Per Carles Martí i Jufresa

Amb una mirada aguda i reposada, Raimon Obiols avalua les adversitats i incerteses del nostre temps i ens proposa, per no deixar-nos aclaparar ni quedar-nos decebuts, reprendre el fil de la política realment transformadora.

El temps esquerp és el nostre temps, el temps recent i encara actual de pandèmia, de procés independentista, de nacionalpopulismes i espectres del feixisme, de fets alternatius i de capitalisme desnortat. Un temps difícil d’empassar, procliu a la desorientació, a la divisió i a l’enfrontament, a la desil·lusió i a la decepció. Però també un temps en què la magnitud de les seves adversitats i incerteses ens ha fet conscients de la seva importància i ens ha forçat a repensar-lo, a reflexionar-hi, aixecant el cap del present i posant-lo en perspectiva.

I això és el que fa Raimon Obiols en aquest seu darrer llibre (acabat d’escriure just abans de la guerra d’Ucraïna). Sense ampul·lositats teòriques , però amb el pòsit d’una gran erudició i d’una llarga experiència vital, la seva mirada aguda i alhora reposada sobre el nostre temps ens n’ofereix una anàlisi acurada, però sobretot, com apunta el subtítol del llibre “12 apunts contra la decepció política”, una resposta, un camí per buscar-ne la sortida: el camí de la política, el de la política realment transformadora en la que hi cap tothom.

Dotze apunts que més que com a esbossos s’han de veure com a quadres pintats “a mitja llum i a mitja distància” (en la millor tradició pictòrica que el propi autor reivindica en la introducció seguint les ensenyances del seu pare artista). Dotze quadres que sense dubte es poden llegir per separat i intercanviant-ne l’ordre, com també diu l’autor, però que junts conformen tota una exposició, l’exposició completa d’un relat global i coherent que en el seu moll de l’os porta una proposta política.

L’anàlisi que fa R. Obiols del nostre temps abasta particularment Catalunya i la seva relació amb Espanya. Defugint i criticant el que anomena “terraplanisme” nacionalista (perquè contra tota evidència històrica i factual continua sostenint que tota nació té dret a un estat i que tot estat encarna una nació alhora que sempre veu les essències nacionals en perill), Obiols parteix del contrapunt conceptual d’allò que diferents intel·lectuals han batejat com a “vicis de situació” o “limitacions endèmiques” del nostre país (la incapacitat d’aprofitar oportunitats i consolidar progressos) i la nostra demostrada resiliència, a voltes exacerbada, per resseguir la història de Catalunya. Així, la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya hauria anat oscil·lant entre la conllevancia, tal com l’entenia Amadeu Hurtado (és a dir, com a voluntat d’entesa i convivència) i la conllevancia tal com la va formular Ortega y Gasset (és a dir, com a estricta tolerància inevitable) quan no entra en períodes d’erupció inútil com el Procés. Un Procés que s’explica fonamentalment com a “fase superior del pujolisme”, pel fet que el pujolisme (nascut de l’opció de la poderosa burgesia catalana per dominar el país sense dirigir-lo directament i alhora barrar eficaçment el pas a l’esquerra) va assentant al llarg dels seus molts anys de govern dues formes polítiques bàsiques per fer-lo possible: la “teologia laica” nacionalista (independència o extinció nacional) i la “teatrocràcia” (la representació i el simbolisme del poder per davant de l’exercici real del poder). Enfront del pujolisme i el Procés, els millors moments de Catalunya correspondrien a la Mancomunitat de Prat de la Riba i a l’impuls de P. Maragall basant-se en el municipalisme socialista.

Aquesta anàlisi de Catalunya es dona inevitablement en paral·lel a la del fenomen global del nacionalpopulisme i les seves arrels feixistes (Obiols fa especial èmfasi en el trumpisme, comparant-lo amb les tesis i actituds de D’Annunzio i Marinetti) i més en general al de la tornada al primer pla polític de les identitats nacionals. Tot plegat en el context del desplegament d’internet i les xarxes socials amb la seva capacitat de polaritzar i instal·lar-hi el dubte sobre qualsevol qüestió, fins i tot les més evidents, arribant a crear autèntics guetos mentals.      

L’anàlisi del temps esquerp també s’atura en dos altres elements: la pandèmia i les tendències del capitalisme del segle XXI. La pandèmia és sobretot “la gran pausa”, la demostració a ulls de tothom que la política pot governar l’economia, i el moment de presa de consciència col·lectiva que som tots en un mateix vaixell i que els problemes actuals ho són per a tota la Humanitat. Una “gran pausa” que paradoxalment arriba quan les nostres societats s’endinsaven cada cop més en una dinàmica, que semblava imparable, d’acceleració en tots els camps de la vida (i que les nostres institucions econòmiques, socials i polítiques ja no podien seguir), com una de les tendències forjades per la pressió del capitalisme. A aquesta tendència s’hi podien afegir la del creixent productivisme i consumisme antiecològic basat en els combustibles fòssils i la del poder ingent (tant en termes econòmics com polítics) de les multinacionals de la informació i la comunicació, configurant totes tres l’expressió de l’omnipotència del mercat globalitzat.

