L’autor i l’estructura de l’obra
«Il Capitale vede Rosso» pren el seu nom de la imatge del brau de bronze de Wall Street, símbol del capitalisme, a punt d’envestir una noieta que se li encara tot desafiant-lo. Aquesta és la imatge de partida del nou assaig de Mario Fromenti. Periodista llombard, nascut el 1947, la formació marxista de Fromenti ha tenyit tota la seva obra i activitat política. Membre del Partito Comunista d’Italia (marxista-leninista), nascut d’una escissió maoista del PCI el 1966, es va integrar el 1970 al Gruppo Gramsci des d’on va participar en els orígens d’Autonomia Operaia de la que més endavant es va allunyar. En el terreny de l’assaig, Fromenti va ser inicialment conegut pel llibre «La fine del valore d’uso» (Feltrinelli-1980) en el que analitzava l’impacte de les noves tecnologies en el món del treball.
Resulta rellevant el perfil de l’autor per entendre els fonaments del seu darrer llibre, un «pamflet», curosament documentat, que al llarg de poc més d’un centenar de pàgines i estructurat en quatre capítols, fa una acurada anàlisi del populisme contemporani, les seves limitacions i contradiccions (exposades en la descripció i l’anàlisi de tres exemples concrets) i el futur possible d’una esquerra debilitada per l’enfrontament amb neoliberalisme/maccarthisme actual (segons definició de l’autor). Fromenti vol recuperar, per a l’ortodòxia marxista, dos conceptes gramscians com són els d’hegemonia i bloc social. Ambdós, al seu criteri, maltractats pels populistes d’esquerres.
L’obra s’estructura en quatre capítols de diferent longitud, després d’una extensa nota introductòria a càrrec del mateix autor:
1) Populisme/poble
2) Classe/bloc social
3) Sobirania/sobiranisme
4) Revolució nacional i democràtica/revolució socialista
4.1) Xina: socialisme o capitalisme d’Estat?
4.2) Bolívia: les raons d’un enfrontament
4.3) Occident: contra la lògica de la revolució per etapes
Els tres primers capítols serveixen a l’autor per assentar la base conceptual sobre la qual desenvolupar les seves reflexions sobre els casos descrits a continuació. El capítol quart, amb una forta càrrega descriptiva, ocupa gairebé la meitat de l’extensió de l’obra.
Quins són els blocs socials que poden impulsar el canvi?
«Guanyar temps» és el que busca el capitalisme, financer i globalitzat, emergit a finals del segle passat. El capitalisme no vol renunciar als resultats de decennis d’una «guerra de les classes altes» orientada a reduir els salaris reals, desestructurar temps i ritmes de treball, reinstaurar la «disciplina» i les jerarquies a la societat i les empreses, a enderrocar l’Estat del benestar i els drets socials conquerits al cost de dures lluites.
Enfront d’aquesta situació que amenaça de desencadenar la ràbia popular, el bon sentit semblaria suggerir el retorn a les polítiques econòmiques neokeynesianes. Les reformes proposades per alguns populismes d’esquerres no són un retorn banal a les polítiques socialdemòcrates del «trentenni daurat» (1946-1976); representen una amenaça mortal per a la forma de capitalisme que s’ha consolidat aquestes darreres dècades.
La necessitat de fer canvis estructurals xoca amb la següent pregunta: Quin és el bloc social capaç de sostenir un projecte per fer-los? L’exemple de l’esquerra radical italiana serveix per il·lustrar les dificultats en configurar aquest necessari bloc social. Aquesta s’ha estructurat, els darrers anys basant-se en dos orígens clarament diferenciats:
1) la galàxia de centres socials i moviments com l’ecologisme i el feminisme, una mena de residus politicoculturals dels moviments socials dels anys 60 i 70.
2) Tot el que queda dels antics partits comunistes (exclosos el PD i LeU -Liberi e Uguali- que ja formen part de l’elit política del règim).
El primer grup està infectat d’una ideologia llibertària i antiestatista i, en les seves expressions més extremes, antipolítica. Des de finals dels anys seixanta, aquestes característiques polítiques s’han reforçat progressivament fins a configurar una esmena, gairebé total, als objectius de les lluites socials per passar a reivindicar els drets individuals i civils. En particular els de les minories racials i els de la comunitat LGTBI.
