Vull començar aquest Consell Nacional reiterant un cop més el compromís ferm dels i les socialistes d’erradicar la violència masclista i per prioritzar les polítiques centrades en la igualtat efectiva entre homes i dones.

Ho fem avui, 25 de novembre, dia contra la violència masclista; ho fem durant la setmana també, finalitzant la setmana, en que l’Hospital Clínic ha alertat de l’increment de violacions cada cop més agressives a Barcelona.

Prou de violència masclista. Stop violència masclista.

Què podem fer quan veiem els horrors de les guerres a Ucraïna i a la Franja de Gaza?

Com pot reaccionar un ciutadà, un jove, un adult, una persona gran, un treballador, un emprenedor, quan veu aquestes imatges cada dia al seu telèfon mòbil o a la pantalla del seu televisor?

Què pot fer un ciutadà que veu que s’esforça preparant-se i treballant i, tot i que es crea prosperitat a la nostra societat, aquesta prosperitat es reparteix malament de manera que uns cada vegada tenen més – i en fan ostentació, de vegades de manera impúdica – i d’altres sumen i resten per arribar a final de mes?

Què fer davant de l’increment de la violència masclista?

Com reaccionar contra la desigualtat home-dona?

Com reaccionar davant d’aquest sostre de vidre existent que marca diferències encara?

Podem fer res quan, alertats reiteradament per la comunitat científica de que estem portant al límit el nostre planeta fins al punt de posar-lo en risc, la resposta que veiem és desesperadament lenta?

Com podem respondre a la discriminació en cada present a la nostra societat?

Què poder fer davant de la injustícia social, les actituds insolidàries i la imposició que alguns pretenen?

Com reaccionar a aquest món que volem millorar però que encara veiem que està ple d’injustícia i de desigualtat?

Hi ha, en síntesi, tres respostes, tres actituds, tres posicions vitals en aquests temes. La primera és la de la inhibició, per desesperació moltes vegades. “Això no te solució, això no es pot arreglar, jo em centro en mi mateix”. “Em poso a guanyar diners, em refugio en el hobby, en a meva feina, en la meva família, en la cultura, en l’esport, en la lectura. Em tanco en mi mateix; d’alguna manera, m’aïllo, m’aparto d’aquesta societat, d’aquesta comunitat que no m’agrada. M’inhibeixo”.

La segona resposta és la de la indignació. “Com pot ser que passi això? Com pot ser aquesta desigualtat? Com pot ser aquesta injustícia? Com pot ser aquesta exhibició que fan alguns de poder indiscriminat?

Indignez-vous! Deia Stéphane Hessel en aquest opuscle que va publicar fa uns anys arran de la Gran Recessió de 2008.

Indignació, queixa, denúncia, de ràbia moltes vegades. Manifestacions, places plenes, protesta. Protesta que, en el millor dels casos, ens porta a un diagnosi més o menys encertat. Però que en el fons, i al cap del camí, és en el fons una manifestació d’impotència.

I la tercera resposta és la del compromís. La del compromís polític.

Compromís amb uns valors. La llibertat, la fraternitat, la igualtat.

Compromís amb una organització, és a dir, amb un projecte col·lectiu. Una reunió de dones i homes que compartim uns valors i compartim un compromís.

Compromís amb unes institucions, amb un model de convivència. Amb una manera d’organitzar la nostra convivència.

Compromís amb una comunitat, amb una societat de què formem part i a la que volem servir.

Compromís, en definitiva, amb el servei públic.

Compromís sostingut, no d’un dia – ho provo a veure com va, a veure que en trec d’això – no d’una setmana, no d’un mes. Compromís llarg, sostingut en el temps. Sabent que ho ha moments bons i moments dolents. Sabent que hi ha moments que despleguem veles i el vent ens porta i moments que hem de remar perquè no hi ha vent que bufa a favor.

Compromís, en definitiva, a fer política. Això és política. Compromís polític.

Inhibició, és a dir, egoisme.

