Molt benvingudes i benvinguts tots al Casal Socialista Joan Reventós.
Un agraïment molt especial doble. En primer lloc a la Fundació Rafael Campalans i al seu president, president Montilla, que avui no ens ha pogut per acollir una jornada més de reflexió, i al Grup Socialista – Units per Avançar i, molt en particular, al Govern Alternatiu de Catalunya, que és aquest mètode de treball que tenim per construir una alternativa a Catalunya, i a la responsable d’aquest temes mediambientals, que és la Sílvia Paneque, per organitzar aquesta jornada, que és la segona que fem relativa a la sequera. Vam fer-ne una al març de l’any passat, on ja veiem que les coses anaven per aquest camí.
Moltes gràcies també a tots i a totes per assistir-hi.
Vivim en uns moments d’un canvi al món, d’un canvi molt accelerats, d’un canvi que va de pressa. Sempre hi ha canvis, totes les èpoques tenen canvis, però no hi ha sempre un canvi d’època. I ara estem no en un època de canvi, sinó en un canvi d’època.
I no ho dic jo, que tindria una importància relativa, ho diuen tots els grans líders que son referència nostra. Ho diu el canceller alemany, Olaf Scholz, que parla de Zeitenwende, canvi d’època; ho diu Macron, quan parla de tournant historique, punt d’inflexió, canvi de rasant a la història; ho diu Pedro Sánchez, quan parla de cambios estructurales en el mundo; o ho diu Úrsula Von der Leyen quan parla de Call of History, una crida de la historia.
Un canvi accelerat en 4 eixos, o que nosaltres al menys sintetitzem o dibuixem en 4 eixos.
- Un primer eix geopolític. Quin recordatori més brusc hem tingut aquests darrers dies amb l’atac terrorista de Hamàs a Israel, amb tot el conflicte que s’ha generat i que desitgem que acabi bé i sempre dins dels límits dret unitari internacional. Un canvi geopolític: guerra a Ucraïna, conflicte a Israel i Gaza, el Sahel.
- Un canvi també de model econòmic. El consens acadèmic és que el model econòmic que hem tingut els darrers 40 anys, aquest que anomenem “economia neoliberal”, no ha funcionat. Ha generat prosperitat, però l’ha repartit, s’ha concentrat la prosperitat generada en molt poques mans.
- Un canvi tecnològic. Sempre estem a favor de que hi hagi canvis tecnològics, però que siguin dirigits per aquelles persones que hem escollit, que estiguin regulats, que no estiguin en mans de grans companyies i que, sobretot, tota aquella prosperitat que puguin contribuir a generar també pugui ser compartida, cosa que no està garantida.
- I un canvi al nostre planeta, un canvi climàtic, que posa al límit diferents aspectes d’aquest món que habitem tots i que té un efecte secundari positiu, que és que ens obliga a cooperar encara que no compartim visions iguals geopolítiques, maneres diferents d’interpretar l’economia, maneres diferents també d’enfrontar-nos al canvi tecnològic, en aquest tema és necessari que cooperem. Si no ho fem tots junts – rics, pobres, del nord, del sud, de l’est i de l’oest – no ens en sortirem.
La jornada d’avui, que és sobre la situació de la sequera a casa nostra, a Catalunya, s’inscriu en aquest quart eix de canvi important, que també ens recorda la situació justament que estem vivint aquests anys. I sobre això, a mode d’introducció i pendent de ser confirmat o corregit pels ponents que tenim, a continuació una primera sessió a càrrec de Carme Llasat, que presentarà la Sílvia Paneque; una segona taula rodona centrada en el paper dels municipis davant la sequera, amb els alcaldes Marta Farrés, Juli Fernández, Lluís Casas i Xavi Paz, que moderarà el diputat i també alcalde Joaquim Paladella; i una segona taula, per un cicle resilient de l’aigua a Catalunya, amb Carles Conill, Emili Giralt, Maria Arnaldos i Sergi Mothe que moderarà la Silvia Paneque; i vull agrair que ens acompanyi per fer la cloenda la Maria Dolors Pasqual, presidenta de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.
