Compartim aquesta nota quinzenal d’anàlisi política, publicada originalment el 28 de novembre i signada per Marc Cases Martin.

Si la desfeta de Donald Trump a les eleccions presidencials americanes de 2020 i els resultats de les eleccions immediatament posteriors a la pandèmia ens van fer pensar en un canvi de cicle que portava el retrocés de l’extrema dreta a les seves antigues posicions testimonials o molt conjunturals, el període actual sembla, al contrari, testificar la vitalitat electoral d’aquest moviment.

Les conseqüències polítiques i econòmiques de la guerra d’Ucraïna li han tornat a donar peu. A nivell estructural, a més de la immigració i els debats culturals identitaris, l’extrema dreta es nodreix de les inquietuds i inseguretats, sobretot econòmiques, i per tant avui aplega bona part de l’electorat europeu que veu amb desesperació la pujada dels preus i dels costos de la vida i la desestabilització mundial. Aquestes conseqüències a les que no s’albira un final immediat, revifen doncs els ànims d’un electorat que ja fa temps que es sent fora del sistema (recordem com al llarg de la pandèmia, partits com el RN francès, l’AfD alemany, el FPÖ austríac o els Fratelli d’Italia es van convertir en els portaveus de la incomprensió i la còlera davant les mesures sanitàries).

En el cas francès, tot i la victòria de Macron, les eleccions presidencials i legislatives del passat abril van marcar la fita més important de la història de l’extrema dreta francesa des de 1945. A la primera volta de les presidencials, Marine Le Pen i Éric Zémmour van reunir gairebé un terç dels sufragis. A la segona volta, Le Pen va establir un nou record pel seu partit i moviment en general arribant al 41,5% dels vots, representant més de 13 millions d’electors. I a les legislatives l’RN va assolir 89 escons i la tercera posició, multiplicant per més de deu el seu resultat malgrat el sistema electoral majoritari del país veí.

Altres exemples rellevants a Europa son el dels Demòcrates suecs de Jimmie Åkesson que van aconseguir ser segona força a les eleccions legislatives passades, sent claus per crear una nova majoria conservadora a la càmera baixa sueca. O evidentment el de la victòria de Giorgia Meloni, cap de files del partit feixista Fratelli d’Italia, a les darreres eleccions italianes gràcies a la coalició amb Berlusconi i Salvini. A Bèlgica o Àustria, els partits d’extrema dreta estant prenent posicions per preparar una emboscada durant el proper cicle electoral, mentre trobem, en una posició que avui ens sembla no molt alta però que fa pocs anys era impensable, aquells partits que es troben entre el 10% i 15% d’intenció de vot: AfD alemany, el PVV dels Països Baixos, la Chega de Portugal o, evidentment, Vox a Espanya. Més a l’est, l’extrema dreta s’ha instal·lat de manera permanent a Eslovaquia i Rumania. A la República Txeca, es barreja amb el moviment contra el govern pro-occidental de Petr Fiala. A Hongria, Orban, amb un 54% a les darreres eleccions legislatives, va assegurar-se un quart mandat consecutiu. A Polònia, on hi haurà eleccions legislatives al 2023, el partit PiS de Jarosław Kaczyński continua sent clar favorit davant de la coalició cívica de Donald Tusk.

Fora d’Europa, a Llatinoamèrica, en contrast amb les victòries de l’esquerra a Xile i Colòmbia, hem quedat sorpresos per l’extraordinària resistència electoral de Bolsonaro davant Lula al Brasil i a Israel hem assistit al retorn al poder de Netanyahu amb la coalició de govern amb més presència de partits i escons d’ultradreta de la seva història.

Arreu, l’estratègia política de l’extrema dreta ha viscut una transformació en aquests darrers anys. Si abans, el programa polític de l’extrema dreta es focalitzava únicament en temes identitaris i d’immigració, avui en dia existeix una extrema dreta més transversal o que és capaç de trobar nous clivatges ideològics i programàtics: en les qüestions socioeconòmiques entre liberals i neokeynesians, en el debat dels valors entre reaccionaris i pseudomoderns, o fins i tot en la vessant geopolítica entre democràcia i autocràcia. Alhora busquen bastir una “internacional” que passa per davant les desavinences entre partits, per exemple en la seva posició en relació a la guerra a Ucraïna i sobretot a Vladimir Putin.

A més, aquest darrer cicle electoral ens ha mostrat una perillosa normalització de l’extrema dreta contemporània al cor de les democràcies occidentals. Ha estat clau per aconseguir aquesta normalització l’important treball d’imatge per reunir en equilibri una radicalitat antisistema, sempre mobilitzadora, i al mateix temps una credibilitat per accedir al poder i arribar a governar. Malgrat que ara ja tothom veu el fiasco profund del Brexit, la victòria de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea va fer agafar embranzida a aquests moviments, però avui ja hem vist com Salvini, governant al 2018, va abandonar els seus postulats anti-europeus o Marine Le Pen, al 2022, posava molta distància amb la seva campanya de 2017, on va fer el ridícul durant el debat presidencial anunciant la tornada del franc francès. També en el cas italià, la popularitat de Meloni creix gràcies a deixar de banda la qüestió euroescèptica, per poder tranquil·litzar l’electorat conservador i empresarial que constitueix una part molt important de l’espectre polític de Silvio Berlusconi. Aquesta moderació de la tonalitat anti-europea de l’extrema dreta ha estat també visible a Àustria durant els dos anys del govern ÖVP-FPÖ de Sebastian Kurz entre 2018 i 2019.

