Actualitat

Jornada “La millora de l’autogovern de Catalunya”. (16/9/2022)

16 setembre 2022

La millora de l'auotogovern de Catalunya

Intervenció del primer secretari del PSC i cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Salvador Illa, a la Jornada sobre “La millora de l’autogovern de Catalunya”, organitzada pel PSC i per la Fundació Rafael Campalans.


Primera intervenció

Moltes gràcies, també, en primer lloc, al Ferran Pedret i a la Fundació Rafael Campalans per organitzar aquesta jornada de reflexió sobre la millora de l’autogovern i a tots els que hi assistiu i hi participeu a les taules que farem a continuació i, també, a tots els que ens segueixen telemàticament.

I moltes gràcies perquè jo penso que la clau de volta de la política catalana i, en part, de l’Espanyola, també està, justament, en la millora de l’autogovern. Aquí hi trobaríem destornillaldor que permetrà amb esforç i molta feina, i un cert nivell de professionalitat política, a arribar, en un horitzó proper, a trobar un nou consens ampli a la societat catalana. En un moment de canvis d’època, de canvis molt de fons al món, en què si les societats no tenen un mínim de cohesió, és molt difícil que puguin esquivar els riscos, que hi són i importants, que se’ns presenten i tinguin capacitat d’aprofitar les oportunitats, que també hi són, que s’ofereixen.

Per tant. Crec que és molt escaient i rellevant reflexionar sobre aquests aspectes. El Ferran té l’encomana de conduir la reflexió col·lectiva que fem des del nostre espai polític en aquest sentit. I jo també vull començar dient que, després d’agrair l’assistència a les jornades mateixes, dir que jo també soc un defensor del gradualisme i no d’actituds maximalistes del tot o res. Mai s’ha avançat amb plantejaments de tot o res. Sempre s’ha avançat amb postures gradualistes, una mica el que apuntava el President – és menys èpic segurament llegir i estudiar-se una llei orgànica, però fa molta feina i s’aconsegueixen coses i anar avançant pas a pas, amb actituds gradualistes, aprofitant conjuntures favorables, evitant obstacles que se’t presenten, però tenint un horitzó clar i amb una actitud, insisteixo, gradualista.

Jo també la reflexió que volia fer, arran del plantejament inicial que ha fet el President, va bastant en la línia del que ha dit la Meritxell. Jo crec que hi ha una feina prèvia, que no haguéssim hagut de fer el 2009 i al 2010, però que aquests darrers 10 anys ens obliguen a plantejar-nos obertament i a dir-nos, com a actors a la vida política de Catalunya, que s’ha de fer.

La Meritxell ha apuntat bastants dels temes que ha suscitat el plantejament inicial del President. Jo assenyalo quatre punts previs, d’alguna forma, que aquests darrers 10 anys ens obliguen a reconsiderar.

El primer, tenir clar que tenim una voluntat d’autogovern. No fa 50 anys ni en fa 10 que un President de la Generalitat va dir que l’autogovern era un obstacle a la Independència de Catalunya. Un obstacle. Això és gruixut. Per tant, el primer que hem de dir és que tenim una voluntat d’autogovern, que va en la línia del que Vicenç Vives senyalava com “la característica de Catalunya”, allò que donava la raó de ser als catalans que era la voluntat de ser. Fora del racionalisme francès o el romanticisme alemany, la voluntat de ser, que es pot plasmar en una voluntat d’autogovern.

Volem o no volem autogovernar-nos? Jo crec que sí, la majoria de la ciutadania de Catalunya vol un autogovern, vol unes institucions pròpies. No només per administrar, sinó per donar un encarrilament institucional a la voluntat de ser del poble de Catalunya.

Per això hi ha gent rellevant, qualitativa i quantitativament, que ho ha discutit, i que encara estan, amb tot el respecte, amb un cert garbuix mental, i convé que ens aclarim. Jo crec que hem d’apostar clarament i pròpiament per una voluntat d’autogovernar-nos a Catalunya.

El segon que cal és unes institucions, molt vigent i molt escaient la reclamació d’aquests dies o tornar a recuperar la memòria de la figura del President Tarradellas. La biografia de Joan Escolies que ha aparegut recentment, “Tarradellas, una certa idea de Catalunya”, i el documental l’estrena del qual vam assistir el President Montilla i el President Pujol, a qui desitjo una ràpida i satisfactòria recuperació.