Cinc tesis que potser són ratificades o esmenades, modificades pels ponents que vindran a continuació:
- Una primera: aquest tema, el tema de la sequera, no és un tema irresoluble.
Veig en Joan Gaya, vell amic i conegut, que hem compartit des de fa molts any, quan jo era alcalde, reflexions en aquesta matèria i sempre diu el mateix, que no és un tema irresoluble.
Hi ha recursos per a que, en lo essencial, puguem mantenir la nostra manera de vida. Sí, haurem de fer ajustos, però no és un tema irresoluble.
- Segon: la solució es coneix, està estudiada. Sabem què hem de fer per resoldre aquesta situació.
- Tercer: passa per un verb, invertir.
Passa per incorporar tecnologia, passa per utilitzar a vegades mecanismes d’economia de mercat com pot ser els preus per regular la demanda però passa, sobretot, per declinar un verb, que és el verb invertir.
- Quart: no passa, segur, per la confrontació. Passa per la col·laboració, per generar dinàmiques de col·laboració.
En primer lloc, entre administracions. Aquesta mania de senyalar als ajuntaments… Catalunya no es pot aixecar sense els ajuntaments. Ni entendre ni governar sense comptar amb els ajuntaments i molt ments al marge dels ajuntaments. Passa per generar una dinàmica de col·laboració entre administracions. La municipal, que té la responsabilitat de l’abastament en baixa; l’autonòmica, que té la responsabilitats de l’abastament en alta; el Govern d’Espanya i, fins i tot, els governs comunitaris, europeus.
Passa per una col·laboració entre conques. Per això dono tanta importància que ens acompanyi avui la presidenta de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Passa per la col·laboració també entre conques. Aprenentatge mutu, compartir experiències.
Passa per la col·laboració entre les empreses proveïdores del servei. Hi ha diferents models, cadascú que adopti aquell que li sembli més adequat a la realitat del municipi, però col·laborem entre tots, aprenguem.
Passa per la col·laboració amb els ciutadans, explicant les coses.
I passa per la col·laboració entre sectors.
Dinàmiques que costen molt d’arrencar a Catalunya de col·laboració, no de confrontació. Una mica d’autoexigència i no sempre d’externalització de responsabilitats. Una mica d’autoexigència i dinàmica de col·laboració.
- I el cinquè punt és una obertura al pacte, a l’acord.
Nosaltres ja hem estès la mà després d’un inici de posicions diferents i complexa però vam estendre la mà al Govern, perquè és un tema que ens ha de concernir a tots i, per tant, és un punt també que ratifiqueu. Estesa de mà. Oferiment per ajudar a resoldre problemes.
El propòsit d’avui és justament aquest. El propòsit de la jornada és fer un recordatori de la situació en la que som ara. És un moment greu, és un moment delicat que pot comportar la presa de decisions no senzilles.
Fer una recopilació de les solucions que tenim a l’abast. Fer, un altre vegada, un oferiment d’ajuda – estesa de mà – al Govern de Catalunya i fer una demanda, que és que governi i que prenguin decisions i que vagin per feina. Que no estiguem donant voltes a les coses i sempre trobem la responsabilitat situada normalment més enllà de l’Ebre. Anem per feina, el Govern ha de governar. La demanda nostra és que el Govern governi i estem disposats a col·laborar, ajudar i a no fer demagògia barata com s’ha vist amb algunes decisions recents en matèria, justament, de l’aigua.
I una crida relativa a aquest assumpte de la sequera però en general a d’altres també d’actualitat avui: a no tenir por. Aquí no es trenca res, aquí no s’espatlla res. Aquí hi ha problemes que s’han d’analitzar, s’han d’estudiar i s’han de resoldre. Una crida a no tenir por i a tenir confiança en les nostres possibilitats com a país, a les nostres possibilitats com a ciutadans que ens hem sortit de situacions complicades i ho hem fet amb decència.
Per tant, a no tenir por, a tenir confiança i a fer política útil, és a dir, política enfocada a resolucions de problemes. Ho dic amb tot el respecte pels que encara fan volar coloms.
Moltes gràcies i té la paraula la Sílvia Paneque.