El cas austríac ens pot il·lustrar també un altre element important del nou panorama polític que ha portat l’extrema dreta, el de la radicalització del debat general en el fons i en les formes i molt en particular la dels partits conservadors per tornar a atreure al seu votant o per intentar parar la fuga de vots. Hem vist a França com el partit republicà s’apropiava d’idees d’extrema dreta en termes de nacionalisme o polítiques de seguretat. O a casa nostra, amb un PP desbocat, governant amb VOX a Andalusia, Castilla y León i Múrcia, institucionalitzant les idees i posicionaments ideològics de l’extrema dreta i essent còmplice de la guerra cultural contra el feminisme o contra la idea d’una Espanya plural i diversa.

I en paral·lel a l’acostament dels partits tradicionals conservadors a postulats d’extrema dreta, s’observa també com la frontera entre partits d’extrema dreta i grupuscles radicals s’està tornant molt porosa. No cal anar molt lluny veient com el RN francès té lligams molt forts amb el moviment identitari Reconquête, l’Afd amb Pegida o Trump amb els moviments de l’Alt Right.

Assistim també als efectes de 40 anys d’implantació de l’agenda ultraliberal: baixos impostos i menys Estat. La debilitat d’aquests darrers s’ha vist accelerada per empreses multinacionals, nascudes a l’escalf de les TIC i amb poques dècades d’existència, grans beneficiàries del caldo de cultiu creat per les teories de Milton Friedman. La paradoxa de l’èxit dels neoliberals és que els països sotmesos a règims autoritaris no ofereixen garanties jurídiques, ni tants sols als propis autòcrates que els governen, per guardar els diners acumulats pels principals impulsors de l’agenda de liberalització econòmica. La víctima d’aquests èxits ha estat la igualtat, com reiteradament ha demostrat l’economista francès Thomas Piketty.

A les properes cites electorals ens podem trobar doncs amb nous avenços d’aquest extremisme polític capaç de mobilitzar totes les formes de ressentiment i capaç també d’adaptar-se i aprofitar-se de les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques del moment, des de la democràcia i els drets en els que no creu fins a les noves tecnologies i les xarxes socials. La persistència d’aquests avenços i d’un moviment que treballa per una agenda il·liberal, si no autocràtica, emmascarada en moviments contestataris o populistes, representa sense dubte la més gran amenaça per l’equilibri de les nostres democràcies contemporànies.

Conjurar aquesta amenaça esdevé per tant absolutament crucial i no és senzill perquè la democràcia no pot, ni ha de voler, evitar la representació parlamentària de l’extrema dreta ni la institucionalització que comporta (altra cosa és evidentment la superació dels límits de la constitució que sempre s’han de salvaguardar). Tanmateix és possible, s’ha demostrat que es pot fer mitjançant polítiques adaptades a cada època que pivotin sobre tres elements: l’esperança, el respecte i la justícia social.

L’esperança (la confiança en el futur i la formulació d’objectius col·lectius àmpliament compartits lluny de visions i missatges sempre pessimistes o apocalíptics) és el valor que contraresta l’angoixa per la realitat o les expectatives (pròpies, dels fills o dels nets) que mou en el fons molts dels vots a l’extrema dreta. El respecte (és a dir l’acceptació de la diferència, la no criminalització de l’adversari i el desterrament de tota mostra de superioritat moral), que en política es plasma en el diàleg, és el millor antídot contra les formes completament oposades d’entendre i de fer política que predica i practica l’extrema dreta i que galvanitzen els seus activistes i a les que s’adhereixen com a auto-reivindicació molts dels seus seguidors. La justícia social, articulada sobretot mitjançant els serveis públics universals i les prestacions redistributives finançades amb impostos progressius, és la palanca cap el benestar, la seguretat i les opcions de progrés que neutralitzen la força dels cants de sirena del món impossible, però atractiu, que proposa l’extrema dreta (un món ordenat, homogeni i previsible que falsament va existir en el passat i per això pot tornar).

Frenar l’avenç i sobretot la consolidació de l’extrema dreta és també a les nostres mans, a les mans del socialisme democràtic, perquè som la força política que millor pot representar l’esperança, el respecte i la justícia social. La igualtat, la llibertat i la fraternitat per tothom i entre tothom que defensem des de fa més de 150 anys ho fan possible com ja s’ha demostrat abastament en les nostres polítiques del passat i del present.