Aquest temps esquerp que ens ha tocat viure, certament complicat i descoratjador, no és, però, l’únic temps difícil pel que han transitat ni el nostre país ni el món en els darrers segles. R. Obiols ens ho recorda rememorant vivències i pensaments d’alguns dels intel·lectuals i polítics dels segles XIX i XX (George Orwell, Robert Musil, Albert O. Hirschsman, Ernest Lluch, Max Aub entre d’altres) que s’hi van haver d’enfrontar i ho feren a partir de les premisses en les quals ell veu el fil que cal reprendre per enfrontar-s’hi també avui. És el fil d’una determinada forma d’entendre el món que creu en la política com la millor acció per no resignar-se i transformar-lo, en una política humanista i universalista, però plenament conscient de les seves limitacions (derivades de la pròpia condició humana i en particular del seu irreductible pluralisme) i per aquest motiu allunyada d’imposicions, el que la fa fràgil i, per tant, a voltes caure derrotada. Ha estat, tanmateix, a la llarga, en la perspectiva que dona mirar enrere, l’única política reparadora, no excloent i sustentadora de progrés i benestar duradors malgrat que també s’ha equivocat i comès errors.

És la política que R. Obiols sintetitza, en una de les moltes vegades que s’hi refereix i la descriu, manllevant els conceptes bàsics del mètode Stanislavsky (el sistema per a la formació d’actors basat en l’art d’experimentar per sobre del de representar): atenció a la realitat + imaginació per superar-la. Una política que es contraposa tant a la realpolitik com a la fantasia il·lusa, una política que no defuig els problemes objectius ni obvia el que pensen els altres, però que busca amb afany els camins viables, encara que parcials o més lents, per remoure les injustícies i les desigualtats que impedeixen la plena llibertat dels humans. I evidentment, una política que pot servir per rectificar, per canviar de rumb i sortir del Procés a Catalunya i també per fer front als reptes globals postpandèmia.

És la política de la democràcia i del federalisme de facto (dels fets per sobre de les declaracions i en contraposició al “vagar de les nacions en pena”), del diàleg que des de l’empatia proposa solucions assumibles, de la recerca del consens més ampli possible compartint prioritats i principis, però sense que ningú hagi de renunciar als seus valors, de l’entendre els conflictes com a consubstancials a la convivència però sempre abordables i resolubles (subdividint-los i no caient en el tot o res). És l’europeisme i a Catalunya, de nou i com en els seus millors moments, el catalanisme que, entenent que tota nació és plural, s’erigeix entre la imposició independentista i la indiferenciació espanyolista com un revulsiu polític i social per tornar a construir el país de tots.

R. Obiols entronca aquesta política amb la responsabilitat weberiana, amb el sentit del possible de Musil o la common decency d’Orwell i moltes vegades la perfila amb reflexions forjades en la seva pròpia trajectòria com “la realitat en política no són només els fets, sinó els fets més les opinions, més els sentiments”, o com “ens equivoquem en grup i corregim individualment”, o també com “molt sovint la política desobeeix les lleis de la física… excepte el principi d’Arquimedes (qui tracta de submergir un cos en un líquid es troba amb una força equivalent de baix a dalt)”. I no deixa d’assenyalar que aquesta política és, o en tot cas hauria de ser, l’ordit del socialisme democràtic.

Si m’hagués de quedar amb alguna de les moltes reflexions de fons que planteja el llibre, escolliria la que postula la transcendència de la política en el nostre esdevenir col·lectiu, la seva centralitat en el govern del món en què vivim, i de retruc dos dels seus corol·laris: no es pot deixar mai de voler fer política i sempre s’ha de donar la batalla de les idees. També contestaria alguna de les seves aproximacions teòriques, especialment la que tendeix a pensar que realment es pot parlar d’Humanitat en termes polítics (per exemple, no crec que la pandèmia s’hagi viscut igual arreu dels continents o que l’aproximació d’altres cultures a la política pugui ser homologable a la nostra o que hi hagi problemes que siguin veritablement compartits com a tals per tots els països fins i tot en temes aparentment tan transnacionals i objectius com els derivats de la crisi climàtica).

Però El temps esquerp, que és un llibre inequívocament polític (aspecte en el que s’ha volgut centrar aquesta ressenya en mirar de mostrar el seu relat vertebrador), és també un magnífic exercici literari. A partir d’una prosa rica i precisa , però sòbria i de molt bona lectura, el lector descobreix un assaig originalment construït i ple de referències interessants que desplega molts matisos en cada un dels seus “apunts” o capítols. Es tracta en definitiva d’un llibre amb un gran valor propi que, com han demostrat les crítiques positives provinents d’espais polítics molt allunyats del nostre, més enllà dels llibres de part o al servei de propòsits aliens al seu autor que tant han proliferat últimament, s’obre pas per si sol.

C.M.

Raimon Obiols (Barcelona-1940). Llicenciat en Geologia. Militant del MSC, va ser represaliat per la seva participació a la Caputxinada i no va poder tornar a la docència fins al 1974. Impulsor de Convergència Socialista de Catalunya i del PSC-Congrés. Fundador del PSC al 1978. Diputat al Congrés durant tres legislatures i al Parlament de Catalunya durant quatre legislatures. Europarlamentari entre 1999 i 2014 (tres legislatures). Dirigent del PSC, Primer Secretari (1983-1996) i President (1996-2000). D’entre les seves obres, cal destacar: Els futurs imperfectes, una aproximació als somnis i als desitjos viables de l’esquerra (Plaza y Janés 1987),  Hereus del futur (Ed. Partit dels Socialistes de Catalunya 1988), Patria humana. Globalización y socialismo del siglo XXI (Flor del Viento 1999), El mínim que es pot dir, memòries polítiques ( RBA 2013), El temps esquerp (Arcàdia 2022).