Compartim aquesta nota d’anàlisi polític signada per Josep Maria Carreras i publicada el passat 10 d’octubre.

L’expansió dels éssers humans arreu del planeta és el resultat de consecutives migracions dels seus individus, al llarg de mil·lennis, a la cerca de millors condicions de vida.

Actualment, en tots els països desenvolupats, existeix una població arrelada des de fa unes quantes generacions al territori que conviu amb persones vingudes d’altres llocs en dates més recents. La revolució industrial va generar fortes diferències econòmiques entre països i aquest és un dels principals motius dels moviments migratoris que es dirigeixen cap on viu el 14% de la població mundial i s’hi acumula el 73 % de la riquesa.

Hi ha altres motius per fugir del país, com ara persecucions polítiques, guerres, catàstrofes naturals, etc. Els que emigren per aquestes raons, haurien de tenir -d’acord amb la Convenció de Ginebra de 1951 i la Carta de Drets Fonamentals de la UE– automàticament el dret d’asil. Però l’aplicació d’aquest dret, ha estat molt diversa. Un exemple recent ha estat la diferent acollida dels refugiats d’Iraq, Síria o Afganistan comparada amb la dels d’Ucraïna.

L’ACNUR estima que actualment emigren uns 20 milions de persones cada any i la xifra continuarà creixent. El resultat és que, en els principals països desenvolupats, entorn del 15% dels seus habitants són nascuts a l’estranger. A Espanya, aquesta xifra és el 13%.

A Catalunya hi ha més d’un milió d’habitants nascuts en altres països i l’IDESCAT preveu, per la pròxima dècada, una immigració d’unes 42.000 persones/any. A més, molt del creixement vegetatiu el genera la població immigrada. Cal tenir en compte, que totes aquestes dades fan referència a immigrants legals o mínimament reconeguts i, per tant, les xifres reals poden ser més elevades.

De la immigració, el primer que cal tenir present, és que si es gestiona de forma adequada, els seus efectes poden ser positius per a les dues bandes, per això cal que els que venen puguin satisfer les seves necessitats i que els receptors valorin la seva aportació. Per fer-ho, és necessari un procés d’humanització del fenomen, que es conegui la seva identitat i els beneficis que generen. La manca d’aquest coneixement és el que porta la discriminació i el rebuig.

Està clar que també pot generar problemes, si com diu l’extrema dreta, es creu que la immigració pot imposar els seus valors. Però l’experiència sembla demostrar que això no és així, que tot i que els immigrants inicialment mantenen la seva manera de viure, finalment es produeix un procés d’integració. El que pot variar, depenent de com s’actuï és la durada d’aquesta integració que, si no es fa res, es pot allargar algunes generacions. La durada del procés d’integració, dependrà a més de les polítiques que es portin a terme, del volum relatiu d’immigrants i de les diferències culturals.

Sabem que, en general, l’economia dels països desenvolupats té una demanda de treballadors que no pot cobrir amb el seu creixement demogràfic i que els països emissors no poden ocupar a tota la població en edat activa. Però, ni quantitativament ni qualitativa, coincideixen aquesta demanda i oferta de mà d’obra. Hi ha un excés d’oferta, però que no s’adequa a tots els que volen emigrar i, per tant, no ho poden fer legalment. Però si no ho poden fer legalment, un gran nombre intenta aconseguir-ho de forma il·legal, utilitzant rutes perilloses, controlades per màfies, on es generen abusos de tots tipus i que tenen una mortalitat elevada. I els que d’aquests aconsegueixen entrar, no se’ls reconeixen els seus drets laborals ni socials i estan en perill d’expulsió.

L’aparell logístic de les diferents màfies de contraban s’està adaptant, en el conjunt de les fronteres de la UE, al tràfec de persones davant la pèrdua d’embalum d’alguns dels seus negocis tradicionals. Aquest és un fenomen que ja s’ha donat a les fronteres dels EUA, on la progressiva legalització del cultiu, venda i consum de marihuana ha derivat part dels recursos de les xarxes de contrabandistes al contraban d’éssers humans.