Indignació, és a dir, protesta i, en el fons, impotència.

I compromís, és a dir, política.

Vet aquí tres respostes, tres actituds, tres posicions vitals.

La nostra, la del PSC, la dels socialistes, és l’actitud de la política. Política institucional, política d’acords, política com a servei públic, política útil.

Aquesta setmana que acabem, com deia la presidenta del Consell Nacional, hem tingut exemples excelsos d’aquest camí, del camí de la política. En tenim cada setmana, no només aquesta.

En tenim cada dia a tots els municipis de Catalunya. Els nostres 1.200 regidors donen cada dia exemple d’aquest compromís polític.

Els nostres 120 alcaldes i alcaldesses donen cada dia exemple d’aquest compromís polític.

Els nostres representants al Parlament de Catalunya, al Congrés, al Senat, al Parlament Europeu donen exemple diari d’aquest compromís polític. Els nostres militants a les nostres agrupacions, més de 200 agrupacions.

Als nostres barris, agrupacions i associacions de les que formem part donen exemple d’aquest compromís polític.

Aquesta setmana hem tingut exemples en majúscules del que significa el compromís polític. Exemples que reafirmen i afiten el nostre camí, que és el camí de la política.

Ho hem vist en les persones de Miquel Iceta i Raquel Sánchez, que posen per damunt de tot el valor d’un projecte col·lectiu. Que són un exemple d’estar al servei d’un projecte col·lectiu, no de servir-se del projecte col·lectiu. Que han fet una feina exemplar que els agraïm i de la que ens sentim orgullosos. Ells i els seus equips, Raquel i Miquel, moltes gràcies per la feina que heu fet.

L’exemple del Jordi Hereu, assumint responsabilitats importants. És un honor formar part del Consell de Ministres del Govern d’Espanya. No ha pensat en ell. No ha pensat en la seva comoditat. Ha pensat en el projecte, ha pensat en el seu compromís polític. Vital, en la seva actitud de comprometre’s políticament. Si ha fet falta anar a l’agrupació de Salt, hi ha anat. Si ha fet falta anar a una assemblea de barri, hi ha anat. Si ha fet falta, ha fet d’interventor, com fa cada any cada vegada que hi ha eleccions a la Zona Franca. I si ha fet falta seure al Consell de Ministres, s’ha assegut al Consell de Ministres. Totes les coses igualment importants i necessàries per al nostre projecte al servei d’un projecte polític. Gràcies, Jordi.

L’exemple de la presa de possessió a la que vaig poder assistir aquest dimarts del Govern progressista liderat per Pedro Sánchez a Madrid. Un exemple de tenacitat, de no donar res per perdut – que alguns es pensaven que ho tenien tot fet –.

Un exemple de convicció, de creure en nosaltres mateixos, de creure en les nostres possibilitats. Un exemple d’ofici polític, de saber arribar a acords, de saber escoltar, de saber travar aliances. Un exemple de lideratge, de saber escollir un camí dels possibles – no dels imaginaris – i caminar amb fermesa i decisió per aquest camí.

Un exemple de treball en equip al sí del partit i al sí del Govern. Exemples concrets, exemples tangibles, lliçons del camí de la política, del camí del PSC.

No ens inhibim. No ens quedem en la indignació ni en el diagnosi “brillant” del que passa. Ens comprometem a fer política, a millorar dia a dia les condicions de vida dels nostres conciutadans.

Un camí, el del PSC, amb 45 anys a l’esquena. Joan Reventós, Raimón Obiols, Narcís Serra, José Montilla, Pere Navarro, Miquel Iceta han conduit la nostra organització durant la major part d’aquests 45 anys.

Ernest Lluch, Pasqual Maragall i Carme Chacón i tants d’altres n’han estat exemples i representants il·lustres dels quals ens sentim orgullosos. Un camí afitat durant 14 Congressos, des del Congrés de la Unitat Socialista, aquells 15 i 16 de juliol de 1978, fins al darrer Congrés Extraordinari al desembre de l’any 2021.

