Arnau Ramírez és diputat socialista a Congrés

Si el darrer 22 de juliol, un dia abans de les eleccions generals, ens haguéssin dit en quin moment polític ens trobaríem avui, probablement no ens ho haguéssim cregut.

Però així és. Aquesta setmana, Pedro Sánchez ha estat investit per tercera vegada com a president del govern d’Espanya. I amb majoria absoluta. Aquest dijous 16 de novembre, tots els grups polítics menys el PP, la ultraderta i un senyor de Navarra donaven el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez, obtenint els vots necessaris en primera volta, cosa que no passava des del 2011. Una de les presidències amb més suports i més diversos de tot el període democràtic.

Mentre això passava dins l’hemicicle, els carrers adjacents del Congrés estaven blindats com mai per la policia, ja que es preveien manifestacions per part dels que no han assumit la derrota i porten vàries nits assatjant seus socialistes i especialment la seu central de Ferraz. En aquestes concentracions s’ha vist tot tipus de frikisme i melancolia amb un passat gris i dictorial que, per molt que els pesi, no tornarà. L’amnistia ha estat l’excusa perfecte, que no honesta, per  PP i VOX per animar als seus seguidors a sortir als carrers. Però aquests seguidors, amb els seus càntics, gestos i banderes, ràpidament han demostrat que el que els molesta no és una llei, sinó que de nou Espanya comptarà amb un govern de progrés i convivència liderat per Pedro Sánchez.

Ni els insults masclistes i homòfobs, ni els “Viva Franco”, ni les nines inflables, ni les banderes feixistes, ni cap dels múltiples assenyalaments un a un de cada diputat i diputada socialista per part del PP, de VOX i de diversos mitjans ultres han aconseguit imposar-se sobre el compromís del Grup Parlamentari Socialista. Hem votat sí a Sánchez amb totes les nostres forces i orgullosos del que hem fet durant la darrera legislatura i del que queda per fer i farem en aquest nou període de cuatre anys que ara encetem. I hi ha qui es sorpèn per la ferotge reacció de l’extrema dreta i la dreta extrema política, econòmica i mediàtica. Però el cert és que, coneixent-los, no ens hauria de sorprendre. A ningú li agrada perdre privilegis i encara menys als poders fàctics de les dretes, ubicats majoritàriament a Madrid, on s’han produït les mobilitzacions més grans dels frustrats que ja es repartien ministeris i donaven per mort al president Sánchez. Empresaris, bisbes, jutges, mitjans, s’han deixat la pell per impedir que el resultat de les urnes, és a dir, la voluntat popular, es traslladés al Congrés amb un govern de progrés que faci polítiques per a la majoria social. Però l’Espanya d’avui no és la d’ahir i avui el que importa és el que la gent vota i no el que imposen els cuatre de sempre. I sí, els costarà digerir-ho, els costarà assumir tanta frustració, però no els quedarà més remei que acceptar-ho. En democràcia, guanya la majoria. En democraàcia, mana la gent. I en democràcia, el vot d’un forner o d’un obrer val el mateix que el d’un banquer, un empresari o un melancòlic del franquisme.

Qui sens dubte hauria de fer una reflexió, és el gens moderat i encara menys competent líder del PP, amb permís de la fan de la fruita Díaz Ayuso, qui ha decidit lligar el seu futur al de l’ultra dreta i per tant barrar qualsevol possibilitat de diàleg amb la resta de grups que, no obstant, sí han parlat, negociat i acordat amb el PSOE de Pedro Sánchez. Com Feijóo segueixi de la mà dels ultres, encara acabaran veient els néts de Sánchez corrent per Moncloa