Per Abel Garcia i Joan Roma
Alguns poden pensar que la igualtat d’oportunitats és una realitat, es visqui on es visqui, es tinguin els ingressos que es tinguin perquè existeixen algunes ajudes, així com discriminacions en positiu que compensen qualsevol desigualtat.
Doncs, no. Ens equivocaríem si acceptéssim aquest principi d’igualtat d’oportunitats. Estem molt lluny tot i l’important camí recorregut, precisament en els períodes en que el els i les socialistes hem estat al govern. Si mirem els resultats de l’acció de govern, sota mandat socialista o sota mandat popular, a nivell d’Espanya, veurem canvis substancials en matèria de beques, ajuts al transport, compensacions per raó de desplaçament, ajuts per matrícules, etc.
El mateix podríem dir en el cas de Catalunya, comparant polítiques del Tripartit, amb les de CiU, o ara mateix amb les d’ERC i Junts. Contrastant, a tall d’exemple, les accions i programes liderats per la Diputació de Barcelona posant èmfasi en cercar un equilibri territorial més just i eficient, defugint de paràmetres quantitatius poblacionals.
I, tanmateix, aquest és un objectiu essencial per a assolir la igualtat d’oportunitats. Mirar el territori i actuar en conseqüència. Posem uns pocs exemples per fer-nos una idea del que volem dir.
Un estudiant, de qualsevol de les 9 comarques de muntanya, o de les comarques properes, ha de fer un esforç enorme per a poder accedir a qualsevol de les universitats de la capital de província, o directament de la capital del país: Barcelona i entorn. No es tracta de la matriculació, igual per a tots i totes, sinó del que li ve al damunt. Si no està molt lluny, podrà compaginar viure a casa, amb el trasllat diari a la Universitat. S’haurà de llevar molt més d’hora, haurà de pagar els costos de transport i lògicament menjar fora de casa. Uns costos considerablement més elevats que els qui viuen a les capitals i entorn immediat.
Ara bé, tots aquells que no tenen opció a trasllats diaris ( els d’una vintena de comarques), la única opció és buscar i trobar pis a la ciutat triada. Fàcil de dir, enormement difícil d’aconseguir. És un objectiu gairebé impossible trobar pisos de lloguer, en primer lloc, i en segon lloc, si es troben és a preus prohibitius. Son molts els estudiants que comparteixen pis entre 3 o 4, i paguen entre 300 i 450 euros al mes. I la situació, lluny de millorar, empitjora a totes les ciutats universitàries del país.
Tenim, doncs, una fractura territorial evident i greu, que obstaculitza l’accés a formació universitària, per part de milers d’estudiants d’arreu del país. Però, no voldríem limitar-nos a parlar de la universitat, perquè qualsevol altre formació de grau mitjà o superior, obliga a marxar de casa i buscar lloc en alguns dels centres del país. Parlem d’estudis musicals, de formació professional, d’estudis especialitzats i altres, tots concentrats en les àrees metropolitanes.
Quants veuen frenades les seves aspiracions per no poder fer front a aquestes despeses i inconvenients? Hi ha alguns estudis fets, però no en tenim cap a mà que posi xifres concretes, de cada comarca concreta, i aquest és un altre dels elements a corregir. Des del Govern s’hauria de dur a terme una enquesta exhaustiva del nombre d’alumnes que queden pel camí per culpa de la manca d’igualtat d’oportunitats. De la fractura territorial que suposa viure en algun dels 450 o 500 petits municipis, que no tenen transport públic adient per anar i tornar, de manera que estan obligats a llogar pis a la ciutat, amb totes les despeses que això suposa. En alguns països han fet grans esforços per construir residències universitàries, pisos per estudiants, amb formules atractives i enginyoses ( model Irlanda), o altres formules per facilitar l’accés als estudis mitjans i superiors, en qualsevol de les especialitats a estudiants residents lluny de les ciutats.
Un altre cas exemplificador d’aquesta asimetria territorial són els serveis sanitaris i la possibilitat d’accedir a tractaments i especialitats específiques per la diagnosi o tractament. Al Berguedà, comarca del nord de la Catalunya Central, davant de qualsevol urgència mèdica oftalmològica, la seva atenció més propera es realitza a l’Hospital de Terrassa, a uns 100 Km de distància i havent d’afrontar o la via catalana amb més sinistralitat, la C-55, o bé pagar una de les autopistes més cares de l’Estat, la C-16.
Altres exemples són els tractaments oncològics, molts d’ells centralitzats a Manresa o Barcelona, un llarg trajecte per a molts pacients els quals aquests trànsits empitjoren notablement la seva qualitat de vida en unes condicions ja de debilitat.
I, per acabar, un servei que ha de garantir un final de vida digne, mitjançant els Programes PADES, que tal com exposa la mateixa web de la Generalitat de Catalunya, soon serveis que ofereixen equips especialitzats, que ofereixen assessorament i suport als professionals de l’atenció primària domiciliària en l’atenció́ a pacients amb necessitats pal·liatives o malalties cròniques avançades. A més de realitzar atenció́ directa, orientada al control de símptomes, confort i benestar de la persona malalta i el seu entorn cuidador, un servei que la comarca del Berguedà no té.
Aquí estem lluny de resoldre la qüestió, però ha d’estar a l’agenda del Govern central i del PSC, per a quan accedeixi al Govern. Un i altre, han de sumar esforços i trobar vies de solució. El que no podem és mantenir la situació present. Ens hi va el compliment de l’objectiu d’igualtat d’oportunitats, ja que si no fem front a aquests reptes quan l’escletxa social colpeja, la territorial deprimeix més i fa més patent les desigualtats. La pobresa a comarques perifèriques resta afectada doblement, per una banda per l’escletxa social i, per altra banda, degut a decisions i planificacions centralistes i poc equitatives, per l’escletxa territorial.