Javier Pacheco és el secretari general de les CCOO de Catalunya

 

Les vagues a Amazon i Glovo a Catalunya, Tesla a Suècia o de l’automoció als EUA simbolitzen el conflicte laboral tal com l’impulsa el sindicalisme més representatiu dels treballadors i treballadores arreu del món, en un nou paradigma de les relacions entre empreses i persones treballadores. Un corrent de fons que es contraposa a l’onada reaccionària que volta pel món i que ha de ser llegit per les forces progressistes, tant polítiques com socials.

La relació històrica entre els nivells de desigualtat i les taxes de sindicació de la majoria de països és coneguda. Com més sindicació, menys desigualtat. La incògnita, molt teoritzada en els darrers temps, és si en la societat del segle xxi i en la seva relació amb el treball, canviant, el sindicalisme més representatiu tindrà un paper per desenvolupar en la construcció d’una cartera de drets a l’empresa digitalitzada. Una empresa, també, sostenible mediambientalment, fragmentada pels efectes en les cadenes de valor d’una nova era de globalització de capitals i que opera en un món on la IA convida a pensar en la substitució de les persones per la tecnologia en moltes professions. Així mateix, hi ha la incògnita de si el sindicalisme serà capaç de seguir la velocitat dels canvis i incorporar les noves realitats del treball a la proposta sindical d’una acció solidària que vertebri l’accés als drets laborals, mantenint el concepte de classe treballadora, del tot difuminat en els darrers anys. És un dubte raonable.

Jo no vull participar en la teorització d’algunes tesis de futur. Penso que, des de la meva òptica sindical, no és el principal valor que puc aportar. El caràcter acadèmic requereix capacitats concretes, que són altres que les que incorpora un sindicalista en el seu saber fer. Sí que vull, però, fer reflexionar sobre quin és el paper que avui ja té el sindicalisme confederal de classe i nacional de les organitzacions més representatives de Catalunya, i, específicament, CCOO, base imprescindible per dibuixar el paper dels sindicats de cara al futur.

Per començar, vull referir-me a la legitimitat representativa de la funció sindical, recollida a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia, i concretada en una llei de participació institucional que va ser aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya. Les patronals i els sindicats més representatius tenim reconeguda la representació als espais de concertació i participació que necessàriament han d’obrir els governs per abordar els temes socioeconòmics del país. I, al mateix temps, la condició de més representatiu reconeix també la representativitat a les taules de negociació dels convenis col·lectius en funció del pes electoral. En el cas de Catalunya participem pràcticament a totes les taules de negociació de convenis.

Per tant, a la societat d’avui, el paper institucional del sindicat s’exerceix de manera àmplia i emparada per la llei, i es fa patent en el volum d’espais de participació i concertació en què participem: més de 500 a tot Catalunya i a la majoria de taules de negociació de convenis on som presents i des de les quals donem accés universal als drets conquerits en totes les negociacions a més de 3,7 milions de treballadors i treballadores del país.

Aquesta legitimitat institucional no només se’ns reconeix en el marc normatiu, sinó que sobretot l’avalen els treballadors i treballadores que s’afilien als sindicats i que ens voten a les eleccions sindicals. CCOO representa el 41 % dels treballadors i treballadores que concorren a les eleccions sindicals. I si sumem la representació de CCOO i UGT, amb qui compartim unitat d’acció, el sindicalisme confederal representa el 78 % de la classe treballadora catalana.

El model de representació legal dels treballadors i treballadores al nostre país concedeix, en l’àmbit de l’empresa, la representativitat als òrgans unitaris escollits a les eleccions sindicals, però també la cobertura de drets universals a tota la plantilla sense la necessitat d’estar afiliada a cap sindicat. És un model que desincentiva l’afiliació, motiu principal pel qual les taxes d’afiliació a Espanya i a Catalunya són baixes. Però, així i tot, a CCOO de Catalunya vam tancar l’any 2023 amb 146.943 afiliats i afiliades. Som l’organització social amb més gent afiliada de tot Catalunya. Per contextualitzar una mica, CCOO té més afiliats que tots els partits polítics catalans junts.

