Compartim la Nota Quizenal d’Anàlisi Política, signada per Carles Vivancos, analista polítc i membre del Comitè de Redacció de l’Endavant!
Tots ho recordem, amb l’esclat de la Gran Recessió, a la tardor del 2008, el pànic es va apoderar dels mercats financers, les autoritats econòmiques i els governs. Els efectes de la caiguda del gegantí banc Lehman Brothers deixaven clar que si bé no havia cap empresa massa gran per esfondrar-se, els efectes de l’ensorrament podien arrossegar la resta de l’activitat econòmica.
Malgrat algunes proclames inicials sobre la necessitat de refundació del capitalisme, la recepta que els dirigents mundials varen aplicar, de forma generalitzada, per donar-hi resposta va ser la de l’austeritat econòmica. Dècades de prèdiques del neo-liberalisme econòmic havien fet forat i la major part dels dirigents polítics i econòmics varen voler aplicar-les també en aquest context de recessió. Mesos després, els EUA varen corregir, lleugerament, el rumb per abandonar l’austeritat pressupostària, però a la UE el discurs econòmic-calvinista dels conservadors europeus es va imposar enfonsant les economies europees.
De res havien servit les nombroses veus que varen avisar dels profunds efectes socials (i després polítics) que tindria l’augment de la desigualtat i el fet d’arraconar una part significativa de la població europea en els límits de la pobresa. Al cap de poc, a partir de la primavera del 2011, naixien els primers moviments socials derivats de l’empobriment generat per l’austeritat econòmica. A Espanya, va ser el moment del 15-M i en paral·lel, però de forma originalment més tímida, del reforçament i coordinació del moviment independentista català. Però sobretot, a nivell mundial, va ser el retorn de l’extrema dreta i del nacional-populisme (de Trump al Brexit passant per Europa de l’Est i tant altres exemples).
En paraules de Ingmar Bergman, s’havien fecundat els ous de la serp.
Transcorreguts dotze anys des d’aquesta primera visibilització dels efectes polítics derivats de la resposta a la Gran Recessió, a finals del primer semestre d’enguany un equip de tres científics (R. Duque Gabriel, M. Klein i A.S. Pessoa) presentaven el seu treball, resultat d’analitzar les dades de 200 eleccions en 20 regions europees (d’Alemanya, Àustria, Espanya, Finlàndia, Itàlia, Portugal i Suècia), per demostrar com una retallada de l’1% de la despesa pública feia créixer en un 3% el suport electoral a les formacions més extremes de l’espectre polític, agreujant la crisi política (derivada de la crisi social) existent en els països esmentats. La tesi dels efectes socials i polítics derivats de “l’austeritat” econòmica quedava acreditada.
Afortunadament, davant els pèssims efectes econòmics derivats de la pandèmia del COVID-19 i de la invasió russa d’Ucraïna, les lliçons apreses dels negatius efectes de l’austeritat aplicada per “guarir” la Gran Recessió han permès aquest cop a la UE, als governs europeus, i en particular el govern espanyol, disminuir, ni que sigui lleugerament, la desigualtat econòmica i adoptar un seguit de mesures, socials i econòmiques, per salvaguardar l’economia i agilitzar la seva recuperació. Tanmateix, malgrat aquests esforços, les societats europees han vist com molts partits populistes i/o d’extrema dreta seguien augmentant el seu suport electoral (a França, a Alemanya, a Suècia, a Finlàndia….), arribant al govern (com és el cas d’Itàlia) o continuant en ell (Hongria) perquè les grans incerteses vinculades a la guerra i a la nova geopolítica, a l’emergència climàtica, als canvis tecnològics o a les tensions migratòries encara són lluny de desaparèixer. El cas espanyol, tot i tenir l’extrema dreta de Vox essent decisiva en l’arribada als governs autonòmics i locals d’un Partit Popular escorat cap a l’extremisme, representa de ben segur, després dels resultats de les eleccions del 23-J que recolzen el govern progressista de Pedro Sánchez, una certa singularitat encara que estigui pendent de veure la concreció d’una complexa nova investidura del president socialista.
En aquest context, Catalunya es troba finalment en una etapa de recuperació del diàleg polític social enfocat a treure la societat catalana de la situació de divisió interna i enfrontament en la que ha viscut, durant la passada dècada, per causa de la tensió independentista hereva de la situació descrita.
