. Què creu que defineix substantivament el socialisme democràtic? Quins creu que són els seus valors i propostes essencials?

La paraula “socialisme” no ha estat mai unívoca, ni crec que ho arribi a ser en el futur. Amb tot, prefereixo utilitzar-la sense adjectius. El de “democràtic” el dono per pressuposat: un moviment, una ideologia, un règim polític o un sistema social, si no són democràtics, seran una altra cosa, però no socialisme. Parlar de socialisme democràtic és, en aquest sentit, una redundància.

Si hagués de posar adjectius a un socialisme del segle XXI, coincidiria amb els que usa Thomas Piketty en el seu últim llibre (“Vivement le socialisme!”), quan proposa un “socialisme, participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, i feminista”.

Pel que fa a definir el socialisme, es tracta d’una vella qüestió, sempre recurrent. Bernstein ja deia, el 1899, que “si demanem a un grup de persones, de la classe o del partit que siguin, una definició del socialisme en una fórmula concisa, la majoria es trobaria en un compromís”. I afegia:  “Qui no vulgui caure en una frase feta haurà d’aclarir-se a ell mateix si l’objecte a definir és un estat de coses o un moviment, una teoria o un objectiu”.

Jo defineixo el socialisme com a “moviment real”. Que el MAS (“Movimiento al Socialismo”) hagi tornat a guanyar les eleccions a Bolívia, amb un 54.42 % dels vots, convida a pensar en el socialisme més com a moviment que com a doctrina.

Des d’aquesta perspectiva, el socialisme és un moviment que recorre la història humana, en els seus diversos contextos i èpoques, aplegant els impulsos, les forces i els plantejaments individuals i col·lectius, diversos i pluriformes, que apunten als objectius de la llibertat i de la igualtat, de l’emancipació humana.

Es pot parlar, així, del socialisme com d’”un moviment que succeeix”. No trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que mentre en el món hi hagi desigualtat, violència, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic”, una força o funció històrica), de caràcter col·lectiu, persistent i recurrent, que s’oposa a l’estat de coses existent, i cerca una societat millor, amb més igualtat i  llibertat, més solidària i fraternal. En aquest sentit, el socialisme no hauria de ser reductible ni tant sols a la seva història “explícita”, la que el lliga al moviment obrer sorgit de la Revolució Industrial. Com a força o funció històrica de fons, ve d’abans i va més enllà: està lligat a les condicions col·lectives de totes les èpoques.

Aquest  “moviment real”  ha tingut avenços i retrocessos, encerts i errors. No l’idealitzem: en  nom seu s’han generat les societats més lliures i igualitàries de la història humana, però també s’han perpetrat immenses tragèdies, i tremendes deformacions. D’aquestes, els socialistes n’han de ser els crítics més radicals, conscients que la força històrica d’aquest “moviment real” és material inflamable que sempre cal manejar amb cura.

. Com entén la relació entre marxisme i socialisme? Quina lectura fa de la història del socialisme?

Hi ha molts elements que es mantenen vius i fecunds en l’obra de Marx,  però avui no és possible donar per vàlides ni les explicacions totalitzants ni les concepcions teleològiques de la Història (ni, menys encara, la pretesa existència d’unes lleis inexorables vers el progrés, que alguns dels seus seguidors van atribuir-li).

La raó de ser del  socialisme és que el futur sigui millor que el present, però això no pressuposa que s’hagi de tenir la certesa de quin serà l’avenir inel·luctable de les nostres societats.  Ni “optimisme històric” doncs, perquè no hi ha cap certesa d’un “happy end” històric, ni tampoc “pessimisme històric”, perquè no podem acceptar la passivitat resignada o cínica davant d’un present injust i violent i del fatalisme de la seva inexorable perpetuació.       

Pel que fa a la història del socialisme, em sembla que hi ha un altre aspecte important a tenir en compte. Des dels seus orígens, els moviments explícitament socialistes,  sorgits de la revolta del moviment obrer, van tenir un component igualitari  i llibertari (“Ni dieu, ni maitre, ni tribun…” diu la lletra de La Internacional), però també, contradictòriament, una tendència a entregar-se als lideratges forts, a la falsa seguretat del dogmatisme sectari (amb els seus corresponents mecanismes d’exclusió i escissió), així com a una fe cega en “l’Estat aclaparador d’Hegel i Marx” (per dir-ho amb paraules d’Edmon Vallès, un dels fundadors del MSC).

