L’extrema dreta actual ja no es limita a la simbologia habitual, sinó que vesteix amb corbata i vestits de disseny, es mou amb facilitat per les xarxes socials i es presenta com a defensora de la democràcia davant dels perills del món modern.
La presència política de l’extrema dreta a les democràcies avançades, que creiem immunitzades contra aquest tipus de posicionaments, fa dècades que va sortir del reducte minoritari on va quedar confinada després de la derrota del nazisme i del feixisme a la Segona Guerra Mundial, i del final de les dictadures cíviques-militars a Portugal, Espanya i Grècia. Les democràcies en formació en els països en desenvolupament a Amèrica, Àfrica i Àsia comptaven amb una presència important de partits polítics qualificats d’ultradretans, però a Europa i els Estats Units es tractava habitualment de grups reduïts i nostàlgics. Però de mica en mica van aparèixer grups i partits d’extrema dreta en els països democràtics avançats que ja no reivindicaven una vinculació directa amb els feixismes històrics, sinó que es presentaven i es presenten com moviments polítics moderns i dinàmics, que donen solucions als problemes reals que no afronten els partits tradicionals de dreta i d’esquerra. En una paraula, l’extrema dreta és cool davant de les ideologies tradicionals antiquades i burocratitzades.
El debat sobre la conceptualització de la nova extrema dreta ha estat molt ampli, tant des del punt de vista estrictament acadèmic, com des de l’anàlisi periodística i política, però fins a cert punt ha estat poc clar i ineficaç perquè s’ha trobat amb obstacles importants com el concepte de populisme, la definició del concepte de feixisme i les vinculacions dels moviments actuals amb el feixisme històric. Aquest no és un tema menor ni un debat que interessa únicament als acadèmics, perquè l’extrema dreta ha arribat per quedar-se i cal analitzar-la correctament per tal de combatre les seves manifestacions polítiques, però també mediàtiques i socials, amb les eines més adients.
El llibre de Steven Forti s’inscriu en aquest debat sobre la definició de la nova extrema dreta que ell anomena “2.0”, destacant una de les seves característiques que és la presència i el domini de les xarxes socials i del seu potencial per difondre la seva ideologia. L’autor aborda l’objecte d’estudi des de posicions d’esquerra, que el situen en un espai a cavall entre l’ala esquerra de la socialdemocràcia i la “nova” esquerra que gira al voltant de Podemos i En Comú. Pel seu origen, l’autor també mostra una certa tendència a destacar la situació de l’extrema dreta a Itàlia, tant l’actual com el feixisme històric, i l’aportació dels estudiosos italians.
El llibre està estructurat en quatre capítols llargs, el primer dels quals està dedicat a analitzar i definir què és el populisme i què és el feixisme, per tal que aquests dos conceptes no siguin un problema caracteritzar l’extrema dreta 2.0, perquè tots dos, populisme i feixisme, s’acaben convertit en etiquetes buides de contingut. El populisme acaba sent qualsevol posicionament polític que surt de les propostes de les ideologies tradicionals (socialdemocràcia, democràcia cristiana, conservadorisme, comunisme), mentre que es qualifica de feixista qualsevol manifestació que es considera rebutjable des dels valors d’esquerres.
Per això, al segon capítol es proposa entendre aquestes organitzacions en funció de les seves característiques principals i dels seus continguts programàtics, més enllà de les divergències, de manera que es puguin trobar una sèrie d’elements comuns que permeten dir que es tracta d’una família política internacional. Aquests trets comuns serien el nacionalisme identitari o nativista, la recuperació de la sobirania nacional i una crítica radical al multilateralisme (que a Europa es concreta en l’euroescepticisme), la defensa de valors molt conservadors, en especial dins de l’àmbit de la llei i l’ordre, la caracterització de la immigració com a invasió i l’extensió d’idees racistes disfressades de defensa de l’herència cristiana (i la difusió de la “conspiració de la gran substitució”), la crítica al multiculturalisme i a les societats obertes, i una oposició frontal a l’intel·lectualisme (també podríem dir que al racionalisme), que equiparen al progressisme (i aquí no es trobarien únicament els partits d’esquerra, sinó també els de centredreta i dreta moderada) contra el que plantegen una guerra cultural.
El tercer capítol se centra en una anàlisi més profunda entre les continuïtats i les discontinuïtats entre l’extrema dreta 2.0 i el feixisme històric, per demostrar que no es tracta únicament de les velles idees amb uns vestits nous, sinó que es tracta d’un moviment essencialment nou, sobretot per dos aspectes fonamentals. El primer és la capacitat per l’ús de les noves tecnologies que els ha facilitat la sortida del reducte del neofeixisme i difondre o viralitzar les seves idees, que en alguns casos s’han tornat acceptables, o inclús de “sentit comú” per una part important de la societat. Aquest domini de les xarxes socials, juntament amb la difusió de les fake news i del seu fonament que és la postveritat ha permès que l’extrema dreta estigui avançant pel camí de l’hegemonia política i cultural en el món occidental. El segon element essencial és el que l’autor anomena l’aggiornamento de la ideologia del feixisme, que va començar als anys seixanta del segle passat i que han provocat que actualment l’extrema dreta, que és profundament antidemocràtica, es pugui presentar com a defensora de la democràcia, en una versió que ha rebut l’etiqueta d’iliberal, o que hagi aconseguit barrejar amb èxit electoral les conceptes de classe i nació, que ha donat lloc a un fenomen encara minoritari del nacional-bolxevisme o rojipardismo.
