En primer lloc, gràcies al president del Port, el senyor Lluís Salvador, i al president de la fundació, Santi Vila, per la invitació i per les seves amables paraules.

Naturalment que encara que no s’ha d’estar d’acord ni compartir projecte polític, doncs hi ha respecte i en el meu cas, a més a més, hi ha apreci personal tant pel senyor Salvador com pel senyor Santi Vila que han estat, a més a més, molt amables en les paraules que m’han dirigit.

Moltes gràcies també a vostès per la seva assistència. Jo intentaré fer una intervenció que, en fi, en 20-25 minuts, que he estructurat en 5 punts.

Quin país, quina Catalunya vull jo o voldria jo.

Quines infraestructures per aquest país.

Quins criteris o principis a mi em sembla que han de regular la qüestió de les infraestructures.

Què hem fet per apropar-nos aquí.

I com estem, com ho veig jo, quin és el punt en el que ens trobem avui.

QUIN PAÍS

Doncs això donaria per molt, però ho sintetitzaré. Si volen que hi profunditzem més doncs no tinc cap inconvenient.

Primer, el context del món, amb una nova guerra freda. Un context bèl·lic, post-pandèmic. Un context de dos blocs, occident i orient, liderats per Estats Units i la Xina. I això, diguem-ne, no va per curt, això va per llarg. I a poc que vostès segueixin la premsa nacional i internacional, les darreres filtracions de documents que hi ha hagut, doncs l’eix dominant és aquesta confrontació bèl·lica i tota la reordenació que hi ha a nivell internacional que comporta un nou repartiment de cartes – a nivell econòmic… – i aquí és molt important estar centrat, tocar de peus a terra.

Jo crec que el Govern d’Espanya ens ha situat bé: estem a la Unió Europea, estem a l’OTAN, això comporta uns drets, també unes obligacions i tenir consciència del pes que es té en aquest escenari.

Per mantenir en aquest context el nostre model de vida, el model de vida europeu, que es caracteritza per tres principis:

1. La generació de prosperitat en un règim d’economia de mercat, primer principi.
2. Segon, fer-ho en un règim de llibertat, amb democràcies, perfectibles però amb democràcies que funcionen.
3. I tercer, amb un Estat de Benestar, una sanitat, una educació i unes pensions.

Per tenir opcions de mantenir aquest model de vida l’únic camí és Europa, enfortir Europa, federalitzar Europa.

En aquest context, el futur de Catalunya passa per implicar-se en aquest procés a través també d’un enfortiment i una implicació directa en el que és la política espanyola.

No és moment de generar més fronteres, és moment d’unir-nos. D’unir-nos a nivell espanyol i a nivell europeu.

El país, Catalunya, té moltes potencialitats per sortir-se’n. A nivell de la seva economia, de les seves empreses, de les seves universitats, del seu món cultural, de les seves infraestructures… té moltes potencialitats. Hi trobaríem molts exemples.

Hi poso un de recent com a resum i per no estendre’m.

Hipra, Amer, la vacuna de la Covid-19. És la primera empresa europea que dissenya i fabrica íntegrament a Europa una vacuna contra la Covid-19. Primera vegada que es fabrica una vacuna humana a Espanya. Això vol dir que el país funciona i hi ha gent que fa les coses bé i que sap fer-ho bé.

Què ens fa falta? Endreçar-nos políticament. Endreçar-nos políticament, sobretot les institucions d’autogovern – el Parlament el tenim amb una presidència interina –, endreçar la política per acompanyar aquestes potencialitats que té el país.

I endreçar-nos políticament per fer tres coses:

1. Generar prosperitat.
2. Generar riquesa per, amb aquesta prosperitat, protegir als ciutadans amb polítiques públiques – amb sanitat, amb educació, amb serveis socials – protegir als ciutadans amb bones polítiques públiques.
3. I, a més a més, modernitzar l’administració. El conjunt de 200.000 servidors públics que tenim a Catalunya doncs, amb tots els seus procediments de treball, modernitzar-ho per fer-ho més eficient.

Són els tres objectius que hauríem de fer. Aquesta és la meva visió de país, el que crec que hem de fer en aquest context del món que crec que ens toca fer a Catalunya.

QUINES INFRAESTRUCTURES NECESSITEM?