Després de les experiències del segle XX, aquesta dicotomia es pot i s’ha de superar, reafirmant la importància essencial de la democràcia, del dret, del pluralisme, de la distribució i equilibri dels poders, dels “checks  and balances”, etc.

De fet, les velles caracteritzacions i disputes entre socialistes, socialdemòcrates, comunistes i anarquistes, pròpies de l’època del capitalisme industrial, del colonialisme, de l’experiència soviètica del segle XX, etc., ja han estat modificades dràsticament. Ara hi ha nous problemes, nous debats i noves elaboracions,  sobretot provinents del feminisme i de l’ecologia política, sense les  quals no són concebibles nous avenços dels moviments al socialisme.

. Quina pensa que ha estat i quina hauria de ser la vinculació entre pensament i praxi política en el socialisme?

No es tracta d’una cosa d’”a més a més”, com un afegitó “de prestigi” a la política “realista”, professionalitzada.  Necessitem una pràctica política que no estigui subordinada a la professionalització (amb la seva lògica eventualment autònoma,  “descreguda”) o als rampells demagògics dels qui exploten les pors, els odis o les emocions identitàries i  nacionalistes. Això no és possible si no es conrea una cultura política activa, motivada i motivadora,

Proposar racionalitat i respecte davant dels fonamentalistes i els nacionalpopulistes -cosa necessària i compartible-  sols pot ser eficaç si es té en compte que  la invocació a la raó es desqualifica quan s’usa instrumentalment. El recurs “a la raó” ha servit tant, en tantes ocasions, per tal de justificar coses impopulars i irracionals (de les polítiques econòmiques austericides, passant per la depredació de l’ambient, fins arribar a les guerres preventives), que ha esdevingut eminentment suspecte. D’altra banda,  en la consciència contemporània té molta força la necessitat de donar espai als sentiments i emocions com a composants essencials del psiquisme humà (allò que Jung anomenava “el costat mític de l’home”). Aquests dos comentaris no porten, evidentment, a acceptar l’irracionalisme: porten a la reivindicació d’una política no simplement racional, sinó de sentit i de sentiment.

Cal combatre els fonamentalismes religiosos i nacionalpopulistes, però a la vegada cal denunciar el buit espiritual de les nostres societats, centrades en la competitivitat, l’individualisme i el consumisme immediat. Per dir-ho com Adam Smith, que denunciava el perill que assetjava a les societats on primaven en exclusiva els interessos econòmics: “Les intel·ligències s’encongeixen, l’elevació dels esperits esdevé impossible”. La conclusió que en treia Adam Smith la podem compartir: “És importantíssim reflexionar sobre els mitjans de posar remei a aquests defectes”.

Em sembla que la pandèmia actual és una gran ocasió per a tirar endavant aquest gènere de reflexions, perquè obre, de manera dramàtica i esperançadora,  la possibilitat de nous horitzons, d’un futur millor.

. Quins són, segons el seu criteri, els reptes del nostre món actual en els que el pensament socialista necessita centrar els seus esforços de reflexió i/o actualitzar els seus postulats (desigualtats, medi ambient, migracions, digitalització, ciència, globalització, representació social i política, d’altres)?

Em semblava haver-les vist de tots colors, però no. A la situación actual, no hi estava  avesat. Li ha passat a tothom, em sembla. Sona grandiloqüent, però tinc la sensació que s’ha acabat una època i n’ha començat una altra.

De tots els esdeveniments paroxístics de la història humana (guerres, revolucions, epidèmies, cataclismes, etc.) el de la pandèmia actual  és el primer literalment, absolutament, global. És una disrupció enorme, la interrupció més súbita i general de les activitats humanes de la història. Portarà, a més, a una crisi econòmica i social inèdita.

La pandèmia ha projectat una llum potent sobre les contradiccions i vulnerabilitats del món de la globalització i de la urbanització desregulades i sense límits; sobre la desigualtat de les societats; sobre els efectes desastrosos de la depredació de la naturalesa; sobre el paper vital dels serveis públics; sobre la importància de la ciència. És una oportunitat excepcional per als plantejaments socialistes.

