Josep Maria Rañé és polític i sindicalista català, afiliat al PSC i a la UGT. Va ser conseller de Treball del Govern de la Generalitat de Catalunya (2003-2006), president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (2008-20014), així com diputat al Parlament i regidor de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat en diverses etapes.
“El treball digne és la primera i essencial font de drets de ciutadania (socials i polítics) i confereix llibertat individual, assegura progrés econòmic, garanteix cohesió i solidaritat social i ofereix seguretat material”.
Així reconeixia el socialisme català en el 12é Congrés del PSC la importància i el paper central que ocupa el treball a la societat. Amb expressions iguals o equivalents ho va tornar a reiterar en els 13è i 14è conclaves socialistes.
Una importància que s’ha mantingut al llarg dels temps, malgrat el treball hagi mutat de forma molt substancial en el últims dos segles passats i que ha afectat a allò que es fa i també a com es fa.
Al que es fa, perquè s’ha passat de la preeminència agrària, al desenvolupament industrial i més recentment a la producció de serveis. I també a com es fa, perquè primer es va incorporar la maquinària, que substituïa la força animal i el treball humà per màquines mogudes per energia (vapor, electricitat); més tard amb la estandardització dels productes, que arracona el treball artesà i afavoreix la posterior automatització i concentració industrial en grans fabriques; i més recentment amb la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que han donat peu, d’una banda, a la robotització i la digitalització de les activitats productives i, de l’altra, a canvis tant en les formes organitzatives del treball com en la distribució mundial de las cadenes productives (deslocalització), que junt amb la financiarització de l’economia caracteritza la globalització econòmica.
Cadascuna d’aquestes transformacions ha generat, en el moment de la seva implantació, profunds trasbalsos socials: pèrdua de les ocupacions desenvolupades fins el moment; migracions massives del camp a ciutat; concentracions urbanes sense les necessitats bàsiques cobertes; condicions laborals precàries; increment dels ritmes de treball; polarització en la qualificació del treball amb la pèrdua d’activitat professionals intermèdies. La raó que explica, però no justifica, el dur impacte social de les mateixes és que sempre s’han emprès des de l’òptica capitalista de la maximització dels beneficis privats i sense tenir en compte els drets, les necessitats de la majoria població, ni la recerca de la justícia social.
A totes elles, el conjunt de la classe treballadora assalariada, mitjançant la seva actuació col·lectiva els hi ha anat responent. Superant les inicials pràctiques ressistencialistes i d’autoprotecció mutual davant dels infortunis (malaltia, accident, atur o vellesa), per processos col·lectius adreçats a la millora de les condicions de treball en els àmbit empresarials (millores retributives, reducció de la jornada laboral, prohibició del treball infantil, millora de la seguretat i salut laboral) i de conquesta de drets laborals (sindicació, vaga), drets socials (educació, salut, protecció social) i polítics (llibertats, igualtat) en els àmbits públics.
En aquest context es fa fàcil entendre que, per exemple, els diferents models de l’Estat del Benestar que caracteritzen el model social europeu no han estat cap regal graciable, ni el resultat automàtic dels processos de transformació que han generat els canvis tecnològics en el món del treball, sinó tot el contrari, han estat el resultat d’aquesta lluita del món del treball per assolir la seva condició de subjectes de drets econòmics, socials i polítics.
Drets aquests últims que els partits de l’esquerra i molt especialment els socialistes, encarnen i que donen sentit a la seva aparició i perdurabilitat en el temps com força política defensora d’un model de societat basat, com deia Ernest Lluch, “en portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possible a les persones que vivim en societat”.
Tanmateix, la importància del treball a la societat també deriva de la seva influència sobre com s’organitza i funciona aquesta. Al cap i la fi, la producció de béns i serveis (treball) és el mecanisme com satisfem les nostres necessitats individuals i col·lectives i, per tant, els canvis en el que fem i com ho fem és fins i tot lògic que es traslladin al conjunt de la societat.
