Segons els autors, hem entrat en la quarta fase del desenvolupament de l’extrema dreta després del final de la Segona Guerra Mundial, que consisteix en la seva normalització i en la incorporació dels seus punts de vista en el debat polític. En la fase anterior (la tercera) els partits i les posicions d’extrema dreta eren marginals, la immigració era un tema que no apareixia en l’agenda política i els partits d’extrema dreta eren fora dels governs nacionals.
Però això ha canviat radicalment en aquesta nova fase, que ha situat l’extrema dreta com un factor rellevant de la política europea, en especial pel seu poder per condicionar la formació de coalicions de govern, segons indica l’expert italià Giovanni Sartori. De manera directa, alguns partits d’extrema dreta, com el FPÖ austríac, ara es consideren membres acceptables d’una coalició, i indirectament perquè poden condicionar la formació de coalicions no desitjades però necessàries per mantenir-los fora del govern. Per altra banda, també condicionen les polítiques que plantegen altres partits i governs dels quals no formen part.
Això no es deu a l’existència de crisis puntuals que explicarien el creixement dels partits d’extrema dreta, sinó que són conseqüència de canvis estructurals a causa del desenvolupament de societats multiculturals que provoquen una reacció “nativista” i reaccionària en parts significatives de la població. Aquestes actituds alimenten el suport electoral als partits d’extrema dreta i no sembla que puguin disminuir en poc temps.
Els resultats electorals dels darrers anys han demostrat que cap país està immunitzat contra l’extrema dreta i que la normalització dels seus arguments i l’adopció per part dels partits de la dreta clàssica no redueix el suport electoral dels partits extremistes i afavoreix que el marc mental sigui el seu. Al mateix temps, tampoc serveix denunciar el perill que representa l’extrema dreta, si els partits tradicionals no tenen la capacitat de presentar alternatives viables i atractives als temes plantejats. A més, els estudis acadèmics han demostrat que la normalització dels arguments d’extrema dreta no ha servit per moderar els partits d’extrema dreta, sinó per radicalitzar els partits de dreta.
Per tot això, la conclusió dels autors és que els partits tradicionals s’han d’allunyar de l’extrema dreta i establir una agenda política pròpia, sense ignorar temes com la immigració, la criminalitat o la corrupció, però amb mesures que defensin les minories i serveixin per enfortir la democràcia.
F.G.L.
Cas Mudde (Geldrop, 1967) és un politòleg neerlandès especialitzat en l’estudi de l’extrema dreta i el populisme. Llicenciat i doctorat a la Universitat de Leiden l’any 1998 amb una tesi sobre l’extrema dreta, des de 2012 és professor de Relacions Internacionals Stanley Wade Shelton UGAF i professor d’investigació a la Universitat de Georgia (EUA). Entre les obres més recents destaca La ultradreta avui: Espanya en perspectiva comparada (CCCB, 2024).
Gabriela Greilinger és llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat d’Amsterdam i actualment és estudiant de doctorat a la Universitat de Georgia. El seu camp d’estudi és l’extrema dreta a Europa.