Preveure quant de “nou” i quant de “normal” hi haurà en la situació post pandèmia no és possible. L’únic segur és que estem entrant en una nova època, plena de problemes i també de grans possibilitats de canvi. Tornar a la “normalitat” d’abans seria un error monumental, perquè és aquella “normalitat” la que ens ha dut a la situació actual. 

 Considera la forma partit com l’entorn adequat per mantenir, desenvolupar i difondre el pensament socialista? És possible o necessari el pensament de partit? I la figura de l’intel·lectual orgànic?

 La forma partit és insubstituïble. L’acció política democràtica necessita inel·ludiblement els partits. La il·lusió d’una democràcia directa i igualitària de la mà de les xarxes socials ha durat com un caramel a la porta d’una escola. Tots  els estudis seriosos han desmentit el mite que les xarxes socials digitals suposaven una discussió pública més democràtica i una redistribució molt més equitativa de la influència sobre les opinions públiques. Tothom, naturalment, pot expressar les seves opinions i preferències a les xarxes, però si no ets una celebrity, un popular de la televisió o no tens un fort suport logístic, polític o econòmic, al darrere, la teva veu és insignificant. Els bots i els professionals generen “bèsties” (és així, “La Bestia”,  com es denomina a Itàlia el dispositiu al servei de Matteo Salvini).

A més, els usuaris, tendeixen a agrupar-se i a interactuar en funció de les seves afinitats ideològiques, dins de caixes de resonància endogàmiques i tancades. En aquestes condicions, el primitivisme i la polarització polítiques  s’exacerben. Tot això ha estat empíricament verificat, d’una manera abundosa.

Naturalment, els partits socialistes s’han d’adaptar -o millor, s’han d’anticipar- als canvis tecnològics accelerats. Sovint tenen encara la inèrcia d’una lògica organitzativa del segle XX (o del XIX).

Si no es digitalitzen, federalitzen i sectorialitzen, ho tenen pelut. Aquestes tres transformacions són urgents i vitals.

Pel que fa al paper dels intel·lectuals, cal estar a favor del seu compromís polític; però, encara més, a favor del seu compromís amb la veritat. Tenia raó el Julien Benda de “La trahison des clercs” (1929) quan alertava contra els intel·lectuals que “organitzen els odis” i “defensen els líders, per deshonestos que siguin els seus plantejaments, per gran que sigui la seva corrupció, per desastrós que sigui el seu impacte sobre la gent i les institucions”, a canvi de diners, recompenses i avenços en les seves carreres (no cal assenyalar amb el dit).

Un partit obert i sectoritzat, amb fronts potents i actius (treball, medi ambient, sanitat, educació, cultura), ultra equilibrat en l’organització territorial (necessària però insuficient en el món actual) permet dialogar de manera fecunda amb els “intel·lectuals orgànics” i els experts d’aquests àmbits bàsics de la nostra vida col·lectiva.

És una interrelació que no pot ser instrumental. Em remeto a allò que va recomanar Robert Musil el 1935, a París, en el Congrés per la defensa de la cultura contra el feixisme: “llibertat, franquesa, coratge, incorruptibilitat, sentit de la responsabilitat, esperit crític, amor de la veritat”. Sols amb això, que  garanteix l’ “autodefensa de la cultura” contra la tendència dels poders polítics, econòmics i mediàtics a posar-la al seu servei, es pot produir una relació fecunda.  Sols així es pot generar “intel·ligència col·lectiva”,  produir i difondre coneixements i cultura política,  agregar voluntats, fer possible els canvis reals.

Brussel·les, 22 d’octubre de 2020.

Raimon Obiols, (Barcelona-1940). Polític socialista català. Llicenciat en Geologia. Militant del MSC, va ser represaliat per la seva participació a la Caputxinada i no va poder tornar a la docència fins al 1974. Impulsor de Convergència Socialista de Catalunya i del PSC-Congrés. Fundador del PSC al 1978. Diputat al Congrés durant tres legislatures i al Parlament de Catalunya durant quatre legislatures. Europarlamentari entre 1999 i 2014 (tres legislatures). Dirigent del PSC, Primer Secretari (1983-1996) i President (1996-2000).