A la UE hi ha una tendència creixent d’entrades il·legals. Fins al mes de juliol d’enguany, segons Frontex, havien travessat les fronteres de forma irregular unes 155 mil persones, la meitat pels Balcans (aquesta xifra no inclou les entrades “legals” temporals) però que es fan amb voluntat de permanència. Per exemple, del milió i mig d’immigrants irregulars que s’estima resideixen a Espanya, una gran majoria han entrat sense problemes per carretera, ports o aeroports.

Cal afegir-hi les entrades d’acord amb el dret d’asil, de les que en els primers set mesos d’aquest any, Europa en va rebre més de 400 mil peticions, principalment d’afganesos, sirians i veneçolans. Aquesta via és utilitzada també pels il·legals perquè té molts avantatges respecte a les altres possibilitats. Normalment, als sol·licitants se’ls permet residir en el país mentre esperen la resolució de l’expedient, un procés que pot durar anys.

Tot plegat, fa que puguem definir l’emigració com un fenomen complex, amb un gran volum d’afectats, originat per diversitat de causes, difícils de resoldre a nivell polític, a nivell econòmic i a nivell moral. Tot i això, és molt necessari, que encara que sigui per resoldre parcialment el problema, que s’estableixin mesures per aconseguir que una part, el més gran possible, de la migració es pugui fer legalment i en bones condicions.

Una primera forma de rebaixar el nombre d’immigrants seria disminuint les diferències econòmiques entre els països, per exemple potenciant el desenvolupament dels països més pobres. Però això requeriria una política internacional conjunta, que si és pugues portar a terme, donaria resultats a mitjà termini. Alguns esforços en aquest camí es fan a nivell europeu i es podrien incrementar en el futur mitjançant tractats bilaterals, amb els països més propers.

En tot cas, la migració necessita disposar de mecanismes de coordinació entre els països d’origen i destí. L’objectiu, com estableixen els principis del desenvolupament sostenible, ha de ser “facilitar una migració i mobilitat de les persones, ordenada, segura, regular i responsable, mitjançant l’aplicació de polítiques migratòries planificades i ben gestionades”. Cal fixar un volum d’immigrants, que hauria de tenir relació bàsicament amb les necessitats i la capacitat d’acollida dels receptors, tot i que també es podria augmentar per raons solidàries.

Però si s’estableixen uns límits, cal també establir mecanismes per controlar l’entrada i impedir-la a les persones no autoritzades tot i que la política migratòria no es pot limitar a la defensa de les fronteres. El principal propòsit de la política d’immigració, de fet, ha de ser facilitar la integració dels que són acceptats, en benefici tant dels que venen com del país receptor.

Aquest objectiu s’hauria d’establir en una llei marc d’immigració, que definís els àmbits d’actuació del govern, les comunitats autònomes i els governs locals. Això suposa modernitzar la política d’estrangeria, en el marc de la legislació europea. Malgrat tot, continuarà existint una immigració il·legal, que també s’ha de considerar. Un front important en aquest tema és la lluita contra l’economia submergida, que dona feina als immigrants il·legals amb remuneracions molt baixes, però que incentiva la seva vinguda. Per això també cal proveir de més mitjans la Inspecció de Treball i lluitar judicialment contra el comerç de persones.

Pel que fa a la immigració legal, caldria establir com determinar el volum anual de permisos d’entrada que es volen concedir. Analitzar la demanda quantitativa i qualitativa del mercat de treball o les necessitats socials dels residents, per poder ajustar el volum d’immigrants que podrien trobar feina, millorant el càlcul dels “cupos” o contingents màxims.

Quant al tema de la cooperació amb països d’origen, el desitjable seria que aquestes polítiques, com les d’asil, fossin liderades per la Unió Europea. En tot cas, tenint en compte els principals orígens dels immigrants que arriben a Espanya, és prioritària la col·laboració bilateral amb el Marroc i amb altres països africans i sud-americans. Aquests acords han de permetre regular les actuacions en origen, que són les més adients per gestionar la immigració i també els programes de migració circular o temporal. Igualment, cal regular la política de visats i autoritzacions d’acord amb els volums establerts. És fonamental l’actuació dels consolats en la gestió dels permisos d’entrada i també de la contractació laboral en origen. Alhora, sembla necessari que les fronteres de la Unió Europea, tinguin un nivell similar de control d’entrada, segurament amb una actuació més rellevant de l’Agència FRONTEX.