Però l’autor no es queda únicament amb l’anàlisi o la dissecció acadèmica de l’extrema dreta, sinó que tanca el llibre amb un darrer capítol, el quart, que ofereix un petit manual d’instruccions sobre com es pot combatre i que parteix de tres elements essencials: el primer d’ells és que abans de combatre-la, cal estudiar-la i analitzar-la en profunditat, que és al que dedica els tres primers capítols del llibre. El segon és que cal tenir clar que es tracta d’un fenomen global, que cal combatre a nivell global, o com a mínim a nivell europeu i occidental. I el tercer element, és que cal entendre les raons de la seva difusió i del seu èxit per tal de vèncer al “monstre”. Tot això implica que la resposta no pot ser ni unilateral ni unidimensional, sinó polièdrica i que ha d’incorporar tota una sèrie de respostes parcials però coordinades.
Aquesta resposta s’articula en tres nivells. El primer és el de les institucions i partits democràtics que han d’establir cordons sanitaris per evitar la normalització dels discursos i propostes d’extrema dreta, i que han d’evitar que aquests partits penetrin a les institucions (amb una atenció molt especial a les forces de seguretat), ni als governs. El segon element és el paper dels mitjans de comunicació que han d’aplicar un rigor molt més gran de l’actual per contextualitzar els missatges llençats des de l’extrema dreta i sobretot han d’evitar convertir-se en altaveus d’aquesta propaganda. I, en un sentit més ampli, han d’evitar la difusió de notícies falses ni fer-se ressò de les que surten d’aquestes fonts poc o gens fiables. Finalment, un darrer element important per combatre l’extrema dreta és l’enfortiment dels moviments socials que lluiten contra el racisme, la xenofòbia i el feixisme, al mateix temps que es mantenen vives i s’apliquen les polítiques d’esquerres que lluiten contra les desigualtats.
Un apartat final d’aquest capítol està dedicat als joves que, segons l’autor, han de jugar un paper important en la lluita contra l’extrema dreta, i aquí els partits i els moviments democràtics han de treballar per evitar el desencís de la població juvenil i enfortir el sistema democràtic, per tal d’evitar l’abstencionisme electoral juvenil i establir canals per escoltar les seves crítiques al sistema.
Es tracta d’un llibre molt interessant i molt ben documentat sobre l’extrema dreta actual i també sobre les seves manifestacions històriques de l’època d’entreguerres. S’ha de destacar que l’autor no es queda únicament amb l’anàlisi acadèmica, sinó que aporta un manual de combat contra l’extrema dreta, que pot ser discutible, i segurament és parcial i incomplet, però que dona pistes sobre com s’hauria de començar a lluitar contra la infiltració política, social i mediàtica d’aquesta ideologia. Desgraciadament, si mirem el panorama a Espanya i a Catalunya podem veure amb facilitat que algunes de les mesures propostes per l’autor no s’estan aplicant i s’està facilitant la difusió de les seves idees i de la presència de l’extrema dreta a les institucions.
Per completar aquesta visió de l’extrema dreta actual, recomanaria El ocaso de la democracia. La seducción del autoritarismo (Debate, 2020) de la periodista nord-americana Anne Applebaum que des de posicions de centredreta (és a dir, molt allunyades de la socialdemocràcia o del posicionament ideològic de Steven Forti) explica persones que fa vint anys formaven part del seu cercle d’amistats polítiques s’han deixat seduir i ara formen part activa d’aquesta extrema dreta 2.0. Una “intrahistòria” des de la dreta que complementa l’anàlisi des de fora i des de l’esquerra.
Referències:
Per ser un estudi acadèmic, l’aparell de notes a peu de pàgina és bastant limitat i se centra sobretot a donar les referències bibliogràfiques necessàries per al text principal. Al final disposa d’una bibliografia molt àmplia i completa que recull tant les obres dels ideòlegs de la nova extrema dreta, com els estudis que s’han fet sobre ella. Com ja he comentat al principi, amb una certa tendència pels autors italians.
F.G.L.
Steven Forti (Trento, 1981): Llicenciat en història per la Universitat de Bolonya i doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. És investigador de l’Institut d’Història Contemporània de la Universidade Nova de Lisboa i professor associat de la UAB, on també forma part del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) i del Seminario Interuniversitario de Investigadores del Fascismo (SIdIF). La seva línia d’investigació se centra en els feixismes, els nacionalismes i l’extrema dreta durant l’època contemporània. És membre dels consells de redacció de CTXT, Política & Prosa, Il Mulino i Spagna Contemporanea. Té publicada la seva tesi doctoral: El peso de la nación. Nicola Bombacci, Paul Marion y Óscar Pérez Solis en la Europa de entreguerras (2014) i ha participat en El proceso separatista en Cataluña. Análisi de un pasado reciente (2006-2017) (2017) i Patriotas indignados. Sobre la nueva ultraderecha en la Posguerra Fría. Neofascismo, posfacismo y nazbols (2019).
Enllaços
Articles de l’autor a Nueva Sociedad
Articles de l’autor a CTXT