Amb 146.000 afiliats i afiliades, i el 41 % de representació a les eleccions sindicals, CCOO, amb la seva participació en la pràctica totalitat de convenis col·lectius, donem cobertura de drets laborals col·lectius al 93 % dels treballadors i treballadores catalans assalariats. Són més de 3 milions de persones. Aquesta és la veritable densitat sindical del sindicalisme confederal de classe i nacional al país.

Per tant, per analitzar el paper dels sindicats tant al present com de cara al futur hem de partir d’aquestes bases: legitimitat institucional; legitimitat representativa; ampli suport dels treballadors i treballadores en l’espai democràtic més arrelat en la gent, les eleccions sindicals, i cobertura universal de drets a més de 3 milions de persones, el 93 % del total.

M’atreveixo a dir, amb el convenciment que és cert, que el model sindical més representatiu del país és plenament vigent i útil per a la gran majoria de treballadors i treballadores. El model sindical de CCOO i UGT es caracteritza per la seva vocació sociopolítica en la seva pràctica sindical. Aquest model té com a ferma convicció la seva condició de subjecte polític de contrapoder, que vertebra la democràcia per la seva capacitat d’intermediació política en l’estructura institucional del país i el seu suport social de masses.

La història de les nostres organitzacions sindicals s’ha caracteritzat per defensar els interessos de la classe treballadora dins i fora de l’empresa, i per fer-ho amb una clara orientació d’esquerres en la concepció d’una societat igualitària, democràtica i lliure. Avui aquesta condició de contrapoder és més necessària que mai o tan necessària com sempre. La millor garantia per defensar la democràcia i els drets de ciutadania és exercir un contrapoder social de masses contra el neofeixisme que campa pel món i que tenim ja a les nostres institucions, com advertim des dels sindicats.

La construcció d’alternatives per a una transició social justa, amb un nou contracte social per al segle xxi, en què el treball digne ha de recuperar la centralitat política per lluitar contra la pobresa estructural i les desigualtats creixents, és el millor antídot al populisme del feixisme, que voldria posar en dubte moltes conquestes democràtiques de les darreres dècades.

Per adaptar-nos al medi en aquest moment de la nostra història, CCOO estem abordant un procés de digitalització interna que millora les eines per a l’acció sindical. Estem revisant les nostres vies de comunicació, relació i participació dels treballadors i treballadores. Estem desplegant un procés de territorialització, amb l’obertura de nous locals per apropar-nos a tots els indrets de Catalunya, i impulsant una estratègia d’extensió sindical per organitzar les noves realitats del treball, una tasca que ja és referència per a d’altres, com, per exemple, per al sindicalisme internacional.

 

Treballem per llegir a temps la transformació del model productiu, conèixer els nous objectius vitals de les noves generacions i incorporar la mirada feminista a tots els nivells. Volem apostar per l’acollida i la inclusió de les persones migrants, incorporar nous drets digitals als convenis i a les lleis, promoure l’economia circular per lluitar contra el canvi climàtic, reforçar la cultura de la formació i enfortir els sistemes de protecció social. Tots aquests són pilars d’un contracte social que ha d’acompanyar l’enfortiment de l’estat del benestar social amb més protecció de la salut, més recursos per a l’educació, un ferm compromís per a la política de les cures i una cartera de drets pensada per a l’evolució demogràfica d’una societat que en poc temps tindrà més del 30 % de la població per sobre dels 65 anys.

 

Des de la meva modesta opinió, i amb humilitat, però plenament convençut, penso que el paper dels sindicats més representatius està sent determinant en la recuperació de drets socials i laborals, i que això ens manté com a principal referència de la classe treballadora per millorar les condicions de vida en el marc d’un nou contracte social per al segle xxi.