La majoria recordareu els temps de la pinça que va formar la Izquierda Unida de Julio Anguita amb el Partit Popular de Jose Maria Aznar. Objectiu comú (amb alguns dinars conjunts entre Anguita i Aznar inclosos): “fer fora al Partit Socialista” -textual-. Aquesta sorprenent aliança de facto va deixar algunes frases per la història, del tipus “el Partido Comunista representa a la izquierda honesta” (dit pel líder de la dreta més rància, com era Aznar), o bé “no sumaremos nunca nuestros votos a los del Partido Socialista ni para evitar que gobierne la derecha”, Anguita dixit.
I tots sabem com va acabar la cosa, lluny de venir la “revolució” que prometia Anguita el que va venir va ser vuit anys de Govern del PP amb la conseqüent política de privatitzacions que va inflar el globus que ens va petar, com a societat, a la cara amb la crisi de 2008. Convindria no oblidar-ho.
Dic això perquè aquests dies ha quedat meridianament clar que el senyor Puigdemont i el tàndem PP-Vox es necessiten i es retroalimenten mútuament. Objectiu comú -altre cop-: carregar-se al Partit Socialista.
L’argumentari de la dreta més reaccionària és evident: presentar al Govern progressista, feminista i d’esquerres com una banda de “rojos” venuts a la voluntat de “los golpistas”. Així, la intervenció de la portaveu del PP en seu parlamentària xisclant sobre el “señor X del gobierno socialista que se ha rendido a Puigdemont” va convertir al senyor Abascal de Vox en un moderat. Aquest és el vertader rostre del PP “de centro” que ens volen vendre els corifeus de la dreta, com si els ciutadans fóssim rucs. Convé també no oblidar-ho tampoc.
Per la seva banda el senyor Puigdemont no vol parlar, ni dialogar res. Ell aposta per l’enfrontament, només cal llegir-lo. Si per ell fos el senyor Rajoy hagués sortit incòlume de la moció de censura. El seu somni és que hi hagi un Govern de PP-Vox al conjunt d’Espanya que, en una dinàmica de confrontació amb l’independentisme línia Puigdemont-CUP, porti la situació al límit, en un escenari pitjor que el del 2017. Segons els seus càlculs això propiciaria la famosa “intervenció internacional” de la qual es derivarien els “reconeixements externs” que es van prometre el 2017 i que van brillar per la seva absència. No cal ni dir que tothom que llegeixi les pàgines d’internacional de la premsa diària sap perfectament que mai hi haurà cap “intervenció internacional” com faula el senyor Puigdemont, però si que pot haver-hi un xoc frontal entre un Govern de PP-Vox a Madrid i un de línia independentista radical a Barcelona, amb els resultats catastròfics que se’n poden derivar per a tots i totes.
I al mig de tant fanatisme hi ha el comú dels mortals, la immensa majoria de la població, que frisa per una mica d’estabilitat, de progrés i de sentit comú. De tornar a tenir a Catalunya un Govern que gestioni amb eficàcia els 40.000 milions d’euros anuals de què disposa la Generalitat i que treballi per millorar el seu dia a dia sense donar la culpa permanent de la incompetència pròpia a les maquinacions satàniques de “l’estat opressor.”
Els i les socialistes ho tenim molt clar: hem de passar pàgina definitivament de tots aquells que ens volen tornar a acostar al precipici. Salvador Illa ho ha dit claríssimament: els catalans i les catalanes necessitem que tots els recursos disponibles es posin al seu servei i per això estenem la mà fins i tot a un mal Govern com el del senyor Aragonès per aprovar uns nous pressupostos que entrin en vigor l’1 de gener de 2023. No fer-ho per les fòbies personals del senyor Junqueras seria d’una irresponsabilitat inaudita, impròpia de persones adultes que volen liderar un país. Hem de recuperar la política útil que ha escrit les millors pàgines de la nostra història. El PSC de Salvador Illa és l’alternativa real a aquest desori actual que eviti nous enfrontaments per part d’aquests que es necessiten mútuament per justificar el seu immobilisme. I aquesta alternativa passa per ser útils a la ciutadania. Per exemple, per no perdre els més de 3.000 milions d’euros que perdríem si finalment el mal Govern d’ERC decideix prorrogar els pressupostos tan sols perquè no volen veure el PSC ni en pintura. No volem la reedició de noves pinces entre antagònics, sinó solucions a partir del sentit comú que el president Illa implementarà després d’haver demostrat, a diferència d’altres, que sap avantposar els interessos de partit al que li convé realment al país. Ni més, ni menys.
Rosa Maria Ibarra. Diputada al Parlament de Catalunya