Viard, Jean i Medioni, David. 2022 Editions de l’Aube i Fondation Jean Jaurès.
Anualment la ciutat francesa de Nantes acull l’esdeveniment cultural estival “Le Voyage à Nantes”, organitzat per la institució pública del mateix nom. Si fins al 2020 l’activitat es va centrar en obres, autors i/o monuments ubicats a la ciutat, l’edició del 2021 va acollir el col·loqui “Tourisme du futur” en el que una vintena d’experts, directius i responsables polítiques del turisme varen dialogar sobre els reptes que aquesta important activitat té plantejats.
El punt de partida és simple: des de principis del s. XX, el temps que un ciutadà europeu dedica a treballar, al llarg de la seva vida, ha passat del 40% al 10% (el llibre, en aquest punt, no aclareix si es parla de ciutadans francesos, europeus o de tot el món).
Aquest canvi en les societats industrials, accelerat per la implantació de les vacances pagades pel govern del socialista de Léon Blum a França el 1936, ha provocat que dels 60 milions de turistes internacionals el 1968 s’hagi passat a més de 1.500 milions el 2019. La major part d’ells, amb origen a algun país europeu.
Si bé l’origen del “viatge”, entès com a experiència de creixement personal, d’evolució vital i d’aprenentatge, el podem situar en la societat europea del s.XVI, aquesta mena d’activitat quedava reservada a les persones amb molts recursos i als seus protegits. No és fins ben entrat el s.XX que el viatge (ja anomenant turisme) s’industrialitza, es massifica i es democratitza.
De no haver patit la pandèmia de la covid-19, aquest interessant llibre, producte de les reflexions dels autors i del recull de les aportacions expressades a “Voyage à Nantes”-2021 (on va participar Xavier Marcé, regidor de Turisme de Barcelona), probablement no existiria.
En canvi, el moment de pausa obligada, derivat de les restriccions als desplaçaments, ha permès que tinguem un conjunt de plantejaments estructurats que parteixen del valor que aporta el “viatge” i el coneixement de nous llocs, persones i cultures als ciutadans de les societats desenvolupades contemporànies que, com s’ha assenyalat al principi, cada cop disposen de més temps, al llarg de les seves vides, per cultivar-se i aprendre.
Una de les reflexions més interessants és la que vincula l’evolució del turisme a la fixació del patrimoni cultural (material i immaterial): segons els autors, els catàlegs de la UNESCO, a més de servir per catalogar i preservar aquests patrimonis, hauria convertit en actius monetitzables els patrimonis culturals.
Sense eludir els aspectes negatius de la concentració en determinats destins, fruit del turisme massiu i intensiu, el text ens recorda l’important impacte sobre el PIB i l’ocupació de les activitats turístiques. Pel que fa als efectes negatius sobre el medi ambient de determinades activitats turístiques, els autors ens recorden que les persones que hi treballen haurien de buscar feina, en cas de suspendre el turisme, en altres activitats que probablement tampoc serien neutres, en termes de sostenibilitat.
L’aproximació possibilista al tema es concreta en plantejar un ampli ventall de possibilitats per disminuir els efectes negatius del turisme tot mantenint els seus efectes positius per al desenvolupament econòmic i social dels països receptors. L’ajut de les TIC, ens expliquen, pot facilitar enormement la gestió d’opcions com el “numerus clausus” en determinades activitats o destinacions (quants cops un hom podrà visitar el Louvre al llarg de la seva vida? Una ocasió, dues? Amb els recursos digitals actuals, aquestes oportunitats es poden aprofitar per planificar un viatge a París en el moment que es pugui reservar la visita). Sobre el problema de l’allotjament, ens recorden que l’ús del big data pot servir per limitar l’impacte que les plataformes de lloguer temporal han causat en el cost dels lloguers en les ciutats més desitjades pels turistes. Amb idees com restringir els lloguers de pisos i apartaments només per estades superiors a un mes o demanar a les plataformes que no admetin més del 20% d’habitatges d’un mateix edifici per al lloguer turístic. És evident que qualsevol d’ambdues solucions s’hauria de concertar entre les administracions implicades i les plataformes digitals que ofereixen els serveis de lloguer, però, si més no, aquestes aportacions permeten obrir-se a buscar alternatives que se situïn entre el nociu laissez-faire i la implausible prohibició total dels lloguers de molt curta durada de pisos i apartaments.
En casos extrems, els autors proposen aplicar tècniques de màrqueting invers per a les destinacions més col·lapsades. A partir de l’exemple d’una campanya de l’ajuntament de Marsella, en la que es mostraven els aparcaments plens i els serveis saturats en el parc natural de “Les calanques” veí de la ciutat provençal, apunten a solucions similars per destinacions com Venècia o llocs sobre visitats com el barceloní Park Güell. Un cop més, ens apunten, els recursos digitals podrien reforçar al màrqueting invers proposant als futurs turistes o bé activitats/destinacions diferents o bé horaris/dates alternatives.
Un interessant esforç, el de Viard i Medioni, dels molts que necessitarà el turisme per evolucionar positivament cap a un major nombre global de visitants sense comprometre ni la qualitat de vida ni la sostenibilitat de les destinacions més sol·licitades.
Referències
Jérémie Peltier, La fête est finie?, París, L’Observatoire, 2021
Nicolas Bouvier, L’usage du monde, París, La Découverte, 2014 [1963].
Rémy Knafou, Réinventer le tourisme ; pour sauver nos vacances sans détruire le monde, París, Faubourg, 2021.
Philippe Duhamel, «Le tourisme: lecture sur le temps et enjeux contemporains», Cahiers français n° 423 «Quel tourisme après la pandémie», setembre-octubre 2021, p. 16-26, ici p. 21.
Nathalie Heinich, La fabrique du patrimoine; de la cathédrale à la petite cuillère, París, Maison des sciences de l’Homme, 2009.
Sylvie Brunel, Le tourisme, un atout menacé pour les pays en développement», Cahiers français n° 423, setembre-octubre 2021, p. 84-97, ici p. 85.
Ariane Fornia, «Comment concilier tourisme et développement durable», Cahiers français n° 423, setembre-octubre 2021, p. 48-59, ici p. 50.
«L’impact négatif d’Instagram sur les voyages», Lonelyplanet.fr, 12 février 2020
C.V.M.
Jean Viard (1947 – Metz): Sociòleg francès. Doctor en ciències socials director de recerca al CNRS. La seva activitat professional s’ha desenvolupat al voltant de l’ordenació de territori i, darrerament, dels “temps socials” (les vacances, la jornada de 35 hores…). El seu llibre més conegut, “Quand la Méditerranée nous submerge” (2017), tracta del problema de l’acollida dels immigrants a França. Antic suporter de Ségolène Royal, el 2017 va ser candidat a diputat per Vaucluse sota les sigles de LRM.
David Medioni (1978 – Marsella): Llicenciat en dret i periodista francès. Especialitzat en el seguiment i evolució dels mitjans, va fundar el 2017 “Ernest”, revista literària independent. Entre els llibres publicats abans del comentat, destaca “Être en train” (2021), un divertit recorregut d’anècdotes viscudes sobre els rails.
Twitter:
@jeanviard
@davidmedioni
Enllaç