Els joves, en particular, són atrets per una onada neoconservadora que contamina el paisatge polític, fins al punt que el futur es presenta incert i inquietant. Sembla que aquella fortalesa democràtica de la qual ens vam dotar com a país trontolla des dels fonaments, sense que disposem d’una idea clara de com evitar aquest procés.

En aquest context, el catedràtic Ignacio Sánchez Cuenca posa el focus en els actors que, tradicionalment, actuaven com a pont entre la ciutadania i els poders públics. A través del concepte de “la crisi de la intermediació”, analitza com sindicats, mitjans de comunicació i partits polítics han anat perdent —en bona mesura per mèrits propis— el seu paper legítim dins el joc democràtic. Això ha generat una societat sense vincles sòlids, que dona legitimitat a discursos provinents de fonts anteriorment descartades, però avui pràcticament inqüestionables.

Jo no soc dentista. Quan em fa mal un queixal, vaig al dentista i me’l fa passar. Sembla de sentit comú, oi? Doncs per a un nombre creixent de persones alimentades per “likes” i “retuits”, aquesta lògica s’ha invertit. Ja no importa qui més en sap, sinó qui pot arribar a més gent.

Aquesta seria una síntesi —potser simplificada— del diagnòstic que fa Ignacio Sánchez-Cuenca sobre la crisi de la intermediació a les democràcies liberals. Ens trobem en una fase postmoderna, on els partits polítics i els mitjans de comunicació han perdut gran part de la seva legitimitat, deixant buits que altres actors han sabut ocupar amb eficàcia.

La polarització, la volatilitat electoral i la concentració del lideratge polític en figures individuals han generat un entorn propici per a l’aparició de líders com Trump, Meloni, Abascal o Le Pen. Tots ells han sabut capitalitzar els espais abandonats pels intermediaris tradicionals, captant l’atenció de la ciutadania —especialment de les classes populars— que no se sent representada per les estructures clàssiques.

Allà on abans hi havia consensos sobre polítiques socials o qualitat democràtica, ara trobem organitzacions partidistes extremadament verticals, dominades per figures que utilitzen el partit com a trampolí personal. Els mitjans, per la seva banda, lluiten per sobreviure a la crisi de la premsa escrita, sovint a costa de la seva funció essencial: garantir el dret a una informació veraç i fomentar una opinió pública ben formada. El sensacionalisme s’imposa per sumar subscripcions, no per informar.

Un exemple recent i paradigmàtic és el del “Xokas”, un comunicador frustrat que, després d’abandonar el món dels videojocs, va decidir opinar sobre l’actualitat política, concretament sobre el cas de Santos Cerdán i el PSOE. Amb el seu estil vehement, va criticar els impostos, titllant-los de “robatori”, i va admetre que havia intentat pagar menys del que li tocava. Davant la negativa d’Hisenda, es va sentir legitimat per afirmar que li “prenien” milions d’euros.

Aquest cas il·lustra perfectament allò que Sánchez-Cuenca descriu: una opinió té més pes com més seguidors té qui la defensa. El lideratge ideològic s’ha diluït, i moltes persones viuen alienes al fet que formen part d’una majoria socioeconòmica que, en realitat, és la més perjudicada per les dinàmiques populistes que l’exclouen del debat real.

“Criptobros” i “gurús del fitness” sedueixen la joventut amb discursos simples però atractius. Els partits i mitjans han deixat de parlar amb la gent per parlar sobre la gent, i això ha deixat un buit comunicatiu que els actors extremistes han sabut aprofitar. Mostrar dades no és comunicar. El nou paradigma comunicatiu es basa en l’entreteniment, i mentre no ho entenguem, deixarem la ideologia de les generacions futures en mans d’influencers sense cap compromís col·lectiu.

L’esfera pública viu un moment convuls, i els límits de la política institucional es troben cada cop més desdibuixats.

En el passat, els partits polítics competien entre ells mitjançant eleccions, mítings, intervencions al Congrés o aparicions als platós de televisió. Aquesta dinàmica generava un relat estructurat al voltant d’una organització que transcendia els seus líders. El partit funcionava com una “marca” reconeixible dins l’imaginari col·lectiu, capaç d’articular ideologies, canalitzar demandes socials i oferir referents als votants potencials.