Un camí pel que avui avancem una mica més convocant, com pertoca d’acord en els nostres estatuts, el XV Congrés Ordinari del nostre partit. Per cert, em sumo també a la tasca, presidenta, membres de la mesa Consell Nacional, vostre i del conjunt de consellers i conselleres nacionals.

Un Congrés que celebrarem els dies 15, 16 i 17 de març a Barcelona.

Convoquem a tots els militants. Convoquem a tots els simpatitzants. Convoquem als nostres votants. I convoquem a tots els ciutadans de Catalunya.

Us convidem a reflexionar. Us convidem a parlar, a debatre, a acordar i a proposar.

Què farem en aquest Congrés?

En primer lloc farem balanç de la feina feta entre 2019, la data del nostre darrer Congrés Ordinari, i aquest 2023. Retre comptes, veure l’estat i la situació del nostre projecte, de la nostra organització. Dir-nos allò que hem fet bé i dir-nos també allò que hem de millorar.

En segon lloc, fixarem els objectius per als propers 4 anys, fins al 2028. Què ens proposem assolir com a organització política. Com ens proposem assolir-ho. Quins recursos i quines eines necessitem per arribar.

Com farem aquest debat aquest Congrés? Doncs farem aquest Congrés amb un debat obert.

Obert als militants.

Obert als simpatitzants.

Obert als ciutadans.

Amb una ponència marc que tots els consellers i conselleres han pogut conèixer, que explica les línies del que volem fer.

Amb un procés d’esmenes, agrupació per agrupació. Per millorar, enriquir aquesta ponència marc.

Amb uns debats territorials i temàtics monogràfics que farem d’aquí fins a la data de celebració del Congrés.

I en el propi Congrés, amb un debat en comissions i en el propi plenari si s’escau.

Un debat realista, sense enganyar, fent un cop més divisa de que els socialistes, quan diem que farem una cosa, la fem. Que som realistes, que toquem de peus a terra.

Però un debat també ambiciós, per treure el millor de nosaltres mateixos, exigint-nos treure el millor de nosaltres mateixos.

Un debat serè i educat. Contundent quan calgui. Clar i transparent, per no enganyar a ningú, però amb educació i amb serenitat. Què d’important que n’és el llenguatge polític com estem veien aquests darrers dies.

Amb quina actitud convoquem aquest Congrés? Doncs amb una actitud de servei. De servei a Catalunya, a tots i cadascun dels pobles i municipis de Catalunya. A totes i cadascuna de les institucions de Catalunya i al conjunt de la societat catalana. Actitud de servei.

Amb una actitud constructiva. No de confrontació, no de crispació, no de derrotisme.

Amb una actitud d’acord, de cerca d’acords. De subratllar allò que uneix la societat catalana, no de posar sempre el focus en la divisió de la societat catalana.

I amb una actitud de centrar-nos en els problemes reals i concrets que tenen els ciutadans de Catalunya, les coses reals. Sí que podem pensar en el 2040, però pensem en els problemes, abordem els problemes que té la gent avui i aquí.

Amb quins objectius farem aquest Congrés? El nostre primer objectiu és enfortir la nostra organització política. Dit sigui, amb tot el respecte cap a les altres organitzacions polítiques, i amb tota la modèstia.

Enfortir el PSC.

Enfortir la nostra organització política.

Enfortir el nostre projecte col·lectiu.

Fer-lo més potent. Fer-lo més present al territori. Fer-lo més eficient i fer-lo més modern, en sintonia plena amb els temps que vivim. De cordó sanitari, aquell 10 de febrer de 2021, de cordó sanitari a una formació socialdemòcrata, a ser centrals en la política catalana i la política espanyola. Aquesta és l’evolució de la nostra formació política en aquests darrers anys.

De tenir-nos alguns al racó com si no hi fóssim a ser els únics i principals agents de la política útil a Catalunya. Cap acord de política útil a Catalunya ha succeït en els darrers anys sense comptar amb el PSC.

