit social i polític.
. 1920-1945
L’endemà de la Primera Guerra Mundial el panorama ha canviat, però completament. La fractura de la socialdemocràcia arran del conflicte bèl·lic, entre defensistes que voten els crèdits de guerra als seus respectius parlaments, pacifistes que criden a no secundar-la i tacticistes que volen aprofitar-la perquè esclati la revolució, arrossega la Internacional a una divisió irrecuperable que es consolida definitivament amb el triomf de la Revolució Russa de 1917-1921 i la creació de la Internacional Comunista (després anomenada Tercera Internacional). Una nova Internacional que comporta escissions a tots i cada un dels partits socialistes que deixen de ser unitaris amb l’aparició de nous partits només comunistes. La socialdemocràcia passa llavors a quedar en mans dels socialistes democràtics que, esperonats per la consecució a molts països del sufragi universal (masculí) i per altres canvis sociològics i polítics fruit de la guerra (d’entre els que destaca la presa de consciència general que l’Estat pot governar l’economia), obtenen molt bons resultats a les eleccions i decideixen entrar als governs arreu, des de Suècia fins al Regne Unit, França o Alemanya. El balanç dels governs liderats o amb participació socialdemòcrata és bo (moltíssims avenços socials comencen llavors: assegurances d’atur, pensions, vacances pagades, etc.) però les seves polítiques xoquen amb la gran crisi de 1929 (que només podran afrontar amb èxit la socialdemocràcia sueca i l’ala socialdemòcrata del Partit Demòcrata americà) i l’onada feixista se’ls emporta d’una manera o altra, i queden en molts llocs abocats a la clandestinitat i la resistència.
Durant aquests anys, tot i que la pràctica n’està completament allunyada i que en molts moments els enfrontaments amb els socialistes comunistes són virulents (malgrat l’excepció dels Fronts Populars en alguns països), el discurs marxista continua molt present en els textos de la socialdemocràcia, degut en gran part al seu passat encara recent i sobretot a l’hegemonia teòrica que el marxisme exerceix sobre tot el pensament d’esquerres després que la victoriosa revolució (per primer cop des de 1789 triomfa una revolució socialista) soviètica arribés de la seva mà.
. 1946-1989
El resultat de la Segona Guerra Mundial torna a portar la socialdemocràcia a la primera línia política als països occidentals democràtics (al bloc oriental, el comunisme es reforça i es blinda definitivament mentre al bloc occidental encara perduren algunes dictadures feixistes com a Espanya o Portugal). La legitimitat que li aporta la seva lluita antifeixista, la referència del New Deal rooseveltià i de les reformes socialistes sueques, el nou esperó al sufragi universal (aquest cop també femení) a les noves constitucions de postguerra i l’enorme voluntat social de canvis estructurals per evitar que el món torni a caure en l’horror d’una guerra mundial empenyen aquest ressorgiment de la socialdemocràcia. El seu programa plenament inspirat pel socialisme democràtic (economia mixta, estat del benestar universal, drets laborals i pacte de rendes treball-capital, europeisme i multilateralisme internacionalistes) té el suport electoral majoritari o influeix decisivament en els governs de molts països, transformant-los decisivament i assentant les bases del model europeu de governança i desenvolupament en un pacte amb la democràcia cristiana. La reconstrucció d’Europa a partir dels fonaments del socialisme democràtic és un èxit i una fita d’igualtat i prosperitat. De retruc i encapçalada per l’SPD el 1959, la socialdemocràcia abandona explícitament i progressivament el marxisme com a referent teòric.
Les revoltes postmaterialistes de Maig de 1968 i les grans crisis econòmiques dels anys 1970 trenquen, però aquesta situació i la socialdemocràcia començar a declinar a causa de diversos factors estructurals (dificultat dels governs socialdemòcrates per controlar la inflació; canvis sociològics profunds, com el declivi de la classe obrera tradicional i l’ascens d’una classe mitjana emergent; societats més envellides que amenacen la sostenibilitat de l’estat del benestar; disminució de l’afiliació sindical i política entre els treballadors fruit del canvi tecnològic en el món laboral) però també a la manca d’actualització del seu discurs en aquest nou context.
Espanya, que ha tornat a la democràcia el 1977-1978, i el PSOE, que ha abandonat el marxisme en el seu Congrés de 1979, són, tanmateix, una excepció i els resultats electorals porten a partir de 1982 un cicle de 14 anys de govern socialista democràtic al país.
En paral·lel, el neoliberalisme (que fa bandera de les baixades d’impostos i el desmantellament de l’estat del benestar i de les polítiques de regulació i intervenció de l’economia), després d’arraconar la democràcia cristiana i els conservadors tradicionals en el camp de la dreta, s’erigeix en resposta a les crisis, obtenint el 1979 i 1980 les seves primeres victòries a la Gran Bretanya i als EUA. La caiguda del Mur de Berlín el 1989 i l’ensulsiada complerta del bloc soviètic que segueix consoliden l’hegemonia teòrica i social del neoliberalisme al món occidental, a cavall de la promesa de prosperitat sense límit que ofereixen la globalització incipient i l’explosió de les TIC, fins a parlar de l’arribada de “la fi de la Història”.