Doncs necessitem infraestructures per generar prosperitat. Circumscric el debat de les infraestructures com un factor essencial – no únic, però essencial – per la generació de prosperitat.

Necessitem, a més a més d’infraestructures, un àmbit de certesa jurídic, necessitem a més a més un àmbit d’estabilitat, necessitem tenir un bon nord, però necessitem també infraestructures doncs que ens connectin al món, que proveeixin o facilitin el dret a la mobilitat que tenen els ciutadans i que siguin un factor de generació de prosperitat.

Quines infraestructures?

1. En primer lloc, aeroportuàries, i molt destacadament l’aeroport Josep Tarradellas – Barcelona el Prat. Hem d’estar connectats al món. No hi ha economia que pugui funcionar si no està connectada al món. I necessitem vols directes de llarg radi amb la Costa Oest d’Estats Units, Japó i la Xina.
2. Segon lloc, infraestructures – malauradament d’actualitat – hidràuliques. Ens en hem oblidat els darrers 10 anys. Tampoc vull ficar el dit a la llaga amb aquest tema, però ens en hem oblidat aquests darrers 10 anys. Necessitem infraestructures hidràuliques. Ja ho hem vist: de regeneració d’aigua, dessaladores d’aigua, de millora dels regs, de les infraestructures de reg agrícola. Infraestructures hidràuliques.
3. En tercer lloc, infraestructures ferroviàries. De rodalies, metro, àrea metropolitana de Barcelona, a l’àmbit de ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, tot sistema de tramvies de Barcelona i tot lo relatiu al corredor mediterrani.
4. En quart lloc, infraestructures viàries. Els eixos de l’AP-7 i l’AP-2, tot el que és l’eix pirinenc, tot el que fa referència a la xarxa viària del maresme – aquí hi ha acords que deuen conèixer ja però que, si volen, podem detallar – i tot el que fa referència, ja en parlaré, del quart cinturó, d’aquest tram del quart cinturó entre Terrassa i Sabadell.
5. I, com deia el seu president, portuàries, molt en particular el Port de Barcelona on s’estan fent les coses bé i, efectivament, és un bon exemple d’acord entre administracions amb un impacte econòmic, a més a més, molt rellevant.

Tots aquests àmbits d’infraestructures són essencials per a que Catalunya segueixi generant prosperitat.

QUINS CRITERIS,

des del meu punt de vista, hem de tenir presents a l’hora d’abordar l’impuls en aquestes infraestructures? Jo n’he llistat 7.

1. Primer, diàleg, tant com convingui. Estudi, tant com convingui. Però decisió.

No podem eternitzar els processos de diàleg, no podem eternitzar els processos d’estudi, han d’acabar amb una decisió. No és un bon exemple amb el que ens ha passat amb el quart cinturó: 30 anys donant-li voltes i fer-ho en trams que la realitat ja ha superat. No podem tenir processos de diàleg i d’estudi que ens portin a la paràlisi. Hem de perdre la por a decidir i hem de també respectar però no acceptar la tirania de les minories paralitzants. I els decisors polítics hem de defensar l’interès general i fer-nos portaveus d’aquestes majories silencioses que moltes vegades doncs no surten… “escolti’m, jo necessito la carretera, necessito la millora de Rodalies, necessito l’estació nova o necessito…” Per tant, quantes coses avui, quantes infraestructures avui que tenim fetes i de les que gaudim, amb la manera de fer que tenim avui, no les podríem executar perquè quedarien paralitzades. Per tant, diàleg sí, estudi també però, al final, ha d’haver-hi una decisió.

2. Segon criteri: sempre que sigui possible, ampli acord polític.

No vull ofendre a cap actor polític però, en aquest moment a Catalunya hi ha tres actors polítics rellevants: el que jo represento, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Tot allò que puguem acordar entre nosaltres tres, endavant. I, per tant, tot l’esforç que s’hagi de fer per, en infraestructures rellevants, fer un esforç d’acord – tenim visions de país diferents però tots volem un país, i un país necessita infraestructures. Llavors, en el que ens puguem posar d’acord, jo crec que és bo que fem aquest exercici, però tampoc indefinidament. Intentem arribar a un acord i, si no, qui hagi de decidir que decideixi. Ha d’haver-hi un límit temporal.