Alguns dels impactes negatius d’això els veiem en l’aprofundiment en la divisió de funcions a la família i l’assignació de les feines cuidadores a les dones, restringint la seva autonomia financera i personal, aïllant-les de la presencia pública i separant-les de la participació en el centres de decisió comunitària o la supeditació dels recursos naturals als processos productiu per satisfer un model consumista.
La profunditat i dimensió dels fenòmens econòmics socials i mediambientals induïts per l’evolució dels canvis en el que es feia i com es feia, estan a l’arrel de l’aparició de nous moviments socials, com ara el feminisme o l’ecologisme que, com abans el sindicalisme, tracten amb les seves mobilitzacions i lluites d’evitar o revertir els efectes negatius d’aquest model de creixement econòmic conduit per la lògica capitalista. I sense que puguem afirmar que ja està tot resolt, si es cert que s’està avançant. El socialisme, com també participa d’aquestes lluites i evoluciona amb la societat, ha integrat aquests valors i concepcions socials del feminisme i la sostenibilitat ecologista a la seva proposta de model societat.
Actualment, sota diferents teories els nous avenços tecnològics, com per exemple, el creixent paper dels algoritmes o la Intel·ligència Artificial (IA), son presentats com els causants de la fi del treball o, si més no, del treball com el tenim entès actualment.
Un cop més, hi ha veus que alerten de les conseqüències catastròfiques per a les persones derivades de la seva implementació, doncs preveuen que actuaran com potenciadors dels actuals biaixos negatius laborals i socials: substituint els treballs actuals per altres més precaris i insegurs o incrementant l’atur, concentrant encara més el poder econòmic en cada cop menys mans, fomentant la desqualificació professional fins i tot en oficis i/o professions que fins ara es mantenien a resguard de la mecanització i robotització, incrementant la capacitat de gestionar la informació sobre las persones, afavorint el seu control o fent créixer la individualització en la societat.
Com sempre ha succeït, altres veus defensen que la propera revolució tecnològica pot comportar més beneficis que perjudicis i que finalment l’impacte sobre el treball (quantitat i qualitat) i per extensió sobre la societat, serà positiu.
Les amenaces anunciades són factibles. De fet, en unes altres magnituds, podríem afirmar que són les mateixes que s’han anat produint en cadascuna de les revolucions tecnològiques que ens han portat fins aquí, però aquest cop, com en altres ocasions, res avala que hi hagi un determinisme tecnològic que les faci inevitables o no susceptibles de ser condicionades.
Dependrà del que fem. Conèixer els riscos és bo. És la primera condició per evitar que es materialitzin, però per aconseguir-ho cal actuar en la bona direcció. No es tracta ni de negar-los, ni de creure en la bondat implícita de qualsevol canvi tecnològic. Es tracta de tenir una actitud clara i decidida davant els canvis i actuar per conduir-los.
Una actitud com la que en la dècada dels 90 del segle passat, en previsió de las mutacions en el món del treball retribuït que aleshores s’albiraven fruit de la revolució digital de les TIC i el gir neoliberal del pensament econòmic, el President de la potent confederació sindical sueca LO li feia dir: “En un món en que l’únic que tenim segur és que canviarem, es tracta de donar seguretats dins el canvi, per evitar les resistència al canvi”.
Aquesta lúcida reflexió no era sinó la constatació d’una orientació progressista i positiva de com liderar els canvis, amb l’objectiu de que el balanç final sigui positiu per a les persones. El cert és que si era valida aleshores, ho continua essent en la actualitat i en el futur.
No es tracta, doncs, de patir les conseqüències del canvi, sinó de ser-ne un actor del mateix, per tal de liderar-ho, si és possible, i obtenir una part dels seus guanys o, com a mínim, aconseguir que no es produeixin perjudicis que continuïn aprofundint en la divisió social.
Josep Maria Rañé
Desembre 2023