Actualitat

“Gens Clar”. Per Ferran Pedret i Santos.

9 maig 2023

"Gens Clar"

Ferran Pedret, és diputat i secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya, així com primer secretari del PSC de Barcelona i secretari de Millora de l’Autogovern del PSC.

 

Al darrer debat d’orientació política general celebrat al Parlament, entre el brogit, la pols i les runes d’un govern de coalició amb Junts que s’ensorrava amb estrèpit, anunciava Pere Aragonès que impulsaria un Acord de Claredat, seguint l’estela de la decisió de la Cort Suprema del Canadà de 1998, que posteriorment va donar lloc al que es coneix com la Llei de Claredat canadenca. Una llei, per cert, que de cap manera va satisfer les forces independentistes quebequeses, que hi van respondre amb l’aprovació d’una llei de l’assemblea legislativa quebequesa, pocs dies després que entrés en vigor la llei canadenca.

Aragonès va fer l’anunci no ja sense èpica, sinó directament sense esma, quasi a la desesperada. De fet, tan conscients eren a ERC dels escassos suports de la proposta, que el seu grup parlamentari ni tan sols va portar la proposta a votació entre les conclusions del debat en la que es va formular.

Sí que ho van fer els comuns, permetent així que es constatés el fracàs instantani de la iniciativa presidencial. Ni els seus socis d’investidura de la CUP, ni els seus —aleshores encara— socis de govern de Junts, no hi van votar a favor. Ningú més, fora d’ERC i els propis comuns, ho va fer.

Pocs mesos més tard hi insisteix Aragonès, creant una comissió de persones provinents de l’àmbit acadèmic i formulant-los cinc preguntes que hauran de respondre. Això sí, sempre partint de plantejar la decisió sobre la secessió al centre, com si fos l’única resposta possible a la crisi política i institucional de la darrera dècada.

La proposta no està més viva ara que quan ja va néixer morta. Aragonès i ERC volen però, a tota costa, aparentar que disposen d’un full de ruta per apropar-se algun dia els objectius que van intentar assolir durant la nefasta tardor del 2017, i recorre a cada cop menys creïbles exercicis de logomàquia per provar de fer compatible la seva actuació al capdavant del govern amb una adhesió teòrica d’ERC a la idea que l’1 d’octubre de 2017 va produir-se un “mandat democràtic”, que la secessió ja s’hauria produït amb les declaracions dels dies 10 i 27 d’octubre de 2017, i que només caldria “implementar el mandat”. No sembla gens clar que el públic objectiu dels seus exercicis de funambulisme segueixi interessat en l’espectacle.

En el fons, és comprensible la desorientació estratègica del conjunt de l’independentisme, i particularment la d’ERC. Constatada la impossibilitat d’assolir els objectius màxims amb qualsevol de les fórmules tipus “tour de force” que van teoritzar i intentar aplicar, ara costa molt mantenir posicions poc realistes, especialment en el context social, econòmic i polític actual a Catalunya i al conjunt d’Europa.

ERC s’ha emmirallat molt en Escòcia i en Quebec. La situació present de l’independentisme en tots dos casos és significativa. Socialment hi ha suport significatiu encara, però estancat o minvant. Políticament, l’independentisme en tots dos casos no té rutes transitables. En el cas escocès, la insistència de Nicola Sturgeon en un segon referèndum l’ha conduit a una via morta, a la seva renúncia i a una crisi severa del SNP. En el cas quebequès, no només no hi ha hagut més referèndums des de l’aprovació de la llei de claredat, sinó que s’ha produït un notable canvi de majories en la política quebequesa.

Sembla difícil que ERC en prengui nota. Cada cop sembla més aïllada, fins i tot de les altres formacions independentistes. La sortida del govern de Junts li ha permès ocupar tot l’espai institucional i de poder de la Generalitat, que no és poc ni escàs, i això la podria portar a enganyar-se a si mateixa. Una ERC entotsolada, que governa de manera poc conscient de trobar-se en franca minoria, i amb creixents problemes per ocultar una notable incapacitat per gestionar els afers més rellevants per la ciutadania, aspira potser tan sols a estirar la legislatura amb l’esperança que no s’acompleixin els pronòstics modestos que li ofereixen les enquestes. No sembla gens clar que se’n surtin.