Intentar, si és possible… home, tothom ha de fer el seu plantejament polític, i l’àmbit d’infraestructures és molt rellevant però, en la mesura que sigui possible, no fer-ne un arma electoral. Vull dir, allò de dir: “mira, la teva administració…”. No fer-ne un arma electoral. Intentar arribar a un acord ampli. Perquè? Perquè tenen un procés de maduració les infraestructures que sobrepassa una legislatura i, per tant, és bo que hi hagi un plantejament que més enllà de les diferents orientacions que puguin tenir els governs, doncs hi hagi un acord de base per a que això pugui tenir una continuïtat.

3. Tercer, excel·lència en la planificació, el disseny i l’execució.

Jo crec que a Catalunya i també a Espanya les infraestructures tenen un nivell alt d’excel·lència. S’ha de mantenir això tècnicament i també mediambientalment. Internalitzant tots els costos que pugui haver-hi i, home, sense llançar la casa per la teulada perquè tampoc ens en sobren els diners, però tampoc anem de pobres.

Vull dir, les infraestructures costen el que costen i hi ha unes exigències creixents. Per tant, fem-ho ben fet, dediquem-li els recursos que se li hagin de dedicar sense les sumptuositats de dir “ara anem a fer el millor no sé què del món”. No. No ens sobren els diners, però mantenir un alt nivell d’exigència tècnica.

4. Quart, bona planificació i cartera de projectes.

Pensar a trenta-quaranta anys vista. Aquí hi ha hagut un dèficit, sota el meu punt de vista, els darrers anys, i tenir cartera de projecte. Projectar en l’àmbit de les infraestructures una certa visió de país. I, per tant, pensar una mica en gran. Això s’ha fet en altres moments, crec que hem perdut certa pistonada en aquest sentit.

5. Cinquè, gradualisme i flexibilitat de l’execució. I realisme.

És a dir, és preferible tenir un ritme constant. És veritat que en l’àmbit més immediatament afectat quan hi ha un procés de recessió econòmica com el que hem viscut a la segona dècada d’aquest segle doncs és l’àmbit de les infraestructures. Això és difícil canviar-ho. Diguem-ne, és lògic endarrerir la construcció d’una autovia o d’un pont que no retallar en sanitat o en educació, però hauríem de fer un esforç per tenir un cert gradualisme, per tenir una certa constància, que això és bo des de tots els punts de vista. Primer pel sector, perquè té un ritme constant i perquè pot dimensionar i no tenir alts i baixos. Per la ciutadania, perquè veu una planificació. Crec que té avantatges des de tots els punts de vista.

6. Sisè i molt rellevant, i difícil. Dinàmiques de col·laboració i cooperació entre administracions. De totes. La Geo-europea, però també del Govern d’Espanya, Govern de la Generalitat i ajuntaments.

A mi no m’agrada la cultura de la queixa. És una temptació. “No és culpa de l’ajuntament, és culpa de la Generalitat”; “no és culpa de la Generalitat, és culpa dels ajuntaments”. Això no soluciona cap problema. I tots, alguna vegada, hem comès alguns errors. Però si no generem una dinàmica de col·laboració, de cooperació entre les administracions, que no vol dir que no senyalem coses que no funcionin, però s’ha de generar una dinàmica de col·laboració.

Hi ha exemples positius en aquest sentit? Sí, l’ATM és un bon exemple. El port és un bon exemple. Ha costat arribar a acords, però s’han arribat a acords de governança compartits que fan corresponsables a totes les administracions – l’ATM és administració local, administració de la Generalitat, administració de l’Estat – a tots corresponsables de la gestió d’una xarxa de transport públic molt rellevant i molt complicada com és la de Barcelona. Per tant, és un bon camí.

Altres exemples que s’estan explorant i que a mi m’agradaria que tinguessin molta més dimensió: les encomanes de gestió. En aquest cas del Govern d’Espanya al Govern de la Generalitat. Hi ha alguns exemples concrets: l’eix pirinenc, la nacional 240, el maresme, amb quantitats importants – sumen aquestes 3 que he dit, doncs deuen sumar gairebé uns 750 milions d’euros – de encomanes de gestió. Vol dir, jo poso els recursos i vostè executa si ens posem d’acord. És una competència meva, jo ho finanço, però vostè que coneix millor el territori, que està més proper, que té més interlocució més fàcil amb els ajuntaments doncs vostè ho fa. Cooperació i col·laboració.