Avui, però, qualsevol persona amb habilitat per dominar els algoritmes pot accedir a aquest imaginari polític col·lectiu. Només cal saber-se colar als nostres dispositius a través de les xarxes socials que ens mantenen enganxats a una dopamina immediata i constant: Instagram, TikTok, Twitter… El debat públic ja no passa necessàriament pels canals institucionals o tradicionals, sinó que es desplaça a espais fragmentats, caòtics i dominats pel rendiment emocional i l’impacte visual.

Aquesta transformació ha alterat radicalment les regles del joc: les organitzacions polítiques han deixat de ser les principals mediadores del discurs, cedint espai a figures individuals —amb o sense projecte col·lectiu— que operen des del terreny de l’entreteniment i l’apel·lació directa, sovint desregulada.

Tot això no té per què ser necessàriament negatiu. El llibre de Sánchez-Cuenca no ofereix una ruta tancada per sortir d’aquesta situació, però, al meu entendre, l’única sortida viable és adaptar-se. I adaptar-se no vol dir cedir, sinó comprendre que l’arena política ha canviat de lloc: ja no es troba als titulars dels diaris ni als informatius de televisió. La política avui es juga a un altre escenari —ràpid, emocional, digital— i cal saber llegir-lo.

La lluita política actual s’assembla més al sindicalisme del segle XIX, amb les seves formes agitades i constants, que no pas a la política institucionalitzada de finals del segle XX. És una confrontació permanent, barroera, sovint sorollosa, en espais on el populisme i l’extrema dreta antiliberal marquen el to. La crisi de la intermediació s’explica, en gran part, per haver abandonat aquests espais on es construeix l’opinió política de les masses.

Allà on avui la ultradreta triomfa, la legitimitat no arriba per una urna, sinó per un meme. És aquí on es juga la batalla pel sentit comú. Si l’esquerra no torna a ocupar aquests territoris —TikTok, Instagram, Twitch, YouTube—, si no recupera la capacitat de parlar des d’aquests codis, amb aquestes formes, des d’aquests canals, difícilment tornarà a exercir el paper d’intermediació que havia tingut com a veu de la majoria social.

La clau no és només “estar-hi”, sinó ser-hi amb intel·ligència política, amb projecte i amb vocació de lideratge col·lectiu. Si deixem el camp lliure, no ens hauria de sorprendre que siguin altres qui es queden amb la veu —i la raó— de molts.

Com a corol·lari, el futur de l’esquerra com a veu articuladora de la majoria social pot ser —i ha de ser— brillant.

La lluita per un futur més just, més digne i més igualitari no és només una eina de resistència: és el cor mateix de la nostra identitat política.

Sánchez Cuenca, en la seva anàlisi sobre la crisi de la intermediació, ens regala una premissa incontestable: ens cal conquerir un nou terreny polític com tants cops hem fet anteriorment. L’horitzó és clar: no podem continuar deixant el terreny lliure a qui converteix el cinisme en bandera i la manipulació emocional en estratègia.

Hem d’entrar, sense por, als espais que el populisme i l’extrema dreta han fet seus. No com a convidats incòmodes, sinó com a agents d’una acció política innovadora, disruptiva, capaç de transformar el fang en comunitat i el soroll en esperança. Els problemes de la democràcia només se solucionen amb més democràcia.

F.A.P.

Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966) és un sociòleg, politòleg i assagista espanyol. Doctor en Sociologia per la Universidad Complutense de Madrid i llicenciat en Filosofia, ha estat professor en diferents universitats espanyoles i internacionals, com ara la Universidad de Salamanca, la Universitat Pompeu Fabra i la Universidad Carlos III de Madrid, on actualment exerceix com a professor titular de Ciència Política.

És considerat una de les veus més destacades del pensament progressista a Espanya. El seu treball acadèmic se centra en l’anàlisi de la democràcia, la violència política, el populisme i la representació. Al llarg de la seva carrera ha compaginat la tasca investigadora amb la divulgació i l’assaig crític. Entre els seus llibres més coneguts destaquen La desfachatez intelectual (Catarata, 2016) i La impotencia democrática (Catarata, (2014).