I amb l’objectiu de governar Catalunya. Fa no tants anys era corrent escoltar Catalunya “l’ara no toca”. “Ara no toca això, ara no toca allò”.

Doncs nosaltres diem, ara i aquí, que ara toca. Que ara toca Catalunya. Que ara toca constatar que Catalunya ha girat full a 10 anys perduts.

Que ara toquen les energies renovables.

Que ara toquen les inversions per no haver d’estar mirant constantment al cel.

Que ara toca la seguretat, la protecció dels ciutadans.

Que ara toca la justícia social.

Que ara toca més que mai la reducció de desigualtats.

Que ara toquen les polítiques sostenibles.

Que ara toca el feminisme.

Que ara toca governar Catalunya.

Sense pressa, quan sigui el moment, però amb idees i objectius clars.

Ara toca resoldre. Ara toca solucionar. Ara toca governar centrant-nos en allò que importa als catalans.

Quina Catalunya volem, quina Catalunya necessitem? La Catalunya que va planificar i executar la dessaladora del Prat? La Catalunya que va planificar i deixar preparada l’Estació d’Aigua Regenerada del Prat? La Catalunya que presidia el president Montilla? O la Catalunya que s’ha emboirat amb debats que ens porten avui a estar pendents del cel?

Quina Catalunya volem i quina Catalunya necessitem? La Catalunya que era capdavantera en energies renovables o la Catalunya que està a la cua de les energies renovables?

Ni aigua ni energia. Quina Catalunya volem, quina Catalunya toca ara?

Ara toca Governar Catalunya. I el PSC ha demostrat que les prioritats dels catalans han estat sempre les prioritats del PSC.

Us vull dir que estic al servei de Catalunya i al servei d’Espanya. I justament per això, perquè estic al servei de Catalunya i al servei d’Espanya, estic al servei del PSC.

I us anuncio en aquest dia, en aquest Consell Nacional que convoca el Congrés del partit, seguint els procediments ordinaris, us anuncio que optaré a repetir a la primera secretaria del Partit dels Socialistes de Catalunya si obtinc la vostra confiança.

Catalunya no falla. Ho he vist passejant-me pel territori de Catalunya. Ho he vist parlant amb sectors de la societat catalana.

No fallen les empreses catalanes, ni les petites ni les grans.

No falla la cultura, no fallen els esports a Catalunya, no falla la ciència a Catalunya ni la societat civil ni el tercer sector.

No fallen els ciutadans, no fallen les entitats, no falla cap territori. No falla ni la Vall d’Aràn, ni les Terres de l’Ebre, ni Girona, ni Tarragona, ni Lleida, ni Barcelona, ni el Bages, ni el Maresme ni els Vallesos. No falla Catalunya.

I el PSC tampoc li fallarà, com no ho ha fet mai, a Catalunya.

Una Catalunya que té voluntat de ser i de conviure.

La voluntat de ser, de Jaume Vicenç Vives, i la voluntat de conviure. De conviure entre nosaltres mateixos. Tots els catalans. De conviure entre els altres pobles d’Espanya. De conviure amb la resta de pobles d’Europa.

És d’aquesta Catalunya i d’aquesta setmana que estem al servei.

És aquesta Catalunya i aquesta Espanya que entenem.

I és pensant en aquesta Catalunya i en aquesta Espanya que debatrem i proposarem el proper Congrés del mes de març.

Deia Pasqual Maragall a finals dels anys 80: “Nosaltres som aquí perquè estimem això, els pobles i ciutats de Catalunya. Com ningú els estimem. I perquè som socialistes, és a dir, promotors de la igualtat i la fraternitat entre les persones i entre els pobles. I, per tant, convençuts de que si nosaltres ho volem i la nostra veu és escoltada, el futur de Catalunya, d’una Catalunya esplendorosa, pam a pam, és un futur possible i no inventat”.