7. I setè, no buscar-ho, però ho dic tal com ho penso, no renunciaria a fites simbòliques i concentrar el desenvolupament d’infraestructures.

Vull dir, els Jocs Olímpics d’Hivern doncs eren una bona ocasió perquè crec que ens va bé per l’autoestima del país tenir una fita d’aquest tipus. També són, han sigut històricament i poden ser un desencadenant d’una acceleració de millora de les infraestructures si es plantegen ben plantejades. Per tant, jo no tinc un plantejament de negar-me a això. Al contrari: no hem de fiar-ho tot aquí, ha d’haver-hi una planificació autònoma d’aquests esdeveniments, però van bé aquest tipus d’esdeveniments si es presenta l’ocasió per generar dinàmiques d’aquest tipus.

Són els 7 criteris que nosaltres tenim al cap a l’hora d’afrontar aquest tema

QUÈ HEM FET FINS ARA DES DE LA NOSTRA POSICIÓ POLÍTICA?

Nosaltres no governem Catalunya, això ho saben vostès. Ens agradaria governar però de moment no ho fem. Què estem fent? La construcció d’una alternativa perquè quan arribi el moment la ciutadania de Catalunya digui: “aquest és el govern que hi ha hagut, aquí hi ha una alternativa, vostès poden triar” i trien. Una alternativa que no ens impedeixi tenir ma estesa al Govern per ajudar en allò que puguem.

Què hem fet en aquesta posició política de no govern a Catalunya, de construcció d’una alternativa amb mà estesa? Doncs tres coses, bàsicament.

1. La primera: fer propostes.

Hem fet un pla d’infraestructures de mobilitat que vam presentar, vam aprovar des del nostre àmbit del govern alternatiu el 13 de gener, va coordinar Jordi Terrades i està a disposició de vostès, és aquest document que tinc aquí. Diguem-ne, toca diferents assumptes. Hem fet propostes molt concretes en altres àmbits, per exemple, en l’àmbit de les infraestructures hidràuliques… hem fet propostes. I hem pensat i hem reflexionat, obrint-nos, a més a més, a altres sectors, probablement alguns dels que ens acompanyes avui aquí a escoltar i estar preparats per, si arriba el moment, saber què hem de fer.

2. La segona cosa que hem fet és intentar influir tant com puguem al Govern d’Espanya. I aquí sí que governem.

La ministra de Transports, que és el ministeri més rellevant en matèria d’infraestructures, és una companya de la meva formació política, la Raquel Sánchez, ha incorporat professionals d’alta vàlua procedents de l’administració autonòmica, que crec que també és un factor de proximitat i de coneixement de la realitat catalana. Empreses tant rellevants com Renfe i Aena tenen al capdavant persones de Catalunya que coneixent també el territori català i tenen una sensibilitat especial amb Catalunya. S’han incorporat amb criteris d’excel·lència professional, no de compartir un mateix enfoc polític. Professionals molt rellevants amb responsabilitats molt importants en el passat de Catalunya, com el senyor Pere Macias que ens acompanya per coordinar el pla de Rodalies. Busquem gent bona amb llocs importants per poder impulsar les infraestructures de Catalunya. I a altres empreses públiques també rellevants des de certs àmbits doncs tenim també persones de Catalunya.

Influir. Tenir gent d’aquí a llocs de decisió del Govern d’Espanya.

3. I la tercera cosa que hem fet doncs és acordar el pressupost de la Generalitat de Catalunya amb el Govern amb el concurs també d’un altre formació política que són els Comuns.

En aquest acord, que va ser un acord rellevant, crec que és un acord positiu. Potser el més important és el simbolisme: un President de la Generalitat amb un Cap de l’Oposició acordant és una foto bastant inèdita i que a mi m’agradaria que fos molt més freqüent tal i com jo entenc que ha de ser la política en aquests moments, doncs és veritat que vam posar l’accent a l’àmbit de les infraestructures.

