Equator sorgeix com a revista d’actualitat política, cultural i artística, amb un enorme component de crítica social als majors poders de l’actualitat, tant en l’àmbit econòmic, com polític i tecnològic. No es tracta simplement d’un mitjà que informi, sinó d’un projecte editorial que pren partit des del primer moment, assumint que tota narració del món és, inevitablement, una presa de posició. En aquest sentit, Equator no amaga la seva voluntat de confrontació amb els discursos dominants, sinó que fa d’aquesta confrontació el seu eix vertebrador.

Els autors i editores de la revista creen un espai de comentari social que qüestiona obertament els mitjans hegemònics, als quals consideren incapaços de narrar el món de forma crítica, plural, inclusiva i amb els matisos necessaris per entendre una realitat global profundament transformada. Aquesta incapacitat no és presentada com un simple error professional o una manca puntual de rigor, sinó com el resultat d’un sistema mediàtic profundament imbricat amb interessos econòmics, polítics i geoestratègics que condicionen allò que es pot dir, com es pot dir i, sobretot, què no es pot dir.

Es pren com a punt d’inflexió la decadència moral i intel·lectual que es va fer especialment visible arran del genocidi de Gaza, un moment històric en què els grans mitjans anglòfons van demostrar una incapacitat gairebé absoluta per posicionar-se de manera clara i ferma contra una barbàrie retransmesa en directe. La cobertura mediàtica va optar majoritàriament per l’equidistància, la deshumanització de les víctimes i l’ús d’un llenguatge asèptic que diluïa la responsabilitat política i militar dels fets. Aquesta renúncia a l’ètica periodística és definida per Equator com una expressió de “nihilisme”: un buidatge intel·lectual del contingut crític que, inherentment, hauria de tenir el periodisme com a contrapoder davant governs, estats i grans corporacions.

Aquest nihilisme no és neutre. És una forma activa de violència simbòlica que construeix consensos, legitima silencis i normalitza l’horror. Quan els mitjans deixen de nomenar les coses pel seu nom, quan substitueixen paraules com “ocupació”, “colonialisme” o “genocidi” per eufemismes buits, no estan informant: estan participant en la producció d’un relat que beneficia els poderosos i invisibilitza els oprimits. Equator neix, precisament, com una resposta a aquest buit, com un intent de recuperar el sentit del llenguatge i de la crítica en un ecosistema mediàtic cada vegada més anestesiat.

La revista crea així un espai cosmopolita que permet l’expressió de veus minoritzades o directament excloses d’altres mitjans. No es tracta únicament de donar veu a subjectes geogràficament perifèrics, sinó de legitimar narratives incòmodes que escapen deliberadament de les línies editorials clàssiques. En un procés de concentració mediàtica creixent, on els grans mitjans de comunicació estan en mans de les mateixes elits que acumulen poder econòmic i exerceixen una influència política directa, esdevé fonamental l’existència de mitjans independents que ofereixin contextos diversos i històries que escapen de l’ull del big media.

Aquest monopoli informatiu no només limita la pluralitat de veus, sinó que construeix una determinada manera d’entendre el món, reduint la complexitat a esquemes binaris i moralitzants. Equator s’oposa a aquesta simplificació constant, apostant per textos llargs, densos, sovint incòmodes, que exigeixen una lectura pausada i una implicació activa per part del lector. En aquest sentit, la revista no busca l’impacte immediat ni la viralitat, sinó la construcció d’un espai de pensament crític sostingut en el temps.

No hi ha dos articles iguals. Des d’una genealogia dels noms més famosos de la Llista Epstein, on s’exposa la contradicció flagrant entre el moralisme neoconservador dels líders de la política nord-americana i la depravació moral i sexual associada als fets ocorreguts a l’illa de Little Saint James, fins a anàlisis curoses sobre com la massacre a Gaza ha sacsejat els fonaments del món de l’art contemporani. Aquesta heterogeneïtat no és caòtica, sinó que respon a una coherència interna basada en la voluntat de qüestionar els centres de poder simbòlic i material des de múltiples angles.

Ens podríem limitar a fer una revisió generalista dels articles, inventariant de forma gairebé cínica el que diuen, però això seria caure en la mateixa lògica superficial que Equator critica. El que resulta més interessant és dotar de contingut l’anàlisi, realitzar una autèntica “crítica de la crítica” i preguntar-nos què significa aquesta revista simbòlicament en el context actual. Què diu de nosaltres, com a societat, que projectes com aquest siguin necessaris? Què revela el seu sorgiment sobre l’estat del periodisme, del pensament crític i de l’esfera pública?