També cal disposar de mecanismes d’expulsió i retorn dels que entrin il·legalment però uns mecanismes clars i curosos a més d’eficaços. Actualment, aquests mecanismes generen conflictes importants i no han assolit un grau elevat de compliment. Calen nous procediments de retorn, sembla necessari modificar algunes de les formes actuals d’actuació en qüestions com ara la “denegació d’entrada”, les “devolucions en calent” o les “expulsions”. Cal aplicar procediments d’acord amb els convenis bilaterals establerts i la normativa europea. En aquest aspecte, també cal reformar la gestió dels anomenats “Centres d’Internament d’estrangers” (CIE).

Però en el tema de la immigració possiblement el més urgent i rellevant en les actuacions que cal portar a terme són les polítiques d’integració.

La recent reforma del reglament de la Llei d’estrangeria, facilita l’obtenció dels permisos de treballs a tots nivells, incloent-hi els autònoms i també que siguin compatibles amb els permisos d’estada per estudis (fent possible compatibilitzar estudis i feina i flexibilitzar la legalització de petits emprenedors). També crea la figura de l’ “arraigo por formación”, que permet la residència d’immigrants irregulars que es vulguin formar en determinats sectors i obtinguin un contracte. Són un bon exemple de mesures que ajuden a la integració per la via laboral, lluitant contra l’economia submergida, millorant l’oferta de mà d’obra en els sectors que ho requereixin i legalitzant el màxim possible les situacions irregulars dels immigrants. Donat que el principal motiu per emigrar és aconseguir un treball, aquestes polítiques són fonamentals , però també cal vigilar que no hi hagi efectes no desitjats, per exemple una possible pressió a la baixa del nivell salarial.

Per altra banda, cal desenvolupar una política explícita contra el racisme i la xenofòbia, per exemple en el camp educatiu o en el de la comunicació, amb una formació especifica dels funcionaris públics responsables. En aquest camp, cal establir mecanismes de col·laboració amb els Ajuntaments.

La immigració pot afectar socialment de forma diversa, segons la seva estructura d’edats o sexe, cultura, etc. A banda de l’oferta de mà d’obra, això incidirà de forma diversa en la demanda d’ensenyament, de serveis sanitaris, d’habitatge, etc. En aquests aspectes cal preveure els efectes i establir les polítiques adients per donar-hi una resposta adequada.

Aquesta és una tasca a mitjà termini, perquè caldrà també facilitar la integració i la igualtat d’oportunitats de la “segona generació” d’immigrants, amb una política escolar especifica i la creació de xarxes de col·laboració i socialització. Un camp específic d’aquestes tasques, que cal millorar, és la dels anomenats “menors no acompanyats”.

L’objectiu de les polítiques d’integració ha de ser establir relacions entre la societat i els diferents grups d’immigrants per avançar en l’objectiu d’assolir un conjunt majoritari de valors comuns, promovent el desenvolupament econòmic i social de les classes menys afavorides siguin o no immigrants. Dit d’altra manera, cal lluitar contra les barreres legals, socials i culturals que impedeixen als immigrants, i també a una part de la població autòctona, accedir als serveis públics, les oportunitats laborals, i a les activitats socials.

Per aconseguir aquesta incorporació social, cal tenir en compte les diverses problemàtiques segons els orígens i les circumstàncies en què s’ha produït la seva vinguda. És doncs fonamental el paper que han de jugar els governs locals en aquesta promoció de sistemes de cooperació conjunta dels grups d’immigrants i dels antics residents.

Sense dubte, l’acollida d’immigració genera problemes i dificultats a totes les societats i també a la nostra, però la immigració no és un problema, és un símptoma de la nostra riquesa i del nostre nivell de progrés i representa, si s’enfronta amb realisme, sensibilitat i valentia, una enorme oportunitat per enfortir el nostre país i el seu futur alhora que ofereix esperança a moltíssimes persones.

ENVIEU LES VOSTRES OPINIONS A: programes@socialistes.cat