A mi em sembla una conseqüència positiva que la conversa pública giri en torn a les infraestructures que necessita el país. Vam acordar, en aquest sentit, tres coses rellevants:

1. La primera, que l’aeroport de Barcelona Josep Tarradellas – Barcelona el Prat ha de guanyar en capacitat – és l’expressió que vam acordar i a la que jo m’atinc perquè m’agrada complir i compliré els acords que he signat – i ens vam donar un any de temps per estudiar això. Naturalment ha d’haver-hi aquí un debat tècnic, una mesa tècnica que faci propostes. Jo ja ho he dit abans i ho dic ara: és una de les decisions més importants que hem de prendre. Si pot ser, amb un acord.

1. La segona qüestió rellevant va ser la B-40, el tram entre Terrassa i Sabadell – Castellar del Vallès. Jo defenso que ha de continuar fins enllaçar amb Granollers i la Roca, que és l’altre tram que ja està fet. Aquí hi ha visions diferents, però el que hem acordat és el que hem acordat: aquest tram es farà. Tinc plena confiança amb la paraula i la signatura del president Aragonès i no em ve d’una setmana. Sé que vam signar que estaria resolt el 31 de maç però a vegades les coses es retrassen 15 dies o 3 setmanes. No passa res. Aquí el que és important és que es faci. Per tant, això també vam acordar-ho escoltant molt els ajuntaments. Per això he dit abans que són molt importants els ajuntaments. Aquí hi ha els ajuntaments de Sabadell, de Terrassa, de Castellar, tots tres demanen això. És molt important escoltar el territori i aquesta majoria silenciosa que està a favor de que això es fes.

1. I també en matèria de Rodalies. Nosaltres aquí ens sembla que s’ha de passar a una dinàmica, i crec que ho podem aconseguir, de col·laboració. S’està complint amb uns diners d’execució importants al Pla de Rodalies i el que demanem és que es signi un contracte programa entre el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat perquè pugui haver-hi un flux de recursos que no s’hagi de pactar any a any en el pressupost i que permeti adquirir el material rodant en un marc de seguretat. S’adquirirà igualment, el Govern d’Espanya ja ha pres provisions per poder-ho fer, però que hi hagi un marc de col·laboració de que, en fi, les meses bilaterals oportunes s’engegui aquesta dinàmica.

Són les tres coses que hem acordat en matèria de pressupostos que a mi em semblen positives.

Per tant, tenir plantejaments propis, pla d’infraestructures; influir tant com puguem al Govern d’Espanya i aquí, a Catalunya, avançar amb l’acord pressupostari.

COM ESTEM?

I acabo. Doncs jo crec que no estem tant malament. Jo crec que aquests darrers anys, després d’una segona dècada del segle XXI que té com a factor explicatiu principal la recessió econòmica del 2008 que va afectar molt a l’àmbit de les infraestructures – jo aquí podria posar el dit a la llaga, el PP, no sé què – el factor explicatiu principal és la Gran Recessió econòmica. Ja saben, no soc entusiasta de com es van fer les coses a Catalunya. És igual. Jo crec que això s’ha començat a revertir. Crec que s’està recuperant el temps perdut. No hem d’entrar a la dinàmica de lamentacions, hem d’entrar a la dinàmica de resoldre les qüestions. Crec que tots els àmbits que he mencionat s’estan encarrilant les coses. Comença a haver-hi dinàmiques d’inversió i comença a haver-hi recursos pressupostaris. Comença a haver-hi projectes sobre la taula, comença a haver-hi licitacions, comença a moure’s la roda i, en aquest sentit, jo crec que anem en la direcció correcte.

Què m’agradaria? Que es consolidés aquesta dinàmica de col·laboració entre administracions, que es fugís de dinàmiques de confrontació, que féssim tots un esforç per posar sobre la taula… que hi ha percentatges d’execució baixos? D’acord, però tampoc fer servir això com un arma llancible, fàcil i gratuïta, sinó que siguem seriosos amb aquest tema i saber que les execucions en matèria d’inversions sempre són complicades. Per tant, sempre tenir dinàmiques de col·laboració, tenir dinàmiques de cooperació i que perdem els complexes des dels àmbits de Govern a l’hora d’afrontar les decisions que s’han d’afrontar i de, ho he dit abans, escoltar, dialogar tant com faci falta, però decidir i fer que les coses passin.

Aquest és resumidament el nostre enfoc en aquesta matèria i si a vostès us sembla, em quedo aquí i amb molt de gust estic a la seva disposició.