Tarradellas va fer un esforç vital per mantenir les institucions, per mantenir la institució de la Generalitat de Catalunya. Moltes vegades en solitari, moltes vegades contra els elements – això ho recull molt bé tant la biografia com el documental – perquè sense institucions no hi ha autogovern. La segona cosa és unes institucions i, en aquest sentit, també hi ha hagut un deteriorament institucional. Hi ha, a Catalunya, un Govern en conflicte crònic entre els seus socis. Un conflicte crònic que s’exporta al Parlament de Catalunya, amb una presidència en aquest moment interina. No tenir un Parlament de Catalunya amb una presidència plena és una manca de respecte a la institució i hi ha risc d’estendre-ho a altres espais institucionals. Tenir cura de les institucions.

Es una falta de respeto a los catalanes esta pelea constante que hay en el Gobierno de la Generalitat.

Es una falta de respeto no dedicar horas a ocuparse de los problemas reales de la ciudadanía.

Es una falta de respeto enzarzarse en peleas autorreferenciales.

Y es un error grave, señor Aragonès, rechazar una ayuda que algunos, pensando más en el país que en nuestros intereses políticos, le ofrecemos. No concibo que ninguna administración no tenga unos presupuestos aprobados en tiempo y forma el 1 de enero del 2023 en un contexto tan complicado como el que estamos viviendo.

Pues el se empeña en rechazar la ayuda, y él sabrá, pero yo digo que es una falta de respeto la pelea constante, el no ocuparse de los problemas reales de la ciudadanía, la falta de respeto – sí, lo digo así – a los catalanes, y un error rechazar la ayuda, pero él sabrá.

La voluntat d’autogovern, les institucions i la tercera cosa que fa falta és un projecte de país. Aquí, en una democràcia, és lògic que n’hi hagi diferents. Per això hi ha contrast i per això la ciutadania escull a qui dona suport, però mínim exigible és que siguin projectes de país adreçats al conjunt de Catalunya, i no a una part de Catalunya. Que siguin, per dir-ho d’alguna manera, que siguin projectes de país inclusius. I no ho són. Estem veient algunes propostes que es fan que són divisives, no inclusives, que s’adrecen a la meitat del país. Que pretenen que una part – que jo no nego que no sigui rellevant quantitativament i qualitativament, tenen tot el meu respecte – una part s’imposi sobre la resta de la ciutadania. Vam viure episodis molt lamentables en aquest sentit ara fa 5 anys, alguns que els vau haver de viure en directe, Lluis Ravell, Ferran, Eva, en fi, els que ens acompanyeu avui aquí.

La democràcia no és això, és escoltar-se i tenir projectes de país que siguin inclusius, que tothom s’hi senti representat, i tampoc avui veig a Catalunya que els que estan governant ofereixin un projecte de país inclusiu.

I la quarta cosa és, ho ha dit la Meritxell i també ho subscric, és la lleialtat, la lleialtat institucional. Això no vol dir que no hi hagin conflictes, que n’hi ha – en un estat compost és inherent que n’hi hagi, això no vol dir que no hi hagi discrepàncies. Això no vol dir que ens haguem d’escandalitzar, que cadascú defensi els interessos que li toca defensar legítimament, doncs, els de Castella i Lleó, els d’Andalusia, els de Catalunya o els de Barcelona, si parlem amb els representants de Barcelona o els de Castelldefels, i tothom ha de defensar els seus interessos – nosaltres demanem als nostres representants institucionals, quan governen un municipi, que anteposin els interessos dels municipis a l’interès del partit; doncs igual que quan governes una Comunitat Autònoma. Això no és lleialtat, lleialtat és defensar el que has de defensar amb lleialtat, sense voler trencar unilateralment les normes de funcionament i, per tant, amb una voluntat de respectar el marc de joc i amb una voluntat última d’arribar a acords. Perquè, al final, la democràcia és un sistema pensat per això, per un exercici de diàleg per arribar a consensos i acords.