. 1990-2019
Davant l’onada neoliberal que sembla imparable i avalada pels signes del temps, la socialdemocràcia lluny de plantar cara sobre la base dels principis i valors de referència del socialisme democràtic, de la seva trajectòria de conquestes socials i polítiques i de la seva distància tradicional amb el socialisme comunista, accepta el marc teòric del neoliberalisme i busca reubicar-s’hi incorporant al seu relat i al seu programa molts elements de la ideologia liberaldemòcrata com la meritocràcia o la reducció de la redistribució, en el que Giddens va batejar com la tercera via (entre socialisme i neoliberalisme) i que s’acosta molt als postulats del partit Demòcrata americà.
Tot i que al principi la recepta funciona i alguns partits socialdemòcrates (també els Demòcrates americans) tornen al govern als anys 1990 com a recanvi i moderació de les tesis neoliberals més desbocades, el gir ideològic provoca molt desconcert entre els sectors més actius de l’esquerra, donant peu entre d’altres a l’aparició dels partits ecologistes i al distanciament del sindicalisme i d’altres sectors com els treballadors dels serveis públics, i sobretot es revela com un error estratègic de primera magnitud quan esclata la gran crisi de 2007 (primer financera, després econòmica, més tard social i finalment política) fruit de l’aplicació sense aturador i a gran escala de les tesis neoliberals. La magnitud inesperada de la crisi i el fet que la socialdemocràcia ja no es percebi com una força política i teòrica alternativa i ben diferenciada del neoliberalisme comporta primer que la resposta inicial de les institucions sigui una austeritat ortodoxa i cega que només fa que agreujar els problemes i segon que els comunitarismes identitaris de tot tipus (populistes, ultranacionalistes, feixistes, religiosos…), que semblaven enterrats a la tomba de la Segona Guerra Mundial, puguin tornar a aparèixer i puguin ser vistos com una opció política, primer de protesta i després útil i amb vocació majoritària tant a l’escala local, com nacional o europea. El Brexit i la primera victòria de Trump als EUA el 2016 són el moment àlgid de l’inici d’aquest fenomen.
El resultat per a la socialdemocràcia és una pèrdua alarmant de suport electoral, de capacitat d’influència social i de lideratge polític arreu, fins i tot després del final de la crisi el 2014 un cop la UE va canviar el rumb, conjurant la crisi de l’euro i del deute sobirà i obrint la mà a polítiques de despesa i inversió pública, i el preu del petroli s’hagués abaixat substancialment permeten la represa del comerç mundial. La foto d’aquest debilitament general de la socialdemocràcia i del canvi de paradigma polític a Occident amb la presència ja ineludible de l’extrema dreta són els resultats de les eleccions europees de 2019 en les que la suma dels escons conservadors i socialdemòcrates ja no arriben a la majoria.
. 2020- ?
Malgrat els grans reptes globals deixats anar per la caixa de Pandora de les polítiques neoliberals oberta el 2007, els mesos de la pandèmia de la covid-19 cadenats amb els de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna el 2020-2022 semblen significar un punt d’inflexió. Escarmentada de la resposta equivocada a la crisi de 2007 i esperonada pel Brexit, amb un fort protagonisme del socialisme espanyol (que el 2018-2019 ha tornat al govern amb una línia inequívocament de socialisme democràtic), la UE adopta amb èxit, per combatre aquesta doble crisi tan aguda i que afecta alhora la salut, l’economia i la seguretat, mesures de la mateixa naturalesa que les del consens de després de la Segona Guerra Mundial: cooperació a escala europea i internacional, intervenció en els mercats i polítiques de despesa pública per estimular l’economia i preservar els llocs de treball.
Sembla doncs que les propostes del socialisme democràtic, que la immensa majoria dels partits socialdemòcrates han tornat a fer seves després del parèntesi de la tercera via, adquireixen de nou la centralitat política, el que abona la victòria electoral de nou de la socialdemocràcia en alguns països europeus (singularment Alemanya).
Però un cop mínimament estabilitzada la situació, els grans reptes globals no resolts (als que farem esment seguidament), tornen al primer pla (i s’agreugen retroalimentant-se) i abans que la socialdemocràcia sigui capaç de rearticular-se ideològicament i política, una segona onada de comunitarisme identitari, aquest cop més d’extrema dreta que populista, s’abat sobre la política mundial (Itàlia, Argentina i de nou Trump, aquest cop al capdavant) i ofega la seva possible represa. Els únics grans països del món on governa avui la socialdemocràcia són Espanya, Regne Unit, Austràlia i Corea del Sud.
Això no vol dir que el socialisme democràtic i la socialdemocràcia no continuïn ben vius i no siguin encara en aquesta tercera dècada del segle XXI el referent ideològic i el referent polític de milions de persones, en particular a moltes grans ciutats, a Europa i arreu. Però per tornar a trobar el suport i l’impuls d’àmplies majories de ciutadans i ciutadanes, cal una nova estratègia per esdevenir de nou una autèntica alternativa al món present. La clau és aconseguir que es vegi possible el progrés, és a dir que l’esperança d’un futur millor sembli realista i permeti superar l’angoixa existencial en què conscientment o inconscient es troben moltíssimes persones a les nostres societats fruit de l’enormitat i la duresa dels reptes globals contemporanis (geopolítics, demogràfics, climàtics, tecnològics, socials, polítics). En el passat, en condicions també molt complexes, la socialdemocràcia, de la mà de les propostes del socialisme democràtic, ho ha representat i ara ben segur hi pot tornar.
(*) Carles Martí Jufresa és llicenciat en Filosofia i polític socialista. Actualment és el secretari de l’Àrea de Programes, Prospectiva i Memòria Històrica del PSC.