Incorporem als documents del debat sobre l’Energia, aquesta anàlisi de la Nota Quinzenal, signada per Héctor Santcovsky, director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i Xavier Sabaté, regidor de Transició Ecològica a l’Ajuntament de Flix.

 

1 – El context de la realitat energètica.

La vida al nostre planeta ha pogut desenvolupar-se i existir mercès de les reaccions termonuclears que es donen, de forma ininterrompuda i des de fa milions d’anys, al Sol. Amb les úniques excepcions de les energies d’origen geotèrmic i de les derivades de la fissió nuclear dels àtoms d’urani, plutoni i d’altres elements radioactius, la resta de l’energia que avui consumim pren el seu origen en la fusió nuclear d’àtoms d’hidrogen a la superfície solar. En alguns casos, com és el dels combustibles fòssils, aquesta energia es va emmagatzemar, per mor de la fotosíntesi, en els vegetals que poblaven la Terra fa milions d’anys (els més antics) quan varen esdevenir carbó i petroli.

La irregular distribució dels jaciments d’aquestes recursos energètics fòssils sobre la superfície terrestre sumada a les enormes diferències en el consum d’energia per càpita (sumant el consum individual -tant a les llars com el derivat del nostre tipus de vida- amb els consums de la indústria i dels serveis col·lectius) a les diferents regions del món fan que en aquests moments a la UE ens trobem en una situació de dèficit energètic en la que depenem essencialment, per abastir-nos, de Rússia i dels països del Golf Pèrsic. També grans consumidors deficitaris d’energia, com la Xina i la Índia, es troben en situació de dependència energètica de tercers països.

És en aquest context geoenergètic i geopolític que els compromisos assolits pel conjunt de països participants a la conferència COP-26 (Glasgow-2021) varen adquirir una especial importància pel ferm i rigorós pas de la UE (un dels principals consumidors d’energia) per descarbonitzar intensament la nostra activitat en l’horitzó de l’any 2030. El pes d’aquest posicionament en l’actual guerra energètica, no només per derivació de la invasió russa d’Ucraïna, sinó també per l’alineament dels principals països exportadors (l’anomenada OPEP+) amb els interessos de Rússia per mantenir molt alts els preus dels combustibles fòssils, segurament ens l’hauran d’explicar els historiadors a la llum del que va significar pels mercats mundials d’exportació d’energia començar a veure com se’ls posava un terme curt a les seves expectatives de negoci. Entretant, com descrivia amb encert Martin Sandbu en el reportatge sobre la crisi de l’energia i la massiva transferència internacional de riquesa, publicat al Financial Times l’1 de setembre de 2022, els majors beneficiaris dels altíssims preus de l’energia durant el passat any han estat Noruega, Xina, Indonèsia, Canadà i Austràlia.

Els principals camins amb que compta la UE per disminuir la nostra dependència energètica son tres, que a més caldrà combinar i fer evolucionar durant els propers anys:

• Esdevenir més eficients en totes les escales del consum d’energia (habitatges amb menor petja energètica, menor generació de residus i millora del seu reciclatge, més transport col·lectiu, canvis cap a processos industrials amb menor impacte ambiental i menor consum energètic, etc.).
• Augmentar notablement les instal·lacions de producció d’energies renovables (fotovoltaiques, eòliques, geotèrmiques, de biomassa, etc.) i les capacitats d’emmagatzematge i distribució de l’energia (piles d’hidrogen, hidrolineres, xarxa d’hidroductes, emmagatzemament gravitatori, etc.). A més de potenciar les instal·lacions d’autoconsum amb, entre d’altres mesures, l’augment del radi d’interconnexió de les mateixes.
• Augmentar notablement les inversions en la recerca i desenvolupament de noves fons d’energia. Dins d’aquest darrer camí les recerques en marxa, des de fa més de set dècades, per trobar fórmules que permetin obtenir energia segura, barata i pràcticament inesgotable a partir de les reaccions termonuclears de fusió (reproduint de forma confinada i controlada les que es donen de forma natural a la superfície del Sol) es troben a punt de canviar d’etapa per entrar, a partir del projecte ITER hores d’ara construint-se a la població francesa de Cadarache, en la seva experimentació funcional a gran escala a finals del 2025.

Aquest esforços s’hauran d’acompanyar amb l’esforç per aprovisionar convenientment a la UE de les matèries primeres necessàries (liti, terres rares, fòsfor, etc.) per dur a terme els canvis energètics, tecnològics i socials necessaris.

 

2 – La dimensió del problema

No es tracta, doncs només de canviar la forma de generar energia elèctrica; és molt més que tot això. A més de canviar els combustibles fòssils i l’urani que utilitzem per generar electricitat, hem de canviar també tots els combustibles que utilitzem per la mobilitat i per l’activitat econòmica que en bona mesura també són fòssils

Avui a Catalunya importem el 90% de l’energia que consumim. Les dimensions de les necessitats són enormes. En el nostre cas estem parlant d’uns 200.000 milions d’euros, segons el darrer informe del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya per assolir una Catalunya 100% renovable com diu la llei de canvi climàtic aprovada per una amplíssima majoria al Parlament de Catalunya el 2017. 

El pla català  PROENCAT 2050, preveu passar de l’actual 24% d’usos elèctrics fins al 80%. És a dir, necessitem generar molta més electricitat perquè és molt més eficient i així disminuirem la quantitat d’energia que ara consumim, a la vegada que al fer-lo amb fonts renovables deixarem d’emetre gasos d’efecte hivernacle entre els quals els més preocupants són el CO2 què és el que més contribueix a l’escalfament del planeta però encara més els òxids de nitrogen i les partícules què són els que més efecte en directe afecten la nostra salut i al conjunt de la biodiversitat.