Jo crec que en aquestes quatre qüestions, que són prèvies, veig també una direcció correcta de fons en la societat catalana per recuperar aquesta voluntat d’autogovern per demanar que hi hagi una cura de les institucions i tornar a re-prestigiar les institucions. Compte amb l’antipolítica, que el moment és propici. Comencem a tenir situacions econòmiques com les que tenim és propici perquè hi hagi espavilats que puguin fomentar l’antipolítica però veig un rerefons a la societat catalana de “escolti, sense institucions no podem funcionar”. Veig cada vegada més la gent apostant per projectes de país que siguin inclusius, que vulguin sumar, que no vulguin restar, i em dona la impressió, a mi almenys, que s’afavoreix, i des de la ciutadania s’incentiva que s’aposti en aquesta direcció i jo crec també que la gent està cansada de que hi hagin actituds deslleials. Però és un treball en el que encara queda molt recorregut per fer.

A partir d’aquí s’ha d’anar amb un plantejament gradualista, d’anar llei a llei, d’aprofitar les conjuntures i d’intentar millorar les coses i de tenir un autogovern molt millor del que tenim.

Segona intervenció

Jo estic d’acord que l’Estat Autonòmic, l’Estat compost que tenim funciona, i l’exemple que em sembla més evident, sense treure pit, sense tampoc fer un discurs autocomplaent, però l’exemple més evident és la pandèmia. La pandèmia va posar sota un estrès màxim tots els sistemes de governança del món, tots – també el de Corea del Nord, encara que no ens ho expliquen – tots es van veure sotmesos a una pressió màxima. Els autoritaris, els democràtics, els centralitzats, els descentralitzats, els federals, els confederals, tots. I, per si hi havia dubtes al principi de quin tipus de governança o quina influència tindrien els sistemes de governança a la resposta a la pandèmia, i la resposta majoritària, possiblement no dels més entesos, però el que la gent deia era dels que mani un, que tinguin un poder centralitzat, perquè amb 17 sistemes de sanitat serà més difícil que si hi hagués un. Doncs no ha estat així, i si un s’ho mira amb certa perspectiva, i s’ho mira amb una certa equanimitat, doncs el nostre sistema, que és un sistema que és compost, no només ha respost millor que sistemes més centralitzats del nostre entorn – no ens anem a comparar a sistemes del nostre entorn que tenien menys recursos – no hem respost pitjor que el francès, que és més centralitzat. I fins i tot, en alguns paràmetres es podria dir que ho hem fet una mica millor – amb la boca molt petita, perquè semblarà que reivindiqui coses i no és així.

El sistema ha aguantat, i ha aguantat bé. I ha demostrat que tenia els diferents ressorts per poder, flexiblement, respondre a diferents situacions. Concentrar la decisió quan no sabíem ben bé què venia, cosa que va ser compartida per tothom, molt majoritàriament, el primer Estat d’Alarma, i llavors anar-ho fent amb un sistema de cogobernança. I, sobretot, 15 Conferències de Presidents, que eren, com jo dic, les misses dominicals, els diumenges de 10 a 2.

Doncs això tenia la seva utilitat. Això és molt pedagògic i va anar molt bé i és veritat, si som 19 presidents, 17 Comunitats Autònomes més Ceuta i Melilla, no pots fer intervencions de tres hores per cap, perquè no acabaríem ni en un dia. Has de concentrar, vol dir que has de pensar el que diràs, però en cinc minuts es poden dir moltes coses. I va anar bé. I va ser útil per tots. Primer, perquè compartíem. Segon, perquè explicàvem i informàvem. Tercer, perquè recollíem iniciatives. I lo mateix en l’àmbit més estrictament sectorial a la Sanitat, però també d’altres com l’educació o com l’agricultura. Això va funcionar, i és veritat que és més feixuc haver-se de posar d’acord, però també més enriquidor, perquè és una decisió més compartida, més informada, no és el mateix Canàries que Galícia o la Rioja que Madrid i, per tant, podies prendre mesures molt més equànimes i, insisteixo, molt més informades.

I lo mateix va passar a nivell europeu. Ens havíem de posar d’acord amb la mobilitat, que també és un sistema compost, perquè si no… podem prendre mesures unilaterals, però hi ha un sistema integrat. I també doncs sí, posar-se d’acord els 27 és una mica més difícil, amb diferències de tamany, d’interessos i de cultures tant diferents com Alemanya, Malta o Estonia, doncs va anar bé i crec que, efectivament, ens ho hem de dir, en lo essencial ha funcionat i ha superat una prova d’estrès molt rellevant al darrer any.