Tots i totes som conscients dels mals del món, ho hem estat sempre. D’una manera o altra, els successos més violents han acabat arribant a mans i ulls d’algun periodista, obrint-se camí fins a les redaccions occidentals i permetent que aquells que vivim en bombolles de benestar coneguéssim realitats que, probablement, mai arribarem a comprendre del tot. Però la diferència fonamental avui dia és que aquest flux d’informació ja no és espontani ni inevitable: està filtrat, condicionat i, en molts casos, deliberadament bloquejat.

Què passa quan hi ha actors que treballen activament perquè determinades veus i vivències no arribin al públic occidental? És aquí on emergeix el que podríem anomenar feixisme mediàtic. No es tracta d’un feixisme clàssic basat en el control directe de l’estat o en una repressió explícita, sinó d’una forma més subtil i eficient de dominació simbòlica. Aquest feixisme opera mitjançant una doble divisió diàdica: d’una banda, el ja conegut “ells i nosaltres”, on un grup és investit d’autoritat moral i l’altre és deshumanitzat; de l’altra, una separació entre mitjans “vàlids” i mitjans “esbiaixats”.

Els primers es presenten com a portadors de veritats objectives i indiscutibles; els segons són etiquetats com a perillosos, radicals o manipuladors, i per tant han de ser silenciats, desacreditats o expulsats de l’espai públic. Aquest mecanisme no només limita la pluralitat informativa, sinó que construeix un marc mental on qualsevol dissidència és percebuda com una amenaça a l’ordre social. El resultat és una ciutadania progressivament desarmada intel·lectualment, incapaç de distingir entre crítica fonamentada i propaganda.

Actualment hi ha forces que necessiten crear Sòcrates allà on miren: figures o projectes que es converteixen en caps de turc sobre els quals es projecten les frustracions d’un món canviant. Mitjans independents, pensadors crítics o revistes com Equator són acusats de pertorbar la tranquil·litat de la ciutadania, d’introduir idees suposadament nocives per a la convivència. Aquesta crisi del coneixement no és accidental, sinó fomentada precisament per aquells que controlen els antics pilars del pensament crític institucionalitzat.

Projectes com Equator pretenen nedar contra corrent, oferint narratives dissidents que van més enllà del que la premsa ordinària pot o vol explicar. En un context marcat per l’individualisme creixent, l’augment del cost de la vida i la precarització generalitzada, sovint resulta difícil mantenir-se informat sobre realitats llunyanes. La immediatesa i la saturació informativa generen fatiga, desafecció i, finalment, indiferència. Equator proposa just el contrari: aturar-se, llegir, pensar.

La revista ofereix l’oportunitat de dedicar temps a cultivar un pensament crític sincrètic, que combina l’anàlisi política clàssica amb el comentari cultural i artístic. És una manera diferent d’informar-se, menys centrada en el fet puntual i més atenta a les estructures narratives que donen sentit als esdeveniments. Aquesta aproximació recorda els butlletins polítics i assagístics de finals del segle XIX, on el periodisme no aspirava a ser neutral, sinó honestament posicionat.

Aquest sincretisme periodístic té sempre com a teló de fons una pregunta fonamental: “què puc fer jo davant d’això?”. Equator no ofereix respostes tancades ni solucions immediates, però sí que activa una inquietud política que incomoda i interpel·la. En aquest sentit, la revista no és només un mitjà de comunicació, sinó un fet polític en si mateix: un espai de resistència simbòlica en un ecosistema mediàtic cada vegada més empobrit.

En última instància, Equator representa la necessitat urgent de recuperar el periodisme com a eina de pensament, com a lloc de conflicte i no de consens forçat. La seva existència posa en evidència que el problema no és la manca d’informació, sinó la manca de sentit, de context i de valentia. En un món on el silenci és cada cop més rendible, projectes com aquest recorden que explicar bé el món continua sent un acte profundament radical.

En definitiva i com crec que es pot intuir en aquesta revisió, recomano Equator. Recomano una revista que va més enllà del que molts cops estem acostumats i acostumades per part de mitjans majoritaris. Qualsevol fet social és inherentment polític, el fet de publicar sobre fets i esdeveniments tan diversos no només dota de caràcter polític la crítica cultural o artística de la revista, sinó a la revista en si com a un espai polític i eminentment reivindicatiu envers moltes injustícies existents avui en dia. És simptomàtic que hi hagi d’haver mitjans com aquest, però també és prova que qualsevol pot aportar d’una manera o una altra a continuar cultivant una ment desperta i un periodisme crític amb la crítica. La revista Equator és un acte polític en si mateix, decidir llegir-la, també.

F.A.P.

Fitxa tècnica

Format: electrònic

Pàgina web: https://www.equator.org

Idioma: anglès

Periodicitat: publica articles contínuament

Xarxes socials:    X, Instagram, LinkedIn

Tipus de contingut: articles de política, cultura i art

Cost: És una publicación de caràcter gratuït, sostinguda pels lectors a través de donacions.