La construcció de nous blocs socials presenta característiques diferents en el context occidental respecte als contexts asiàtics o llatinoamericans.
Reforma per se o reforma per fer la revolució?
Si el capitalisme fordista es podia permetre el compromís keynesià, entre capital i treball, el capitalisme contemporani no pensa renunciar a les victòries obtingudes durant la contrarevolució neoliberal dels anys 80 i 90.
Els projectes de renacionalització de sectors estratègics i dels serveis públics, com la sanitat i el transport, avançats per Jeremy Corbin, o la proposta de Bernie Sanders de fer l’accés a la sanitat i a l’educació superior estiguin a l’abast de tothom i gratuït, a més de reactivar la separació entre les banques comercials i d’inversió, juntament amb les acusacions a la UE de ser un instrument de domini imperial d’Alemanya sobre les nacions del Sud i de l’Est d’Europa, no són «reformes» que el sistema pugui suportar. Són una amenaça a les seves condicions de supervivència.
Aquestes són les raons per les quals els partits de centredreta i de centreesquerra, units per la seva devoció al liberalisme, ho «veuen tot vermell».
Amb aquesta síntesi de les notes introductòries del mateix autor, es pot intuir el caràcter poc amable de les paraules que dedica Fromenti a la socialdemocràcia. La seva anàlisi de les mancances del populisme d’esquerres encara resulta més brutal. Amb una crítica demolidora dels plantejaments d’Ernesto Laclau.
L’autor s’autodefineix com a «marxista heretge» i considera que la teoria no és un conjunt d’idees, generals i abstractes, vàlides en qualsevol context, sinó que és un pensament que aspira a interpretar la conjuntura històrica concreta amb l’ambició de contribuir a modificar-la. Per aquesta raó contraposa «ser d’esquerres» (sinònim, segons Fromenti, de no voler abolir l’estat actual de les coses) amb «ser comunista» on el comunisme, malgrat tractar-se d’una utopia, conservaria tota la seva potència evocativa i la seva capacitat d’encaminar la voluntat irreductible de superar el capitalisme.
Seguint aquest enfocament, defineix el populisme contemporani com la forma actual de la lluita de classes, en un moment que la contrarevolució neoliberal ha desarticulat la classe treballadora. No busca amb això legitimar el populisme d’avui, sinó diferenciar-lo dels populismes europeus i llatinoamericans dels segles XIX i XX. Tot i això els hi reconeix trets comuns (contraposició «les de dalt/els de baix», el «poble» considerat com una massa unitària i «bona» versus l’oligarquia econòmica, política i cultural «dolenta», la relació directa entre el líder carismàtic i la massa, etc.)
En total desacord amb Ernesto Laclau, sobretot quan aquest intenta apropiar-se de les categories gramscianes (depurant-les de les seves arrels marxistes) com l’hegemonia del proletariat i el bloc social, Carlo Fromenti afirma: «l’èxit del populisme actual seria assolit no per estar fonamentat en la composició del poble en armes, sinó per la «performance» (llegiu l’efectivitat) d’un discurs capaç de significar/integrar el contingut simbòlic de tots els discursos de la cadena d’equivalències».
El llibre entra de ple en el fracàs de l’experiència de l’esquerra populista de Podemos com el resultat de l’obsessiva valoració del rol del líder.
Estem davant d’un llibre de lectura agredolça i escrit amb una prosa pròpia d’altres temps però sempre presidit per una rigorosa anàlisi, convencionalment marxista, escrita per un periodista i assagista de llarg recorregut. El valor de la part analítica no hauria de quedar disminuït per la confosa i errònia conclusió final de l’autor (qui sembla retornat al seu marxisme-leninisme-estalinisme-maoisme original): el mite del socialisme possible el representa, ara com ara, la República Popular de Xina.
C.V.M.
Carlo Fromenti (Zurich, 1947): Periodista i assagista italià. Llicenciat en Ciències Polítiques a la Universitat de Padova. De formació marxista. Ha estat responsable de diverses publicacions setmanals i mensuals italianes (Alfabeta, L’Europeo) i redactor a Il Corriere de la Sera. Autor de més de 20 assajos polítics, els seus dos darrers llibres són el que presentem aquí i Il socialismo è morto. Viva il socialismo! Dalla disfatta della sinistra al momento populista (Meltemi, 2019)