Un altre indicador clau és el de les morts prematures cada any per causa de la contaminació atmosfèrica: 8 milions a tot el món i prop de 4.000 a l’àrea metropolitana de Barcelona. A banda, milions de persones pateixen malalties respiratòries algunes d’elles cròniques de per vida.

Per tant, hem de disminuir la quantitat d’energia que consumim i ser més eficients en el consum energètic. Però el gran repte és la producció d’energia renovable. Catalunya té un gran dèficit en aquesta matèria; anem  a la cua  i cal un gran esforç. El nou model basat en renovables significa ocupar territori. En el cas de Catalunya el PROENCAT2050 fixa un 2,5%; és a dir unes 70.000 hectàrees. El govern socialdemòcrata alemany -amb menys potencial renovable que nosaltres- ha fixat un 3% del seu territori –un milió d’hectàrees- . Això ja canvia tendències de localització d’activitats econòmiques que es comencen a situar on és i serà més barata l’energia, que és allà on es produeix i no cal transportar-la.

La transició energètica també necessita d’un aprofitament exhaustiu dels residus de tot tipus i molt especialment dels residus orgànics tant els que generem a les llars com els de la indústria agroalimentària, els de les granges o els provinents de la biomassa. Això, transformat en biometà pot suposar fins a un 50% dels consums actuals del gas que necessitarem per aquells usos sobretot industrials que requereixen altes temperatures i de mobilitat pesada, marítima i aèria.

Finalment, per quan no disposem d’energia renovable, necessitarem emmagatzemar energia en grans quantitats, amb l’anomenada gravitatòria -aigua (com la central reversible de Capdella, al Pallars) i minerals- , bateries i gasos renovables. Per guardar energia i per substituir fòssils i urani, ocuparà un lloc molt important l’hidrogen verd anomenat així perquè s’usa energia renovable i aigua per obtenir-lo i per tant, no allibera emissions nocives ni deixa residus. En contraposició, l’hidrogen gris provinent del gas fòssil, allibera  grans quantitats de CO2 quan es produeix. El recent acord entre els presidents de Portugal, Espanya i França de construcció d’un hidroducte (amb el posterior acord que servirà també per connectar el centre d’Europa i Alemanya) entre Barcelona i Marsella atorga a Catalunya un paper molt important que podrem aprofitar molt millor si generem energia renovable suficient però de moment estem molt lluny.

 

3 – Un model d’esquerres

Fins aquí les diferents opcions polítiques hi estan més o menys d’acord. La dreta ha estat refractària a iniciar la transició energètica perquè ha estat dependent de les grans corporacions energètiques que han volgut esprémer fins al final el vell model centralitzat en poques mans i amortitzar les inversions que tenien en combustibles contaminants i perillosos fins a l’últim moment. Ara ja veuen que és imprescindible un canvi cap a energia renovable. Però en la construcció i en la gestió del nou model les diferències s’accentuen.

Perquè des de l’esquerra ens preocupa que ningú no quedi enrere i que la disponibilitat econòmica no sigui un fre per accedir a l’energia en condicions d’igualtat. El darrer anys ha crescut exponencialment l’índex de pobresa energètica a Catalunya. Però l’energia és un dret sense el qual no hi ha possibilitat de tenir una vida digna i és injust que en funció del poder adquisitiu uns tinguin més accés a l’energia que altres. Dit això sense oblidar que, de forma progressiva, està creixent el consum d’energia per a activitats que fins no fa gaire els ecosistemes planetaris tenien capacitat per resoldre de forma natural: la depuració de les aigües amb contaminació orgànica i química (també la creixent necessitat de dessaladores per suplir les creixents sequeres), l’energia necessària per a l’agricultura sota plàstic i, cada cop més, l’energia usada per depurar l’aire que respirem.

Si fins ara parlar d’equitat en la distribució de la riquesa feia referència a la igualtat en l’accés als bens de consum, a l’habitatge, als serveis públics, etc., des de fa uns quants anys aquests idea d’equitat s’ha de fer extensiva a garantir unes condicions bàsiques per a la vida a tothom i arreu del planeta.

Per l’economia i per la mateixa vida de les persones, l’energia ha de ser una prioritat com element d’equitat, d’igualtat d’oportunitats i de qualitat de vida i en el nou model de transició energètica, basat en renovables, es conjuga la millora de l’entorn per reducció de la contaminació, la dinamització de l’economia fent-la més justa, igualitària i pròspera i una nova forma d’entendre l’economia vinculada al consum energètic molt basat en les comunitats, en l’autogeneració, en la producció distribuïda i en el treball pel bé comú.

El recursos naturals com l’aigua, el vent, el sol o el subsol d’on volem i podem obtenir l’energia renovable i no contaminants són de tothom i és difícil entendre com des de posicions polítiques de la dreta es pensi més en el negoci que en el bé bàsic que, des d’un punt de vista d’esquerres, és per sobre de tot un dret.

Hem de comptar amb el sector privat que aporta capital, cultura empresarial i know how útil pel progrés col·lectiu però millor en règim de col·laboració i concertació entre el món empresarial, l’administració, la societat civil i la pròpia ciutadania. Per això hem de treballar en fórmules de col·laboració i de control com està fent el govern socialista d’Espanya i tots els governs progressistes d’arreu.

Per últim, hem de canviar de model de producció i de consum per reduir les necessitats energètiques. Això vol dir canvi d’hàbits i una veritable revolució cultural de la qual els socialistes hem d’exercir lideratge des de tots els nivells de govern, i per això ser actius sobre tot en el governs locals i autonòmics.