Per totes aquestes raons cal estar especialment atents a l’aparició i encara més a l’interès desfermat, durant la passada campanya electoral municipal, per la candidatura Aliança Catalana de Sílvia Orriols. L’antiga militant del refundat (2013) Front Nacional de Catalunya, un partit independentista, d’extrema dreta i xenòfob (durant el franquisme, va existir una formació moderadament socialdemòcrata, catalanista i sobiranista que es va integrar dins d’ERC al dissoldre’s al 1990), va trencar amb el nou FNC creant, al 2020, el partit Aliança Catalana que va esdevenir el més votat a Ripoll el passat 28 de maig. El més votat significa que va obtenir 6 regidors i el 30,7% dels vots (1.401) de la ciutat pirinenca, lluny dels 9 regidors necessaris per assolir la majoria absoluta en aquell municipi.
Les candidatures de Junts, ERC, PSC i la CUP del municipi apleguen 10 regidors. Els suficients per impedir que una força antidemocràtica i minoritària (encara que es tracti de la primera minoria) assolís l’alcaldia d’una ciutat qualificada pels nacionalistes de l’antiga Convergència Democràtica com el “bressol de Catalunya”. Les dificultats que en ocasions acompanyen als pactes locals es varen veure fortament incrementades pel posicionament públic de Laura Borràs, inicialment en contra de que es materialitzés un “cordó sanitari” a Ripoll per evitar la vergonya que el “bressol de Catalunya” tingués una alcaldessa que es troba al front d’un partit que entronca amb les arrels feixistes del FNC (el del 2013), de Plataforma per Catalunya (PxC) i de la antiga CEDADE (una formació d’obediència nazi apareguda durant el tardo franquisme, alguns dels seus militants es compten entre els fundadors de PxC i del FNC-2013).
La realitat és que Sílvia Orriols és l’alcaldessa de Ripoll. I que les seves primeres actuacions al front del municipi s’atenen al manual de les guerres culturals practicat per l’extrema dreta europea. Una de les seves primeres mesures va ser oferir, per la revetlla municipal d’enguany, “coca, fuet i xocolata per a tothom”. Un “tothom” que òbviament no incloïa a l’àmplia població musulmana de la ciutat. Ripoll té una taxa de nascuts a l’estranger del 16%, equivalent a la mitjana catalana. El nivell d’atur de la capital del Ripollès és similar a la mitjana catalana. No semblaria que es donin les condicions bàsiques per afavorir particularment a un partit xenòfob que fonamenti el seu programa al voltant de la identitat nacionalista com a element per atiar una suposada competència pels recursos entre els més humils. La clàssica combinació que, segons els experts, va afavorir l’aparició de l’extrema dreta a Europa després de la Depressió de 1929.
Els politòlegs que tracten d’explicar l’èxit, relatiu, de Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana a Ripoll s’inclinen pels efectes del trauma col·lectiu, encara no superat, que fos a la ciutat de l’abat Oliba on es gestessin els atemptats islamistes del 17 d’agost del 2017. Resulta difícil d’escatir.
En canvi, hi ha pocs dubtes que els ous de la serp, un cop fecundats, s’incuben de pressa en els ambients que els hi proporcionen el caliu i aliment que necessiten. I aquest caliu és el que li proporcionen a Sílvia Orriols els seus 44.300 seguidors a Twitter (molts d’ells simples curiosos) que multipliquen per més de 30 els 1.401 vots d’Orriols a les passades eleccions municipals i la notorietat que ella busca (i assoleix) amb les seves accions, àmpliament publicades a Instagram i Twitter, difoses i en alguns casos aplaudides per columnistes com el que el passat 29 d’agost signava a El Nacional un clàssic exercici de “Gish gallop”, desinformant o, directament, mentint en cada pregunta sobre la immigració que plantejava, tot per acabar aplaudint a Sílvia Orriols.
Pendents de l’evolució que tinguin els esdeveniments polítics de les properes setmanes, per a alguns sectors de l’independentisme més eixelebrat i conservador Sílvia Orriols ha esdevingut una candidata viable per donar el salt a la política catalana i per capitanejar aquest “quart espai” electoral independentista amb el que especulen, des de fa mesos, sectors dirigents de l’ANC (Elisenda Paluzié i Dolors Feliu, entre d’altres) i un segment de prescriptors secessionistes.
El procés independentista empès de forma irresponsable per molts sectors del nostre país a l’escalf de la Gran Recessió de 2008-2014, amb totes les conseqüències de paràlisi i divisió que ja coneixem, ja ens ha portat al Parlament de Catalunya un grup parlamentari de Vox amb onze diputats representants de l’extrema dreta nacionalista espanyola. Ara cal conjurar el perill de què també ens porti un grup parlamentari d’extrema dreta nacionalista catalana. Seria un autèntic parany capaç d’hipotecar de debò el futur de Catalunya.