Hi ha recorregut de millora? Naturalment. I jo crec que hem d’agrair a tots aquells que assenyalen el recorregut de millora que hi ha, sempre i quan el facin no amb l’ànim de desacreditar, que n’hi ha alguns que sempre assenyalen el punt negre per dir “no va i ni anirà”, no, això s’ho estalvia perquè molt bé. Sobretot si es fa amb ànim de millora i amb ànim constructiu i amb ànim de buscar un camí, diguem-ne, de millora. Però aquesta actitud de desacreditar constantment que per casa nostra, per Catalunya, està molt estès, doncs no aporta millora. Hi ha recorregut de millora.

Jo penso com tu, Meritxell, que en aquests moments, les condicions per millorar-ho han de ser àmpliament compartides, no han de ser imposades i, efectivament, representants d’una part significativa de la societat espanyola no ho veuen clar. Jo crec que ens enganyaríem a nosaltres mateixos i ens faríem un mal saber si volguéssim agafar el camí de la drecera i ho imposem. Joc crec que, en canvi, hem d’aprofitar el recorregut de millora que hi ha més per la via dels fets, com vam fer durant la pandèmia. No vam tocar masses lleis – alguna vam tocar – però vam aprofitar el dia a dia i va funcionar. Jo crec que hi ha dues línies de treball: aquesta per la via dels fets i anar millorant i llavors – el president Montilla també ho ha insinuat i ho ha dit en les seves intervencions – tenir-ho pensat, perquè hi haurà un moment que hi hagi una oportunitat o una conjuntura favorable. I, si ho tens pensat, pots fer-ho. Si no ho tens pensat, si no ho has treballat, si no tens una idea clara de com ho podem millorar llavors perds l’ocasió que s’acaba donant sempre. En política hi ha conjuntures, com les nostres, d’Estats compostos. Per això una mica la importància d’aquestes jornades i tot el treball que esteu fent, Meritxell i Ferran. S’ha de tenir pensat i acordat, almenys en el nostre espai polític. Acordat i compartit per quan arribi el moment. Ara, imposar-ho, no, com tampoc ens ho deixaríem imposar a nosaltres.

Però, en els que tampoc ho veuen, tampoc hi ha una posició monolítica. També hi ha molta gent, dels que no ho veuen, que si li dius que retallaràs competències autonòmiques et dirà que no, i que fins i tot en voldria més i que, en molts casos, tenen raó. Per tant, jo crec que són les dues qüestions.

I el tercer comentari, el primer pas pel retrobament de la societat catalana, que també té… a vegades es parla molt de l’èpica, però també hi ha l’èpica del retrobament – jo m’he trobat ja algunes escenes a Catalunya de gent que s’emociona descobrint que pot enraonar amb un que pensa completament diferent d’ell en termes d’encaix a Catalunya – Espanya i que poden trobar fins i tot algun punt de connexió, per exemple, en matèria del català en l’ensenyament obligatori. Hi ha també una èpica del retrobament. Ara, el primer que hem de fer és enraonar, enraonar entre nosaltres, i aquí, a mi aquests que prediquen i exigeixen el diàleg però no el practiquen, si és un bon mètode per asseure’s a Madrid – que això, aquí, hi ha gent que té una obsessió per asseure’s a Madrid – però aquí també. Si és un bon mètode constatar diferències, aquí també fem-ho, perquè Catalunya és plural, i hi ha maneres de veure les coses molt diferents, i el que hem de fer és no ser ingenus, no ens posarem d’acord amb tot, però el primer és reconèixer públicament que hi ha una pluralitat de maneres de pensar a Catalunya al voltat d’una taula, i és el primer senyal de respecte i de reconeixement mutu.

I jo també dic una cosa: per més que es neguin a fer-ho alguns perquè no volen reconèixer això, hi és. Per tant, tard o d’hora, d’una manera o altre, més o menys ordenada, liderant-ho, per respecte a les institucions, que això és molt rellevant – a vegades em diuen: “perquè no comença vostè el diàleg?” Perquè li toca fer-ho al president de la Generalitat. Això és un primer signe de respecte a la institució. Si nosaltres no creiem en les institucions, si nosaltres quan reclamem no… doncs haurà de fer-ho ell. Per això jo no… perquè és un primer respecte a la institució, no puc no respectar-la. Doncs això s’acabarà fent. És el primer pas, diguem-ne, per aquest retrobament des del meu punt de vista.